Arribaren per mar
Per a les persones que ens apassiona escriure, rebre una caixa amb els primers exemplars de la nostra novel.la és tan emocionant com quan èrem petits i ens llevàvem ben d'hora el dia de Reis per tal de descobrir què ens havien deixat sota l'arbre.
Després de mesos o anys perfilant un munt de personatges i trames, de sobte sentim que han deixat de ser nostres per començar a volar amb les seves pròpies ales i ens queda una sensació de buidor que podria comparar-se a la que experimenten els pares quan els seus fills deixen el niu per aventurar-se pels seus propis camins. Costa tant deixar-los marxar...
Aquesta resistència és la que, potser, m'ha fet trigar tants anys a acabar i publicar Arribaren per mar. Va arribar un punt que fins i tot els seus personatges es van cansar d'esperar-me i van fugir esperitats per veure la llum a un altre llibre de relats, Trencadís, que es va publicar al 2024. Volien deixar enrera l'eterna adolescència a la que jo els estava condemnant i van apostar per madurar, per dir la seva, per embarcar-se cap a altres ports i altres trames.
Lluny de desesperar-me i de llençar la tovallola, aquell motí a bord, em va animar a continuar narrant les seves aventures i desventures amb una força renovada i ens va dur a tots fins al vell port d'Empúries, portant la torxa de les Olimpíades de 1992.
Des d'aquell moment de posar el punt i final fins al moment de rebre aquests primers exemplars han transcorregut set mesos de correccions que, en algun punt, se m'han fet molt llargs. El neixement d'un llibre pot esdevenir tant llarg com un embaràs. Dons la sensació que mai s'acabarà l'espera i, quan més s'acosta el final, sembla que més llargs es facin els dies. Però tot acaba arribant.
Un llibre no és només el que els lectors acaben llegint a les seves pàgines. Al darrera sempre hi ha molt més i en cada personatge acaba anidant una part de nosaltres mateixos de la qual no sempre som conscients.
Arribaren per mar va començar a gestar-se a la meva ment l'any 2001, quan travessava la crisi existencial més forta que he patit a la meva vida. Portava escrivint des dels onze anys i tenia enllestits un llibre de poemes, molts relats i dues novel.les, però mai no havia publicat res, perquè sentia que escrivia per a mi, per espantar els meus propis fantasmes.
Aquell 2001 vaig ser conscient de que havia de fer un pensament amb la meva vida, No podia continuar queixant-me del que suposadament em faltava i havia d'aprendre a centrar-me en allò que tenia la immensa sort de gaudir. Era jove, tenia al costat un gran company de viatge, estava estudiant la carrera que volia, tenia la sort de tenir feina i feia només dos anys, havíem comprat un apartament a l'Escala. Què més necessitava per dignar-me a conquerir la meva millor versió?
Els llibres sempre han estat clau a la meva vida. Sense ells no m'imagino com hauria estat tot plegat. I l'Escala és, des de fa molts anys, el meu racó del món, el lloc on sempre m'he sentit a casa.
La meva passió per Empúries es remonta al 1979, quan el professor d'història i la professora de llengües van decidir dur-nos d'excursió a l'antiga ciutat greco-romana. Aquell dia vaig descobrir com de diferent pot esdevenir als nostres ulls la mateixa realitat quan se l'observa des d'un angle completament oposat. Roses i Empúries són a la mateixa abadia, una davant de l'altra. Però a Roses només veia platges plenes de turistes i una realitat quotidiana que m'afogava. En canvi Empúries m'oferia la porta d'entrada de la civilització; aquelles pedres m'explicaven moltes històries que jo volia conèixer i amb les que volia crèixer i aprendre a volar.
Anys després vaig tornar a Empúries en diferents ocasions i, en alguna d'elles, vaig descobrir els carrers de l'Escala, amb les seves cortinetes de xarxa o de ganxet, amb els seus monuments a la gent del mar, amb els seus paisatges d'allò més intrèpits quan bufava tramuntana o vent de llevant, amb els seus plafons informatius que m'explicaven la seva història i em començaren a inspirar aquells primers personatges que volien nèixer per ensenyar-me un univers diferent a tots els que havia generat la meva ment fins a llavors.
Volia deixar el passat personal enrera i centrar-me en un present que seria tal com jo li permetés que fos. Volia llum, volia connectar amb ments més despertes i més obertes que la meva. Volia superar-me a través dels meus nous personatges, perdre la por que encara em paralitzava, emocionar-me com mai havia gosat fer-ho i donar-me permís per passar-m'ho molt bé ideant totes les peripècies que viurien un grup de nois i noies d'entre tretze i catorze anys durant el seu curs de segon d'ESO a l'institut d'El Pedró, entre els anys 1999 i 2000.
 |
| La novel,la es pot adquirir a la web de Diversidad Literària: |
Posats a somiar, el meu repte era titànic i molt complicat d'articular. D'una banda m'havia de documentar per poder explicar a través dels seus personatges 2500 anys d'història. Això implicava no poder escriure al ritme que m'hauria agradat, sinó dedicar moltes hores a buscar determinats llibres i revistes i a llegir-los. D'altra banda, suposava posar-me a la pell d'uns adolescents que no tenien res a veure amb l'adolescent que jo havia estat i, d'una altra, mentalitzar-me que al 1999 i al 2000 els mòbils no eren els d'ara ni estaven a l'abast de tothom. No existien les xarxes socials i internet tot just s'havia començat a desplegar. El món era un altre.
Vint-i-cinc anys no semblen res, però, al ritme que han agafat les noves tecnologies, poden marcar un abisme en la manera d'entendre la vida i d'entendre'ns nosaltres mateixos.
Arribarem per mar, per fi, ha arribat a bon port. L'he deixat anar i ara veig, tranquil.la, com els seus personatges s'embarquen a d'altres vaixells i salpen des del vell port d'Empúries cap a nous horitzons. A ells els esperen noves aventures i a mi nous personatges que em permetin continuar el meu viatge personal a través de les seves veus i del que em descobriran.
Escriure és un recurs d'allò més apassionant que ens permet viure moltes vides en una de sola.
Estrella Pisa.
Comentarios
Publicar un comentario