La Fada Blanca i la Porta Transparent

  Nació en una familia en la que parecía que las mujeres eran quienes llevaban la voz cantante, pero eso solo pasaba de puertas para adentro, cuando no había hombres a su alrededor que las intimidaran con sus muestras de machismo enfermizo. Amanda creció en un ambiente marcado por la tradición y por el silencio. Su madre había nacido después de la guerra civil española y la habían educado en el miedo a casi todo, un miedo que no dudó en inocularle a su hija. La madre de Amanda no podía soportar que le hiciera preguntas que ella consideraba "comprometidas" porque estaba convencida de que las paredes escuchaban. En cualquier momento podían llamar a la puerta y llevárselas a ambas de la misma forma que su madre le explicaba que se habían llevado a tantos otros a dar unos paseíllos nocturnos de los que nunca regresaban. Imagen creada con ChatGTP Pero Amanda no renunciaba a su necesidad de indagar y de saber. Sus interrogantes se iban incrementando cada día que pasaba y no acep...

  Hi ha dies que costen de passar, bé perquè semblen predisposats a encadenar problemes o perquè es fan d'allò més llargs i avorrits. Però n'hi ha d'altres que ens fan fluir amb cadascun dels seus minuts, despertant-nos emocions que crèiem adormides. Ahir va ser un d'aquests dies, gràcies a les PERSONES que em van acompanyar en la primera presentació de la meva novel.la Arribaren per mar a la biblioteca Fages de Clliment de Figueres. Especialment vull agrair a la meva parella, en Jordi, qui no només m'acompanya sempre, sinó que a més, està pendent de tot el que pugui necessitar. No sé pas què faria sense ell. Va ser un regal veure que les dues primeres persones que van arribar fossin la meva mare i la Candi, amb qui tinc una connexió molt especial des de fa quaranta tres anys, els mateixos que té el seu fill, en Julio, a qui vaig cuidar uns mesos de petit mentre ella treballava amb la mare. Poc després van arribar en Ramón y la Mariló. Ell va ser company meu a l...

  Per a les persones que ens apassiona escriure, rebre una caixa amb els primers exemplars de la nostra novel.la és tan emocionant com quan èrem petits i ens llevàvem ben d'hora el dia de Reis per tal de descobrir què ens havien deixat sota l'arbre. Després de mesos o anys perfilant un munt de personatges i trames, de sobte sentim que han deixat de ser nostres per començar a volar amb les seves pròpies ales i ens queda una sensació de buidor que podria comparar-se a la que experimenten els pares quan els seus fills deixen el niu per aventurar-se pels seus propis camins. Costa tant deixar-los marxar... Aquesta resistència és la que, potser, m'ha fet trigar tants anys a acabar i publicar Arribaren per mar. Va arribar un punt que fins i tot els seus personatges es van cansar d'esperar-me i van fugir esperitats per veure la llum a un altre llibre de relats, Trencadís, que es va publicar al 2024. Volien deixar enrera l'eterna adolescència a la que jo els estava condem...