Un dia bonic

 

Hi ha dies que costen de passar, bé perquè semblen predisposats a encadenar problemes o perquè es fan d'allò més llargs i avorrits. Però n'hi ha d'altres que ens fan fluir amb cadascun dels seus minuts, despertant-nos emocions que crèiem adormides. Ahir va ser un d'aquests dies, gràcies a les PERSONES que em van acompanyar en la primera presentació de la meva novel.la Arribaren per mar a la biblioteca Fages de Clliment de Figueres.

Especialment vull agrair a la meva parella, en Jordi, qui no només m'acompanya sempre, sinó que a més, està pendent de tot el que pugui necessitar. No sé pas què faria sense ell.

Va ser un regal veure que les dues primeres persones que van arribar fossin la meva mare i la Candi, amb qui tinc una connexió molt especial des de fa quaranta tres anys, els mateixos que té el seu fill, en Julio, a qui vaig cuidar uns mesos de petit mentre ella treballava amb la mare.

Poc després van arribar en Ramón y la Mariló. Ell va ser company meu a l'escola i és qui em va inspirar un dels personatges més importants de la novel.la. Retrobar-los a ell i a la seva dona, després d'anys sense veure'ls, va ser un regal impagable.

Llavors vaig sortir un moment a fora, per veure si anava arribant més gent, i vaig veure que s'hi acostaven la meva tia Ana i les meves cosines Esther i Lourdes. Em va fer tanta il.lusió veure-les...

Les emocions no acabaren pas aquí. Em vaig retrobar amb la meva amiga i companya de lletres, Anàlida Ospina, a qui admiro profundament per com escriu i per com és ella. Sempre amb un somriure als llavis i amb uns ulls d'allò més entremeliats.

Vaig veure arribar una noia a qui no coneixia de res i em va saludar diguent-me que ella també escriu i que compartim editorial: Diversidad Literaria. Es diu Marina Ramió i fa novel.la històrica i també de ciència ficció. Va ser la gran descoberta del dia, desplegant-me davant dels ulls un ampli ventall de noves fonts de les que nodrir-me a l'hora de crear nous personatges i noves trames.

Amb la Marina Ramió.

Van arribar, llavors els companys de feina que sempre em donen el seu suport: la meva estimada Eli, eterna còmplice amb qui de vegades no ens calen ni les paraules per entendre'ns; la seva companya Isabel, que té un caràcter tan dolç que dona gust parlar amb ella i compartir els entrebancs del dia a dia a les nostres respectives oficines; la incondicional Silvia, una gran lectora, que ha cregut en les meves lletres des de la publicació de la primera antologia; la meva companya Alba, a qui considero la meva mà dreta i el meu company Antonio, qui és la meva mà esquerra. Sense ells dos, ja no podria treballar, perquè són dos cracks: àgils, resolutius i super polivalents. Però, sobre tot, PERSONES que saben fer-me riure cada dia. L'Antonio va portar al seu cunyat, un noi d'allò més simpàtic que em va assegurar que, tot i que no parla català, va entendre tota la presentació.

Val a dir que la Cristina Jutge i la resta del personal de la biblioteca em van dispensar un tracte impecable i que em van fer sentir com a casa.

Vaig notar absències de persones molt estimades que havien assistit a presentacions anteriors, com ara la meva amiga Encarna, qui tenia previst venir, però a darrera hora, va tenir una complicació i li va resultar impossible.

El mateix els va passar al meu cosí Andrés i a la meva tia Isabel, a qui, al vespre, els vaig portar el llibre a casa. I tampoc va poder ser-hi la Montse, la meva cunyada-germana, per tenir altres compromisos familiars.

Però, potser l'absència que es va fer més present va ser la de la tia Elvira, qui no s'havia perdut cap de les presentacions de Trencadís i ahir no va poder venir perquè va morir al març de l'any passat.

Vaig voler començar la presentació recordant-la a ella i recordant al meu oncle Bartolo, qui també va morir just una setmana abans que ella al mateix centre i a la mateixa planta. Demanava que no li apaguessin la llum que il.luminava el seu camí i no s'adonava que la llum era ell i ens ill.luminava a tots nosaltres.

També vaig voler recordar l'oncle Manuel, qui va morir de mort sobtada uns mesos abans que ells dos i a l'oncle Francisco, qui ens va deixar el dia de Sant Joan del 2023, també per culpa d'un càncer.

Es va crear un clima molt emotiu que va fer que la resta vingués tot rodat.

Quan presento un dels meus llibres i els assistents són majoritàriament persones de la família i amics no m'agrada centrar-me en parlar del seu contingut, perquè se suposa que ja llegiran la novel.la i que tenen dret a jutjar-la ells mateixos, sense interferències.

Per això prefereixo parlar-los del make in of, del que hi darrera de les pàgines del llibre, de com va començar tot plegat i dels autors que m'han inspirat.

La veritable pàtria de les persones és la seva infantesa. Ho va dir el poeta Rainer Maria Rilke i trobo que a aquesta infantesa és on podem trobar les respostes a les eternes preguntes que ens fem sempre sobre per què som com som.

Igual que les arrels són les que sostenen els arbres, la nostra història és la que ens sosté a nosaltres. Som el que hem respirat de petits, el que ens han ensenyat a l'escola i els valors que ens han inculcat els pares. El que hem menjat, el que hem gaudit, les pors que hem superat, les ales que hem après a fer servir.

Arribaren per mar no comença a la primera pàgina, escrita al 2001, sinó que es va començar a gestar un dia de tardor del 1979, quan dos dels meus professors van decidir dur-nos d'excursió a Empúries. Tenia onze anys i aquelles pedres em van captivar. Era la primera vegada que veia el golf de Roses des de l'altre costat. I vaig adonar-me que aquell mateix mar es veia molt diferent des d'aquella nova perspectiva. Mentre des de Roses veia una realitat que començava a angoixar-me, des d'Empúries veia la porta d'entrada a la civilització, veia dones gregues dançant al voltant de les antigues places porticades o comprant a l'àgora. Veia pensadors filosofant a les portes dels temples i factories de salaons en ple rendiment, i horitzons molt més amples de mires que em convidaven a no perdre l'esperança.

Després d'aquella excursió vaig visitar Empúries unes quantes vegades i, en una d'elles, vaig descobrir el poble de l'Escala. Va ser un amor a primera vista: els seus carrers estrets, les seves cortinetes de ganxet, el passeig d'Empúries que van inaugurar per les Olimpíades del 92, els monuments històrics, el cementiri marí, el passeig del petit príncep, Cala Montgó, les torres de defensa, Vilanera, la columna de trencadís que va dissenyar Lluís Roura i tants altres elements que em van robar el cor per sempre.

Al 1999 vam decidir amb la meva parella comprar un petit apartament a l'Escala i, a partir d'aquell moment, la meva vida va cobrar un nou sentit. L'Escala només m'ha donat motius per alegrar-me cada dia d'estar viva per poder recórrer els seus camins i continuar descobrint els seus racons màgics. És tanta la joia que m'han regalat els seus paisatges i la seva gent que no podia deixar d'escriure una novel.la que recollís la seva rica història.

Arribaren per mar, però, no es pot considerar una novel.la històrica. No sóc historiadora ni ho pretenc. Tampoc es podria considerar una novel.la juvenil, malgrat que la majoria dels seus personatges siguin nois i noies d'entre tretze i catorze anys. És, més aviat, una novel.la que va per lliure i que ha trigat molts anys en gestar-se. Han estat un embaràs molt llarg i un part molt difícil, però finalment, ha vist la llum i jo m'he quedat molt a gust.

Els meus personatges, que tant m'havien recriminat els darrers anys que els condemnés a una eterna adolescència en un arxiu de l'ordinador, fins al punt d'amotinar-se i fugir com vulgars trànsfugues al llibre de relats Trencadís, per fi són lliures i poden volar pel seu compte i risc.

Cap al final de la presentació vaig voler parlar d'en Pablo Medina, un noi que va néixer amb síndrome de Down, però que va tenir la sort de tenir uns pares que no van consentir que vivís amb les limitacions d'una etiqueta a sobre. Li van oferir la mateixa criança i la mateixa educació que als seus germans, motivant-lo amb activitats extraescolars i estimulant tot el seu potencial. En Pablo va superar amb èxit la primària, la secundària, el batxillerat i la universitat. Va estudiar magisteri, sent la primera persona amb síndrome de Down de tota Europa en aconseguir aquesta fita. Però, quan va voler optar a una plaça de mestre, es va trobar amb un mur: algun acòlit del sistema desfasat en el que vivim, li va fer veure que una persona amb discapacitat intel.lectual no podia exercir de mestre.

En Pablo, lluny de desmoralitzar-se, va saber trobar altres sortides, arribant a fer d'actor a la pel.lícula "Yo también" i guanyant la Conxa de Plata al millor actor al Festival de Sant Sebastià.

Des de fa uns quants anys treballa a la Fundació Adecco com ambaixador, donant xerrades i conferències sobre inclusió per tota Espanya i molts punt de Latinoamèrica.

En Pablo té molts punts en comú amb el personatge d'en Màrius d'Arribaren per mar. Ell es va diplomar al 1999, el mateix any que en Màrius va aterrar a l'Escala per impartir classes d'història a alumnes d'ESO. Si els responsables del sistema educatiu que imperava en aquell moment haguessin sabut d'en Màrius el que ni tan sols ell sabia en aquell moment, segurament s'hauria trobat en la mateixa situació que es va trobar en Pablo.

Només puc afegir que, si jo hagués tingut fills, m'hauria encantat que tinguessin per professors a PERSONES com en Pablo o com en Màrius.

Tots aquests ingredients van fer que el dia d'ahir fos un dia bonic.

Gràcies, mil gràcies a tots i totes als qui el vàreu fer possible.

Estrella Pisa