La Gateta que pintava aquarel.les amb els patins de la Barbie


Hi havia una vegada una gateta que havia nascut a la casa on havien acollit la seva mare quan aquesta era encara molt petita. La seva mare era una gata blanca amb els ulls molt blaus i pèl molt llarg a qui la família havia adquirit feia tres anys a una botiga d’animals.
A diferència de la seva mare i dels seus dos germanets bessons, la gateta no era precisament maca. Era fosca, amb els ulls marronosos i el pèl curt. I això feia que la família no la volgués a la casa. Fins i tot la pròpia mare se n’avergonyia una mica d’ella.

La família va decidir de vendre als dos germans de la gateta a la mateixa botiga on havien comprat la mare. Com que eren de molt bona raça, els oferien una bona quantitat de diners. Per la gateta, en canvi, ningú no els donava ben res.
La gateta es va quedar sola amb la mare i aquesta sempre l’escridassava i li demanava que no fés trapelleries per tal que no s’empipessin els amos de la casa i la fessin fóra abans d’hora.
Un dia la mare la va agafar amb la boca pel coll i la va arrossegar fins al jardí. Allà la va mirar als ulls i li va explicar que havia arribat el moment de que marxés de la casa i comencés a buscar-se la vida ella tota sola.
-              Si ets una mica llesta, trobaràs alguna casa on et vulguin acollir. Quan vegis nens pel carrer, acosta’t-hi i mira d’atreure la seva atenció. Els nens tenen molt de poder davant dels pares. Si un nen s’encapritxa de tenir un gatet a casa, la família ho acaba acceptant.

-              Mare, però això és molt fàcil d’aconseguir per a una gata com tu, que ets tan maca i d’una raça noble i molt apreciada. Però jo no tinc res d’especial. Sóc lletja i vulgar. A mi no em voldrà acollir ningú.

-              Doncs alguna cosa hauràs de fer per convèncer algú de que et deixi viure a casa seva, perquè aqui ja no et pots quedar més temps. Si tu no marxes, al final ens faran fóra a totes dues i jo no tinc ganes de tornar a adaptar-me a una altra família. Aqui em tracten com a una reina.

-              Però, mare, sóc la teva filla. Podries pensar també una mica en mi, no?

-              Ho sento, petita, però jo ja he fet tot el que havia de fer per tu. Ara hauràs d’espavilar-te tota soleta igual que els ha tocat fer als teus dos germans.

-              Però ells ho han tingut molt més fàcil... No és just.

-              Potser no ho sigui,  però ni tu ni jo podem canviar les regles d’aquest jóc. Au va, vés. No ho allarguem més. Que tinguis molta sort.

Tot diguent-li això, va girar la cua i s’encaminà de tornada cap a la casa.
La gateta es va quedar sola i indefensa al mig del carrer, sense saber quina direcció prendre.
Va començar a caminar, primer indecisa, després amb més nervi i al cap d’una llarga estona va passar per davant d’una escola bressol. A aquella hora ja no hi quedaven nens, però havien deixat una porta oberta perquè estaven netejant les aules. Ella ho va aprofitar per colar-se cap a dins i es va amagar a un dels armaris d’una sala molt àmplia fins que les dones de la neteja van acabar la feina i van marxar.
La gateta no ho sabia, però s’havia ficat a l’armari on guardaven el material per fer manualitats. Sense adonar-se, en sortir de l’armari va fer caure uns pots de pintura que, en caure a terra es van obrir i van vessar. Ella va intentar arreglar-ho per tal que a l’endemà no la descobrissin i no se li va acudir cap altra forma de recollir la pintura vessada que llepant-la amb la llengua. Però en notar el mal gust de la pintura s’enrecordà d’un consell que li havia donat un dia la seva mare: que no es mengés res que tingués un sabor estrany perquè podia ser menjar enverinat. Llavors va pensar en una altra solució i, de sobte, va descubrir un got ple de pincells de diferentes mides i una safata carregada de paper blanc. Amb les potetes va aconseguir treure un d’aquests papers i amb la boca va atrapar un dels pinzells. Amb molta paciència, va començar a passar el pinzell per la pintura del terra i desprès l’escampava pel paper. Al cap d’una estona, l’exercici li va anar agradant cada cop més i es va animar a provar a escampar la pintura amb les potetes. Passada la mitjanit, havia aconseguit netejar tota la pintura del terra i endreçar els potets ben tapadets a l’armari on els havia trobat.
Es mirà el paper i li va semblar una imatge esgarrifosa. Tota una barreja de colors, petjades, esgarrapades i esquitxos sense cap mena de sentit. Però el cas és que s’havia divertit molt mentre ho feia i havia aconseguit deixar de pensar per una bona estona en la seva nova situació: era una gata sense sostre i sense ningú al món que la pogués ajudar.
Va decidir amagar el paper sota l’armari per tal de no deixar rastre del seu pas per aquella sala i, guiada pel seu bon olfacte, va saber trobar la cuina i va buscar quelcom per menjar. No va trobar res, perquè tot era net com una patena. Potser hauria d’esperar que arribés el dia i l’escola s’omplís de criatures. A l’hora d’esmorzar, si era prou espabilada, potser tindria sort i podria endrapar alguna cosa que es deixessin els nens a taula.

Resignada a esperar fins llavors, es va quedar adormida a un racó de la cuina.
Passades unes hores, es despertà amb el xibarri dels nens entrant a les aules. Quan aquests varen començar a esmorzar, la gana la va fer sortir del seu amagatall i va començar a passejar-se sota la taula vigilant si queia alguna cosa. I així va ser com la Martina la va descobrir.
La Martina era una nena de tres anys a qui li agradaven molt els gatets petits. En veure la gateta no va poder reprimir l’instint d’agafar-la i donar-li una mica de pernil dolç del seu entrepà. A la gateta li va semblar que se li obria el cel.
En adonar-se la mestra, va demanar a la Martina d’on havia tret aquell animalet. La nena va contestar que la gateta havia estat qui l’havia trobat a ella i que se la volia quedar. La mestra insistia en que a l’escola no podien tenir animals i la nena va optar per posar-se a plorar i a cridar. La Martina era molt bona nena, però ningú no li podia dur la contrària: quan volia una cosa, li havien de donar. Si no, atacava amb una rabieta i la mestra, per no sentir-la més, li va dir que la gateta es podia quedar aquell dia, però que quan arribés l’hora d’anar cap a casa, hauria de parlar amb la mare de la Martina per veure si es podien endur la gateta a casa seva. Perquè a l’escola no es podria quedar. La Martina, contenta, va dir que ella convenceria als pares per tal que li deixessin quedàr-se-la a casa seva.
La gateta, feliç, va haver de reconèixer que el consell que li havia donat la seva mare el dia abans havia funcionat. Els nens sempre eren infalibles.

Un cop a casa de la Martina, desprès de que la seva mare intentés fer-la canviar d’opinió sense èxit, la nena li va preparar un platet amb llet i li va improvisar un llitet a la seva habitació (era el llitet de la seva nina).
Llavors, mentre la gateta es bevia la llet, ella es va sentar al seu escriptori i es va disposar a fer el que més li agradava: pintar amb les seves aquarel.les.
La gateta se la va quedar mirant, vigilant de molt a prop cada moviment de la Martina: Com agafava el pinzell, com barrejava la pintura amb aigua, com començava a escampar-la pel paper i com després d’acabar posava el dibuix a assecar-se.
Durant els dies següents, la Martina i la gateta van seguir la mateixa rutina i la gateta va anar agafant confiança fins al punt d’atrevir-se a agafar amb la boca un dels pinzells i imitar els moviments de la nena. A la Martina li va fer molta gràcia i acabà agafant una cartulina molt gran, la va estirar a terra i va convidar la gateta a que pintés amb ella. Així va ser com, a partir d’aquella tarda, totes dues van començar a pintar plegades i a experimentar amb noves tècniques. Ja no només s’atrevien amb les aquarel.les, sinó també amb la tèmpera i la pintura a l’oli. Agafava una paleta, escampava pintura de diferents colors i li demanava a la gateta que es passegés per sobre de la pintura per desprès deixar marcades les empremtes de les seves potetes per tot el dibuix.
Un dia se li va acudir posar-li a la gateta els patins de les seves nines (calçaven el mateix número) i la va fer patinar sobre les pintures de colors i després sobre la cartulina. El resultat va ser un dibuix molt surrealista, però amb colors i formes molt vives. La mare de la Martina, quan el va veure, no s’ho podia creure i a l’endemà va agafar aquella cartulina i li va mostrar a la mestra. Aquesta va quedar meravellada: La Martina tenia molt de talent artístic i la faria participar en concursos de pintura.

Dos mesos després, la nena era coneguda a tota la província pels seus quadres. Gràcies a un contacte de la mestra, li havien organitzat una exposició i havia estat tot un èxit: totes les aquarel.les s’havien venut. Al públic, en general, li atreien molt aquella varietat de formes i empremtes i aquella barreja de tonalitats tan vives i atrevides.
I a aquella primera exposició l'havien succeït d’altres amb cada vegada més éxit de públic i de vendes.
La mare de la Martina n’estava encantada i tota la família s’havia volcat en atencions il.limitades cap a la gateta, qui ja havia crescut i s’havia convertit en una gata grisa amb ulls de caramel i potetes pintades de colors. Li van muntar una habitació per ella sola, on disposava d’un munt de cartulines de tots els colors, moltes caixes d’aquarel.les, potets de tèmpera, tubs d’acrílics, paletes de diferentes mides i fins i tot un cavallet per quan volia pintar asseguda al mini sofà que li havien comprat expressament per a ella.
Amb el temps, la Martina i ella van anar creixent i cada vegada pintaven millor i feien més exposicions. Les dues es van fer famoses arreu de tot el pais. Famoses i molt riques. Cap de les dues hauria de patir pel seu futur i vivien felices i molt contentes d’estar juntes.

Però un dia, mentre passejaven per una plaça propera a casa seva, la gateta es va trobar de sobte amb una gata blanca de pèl llarg i ulls blaus que gratava entre les escombreries intentant trobar alguna cosa per menjar. Estava bruta i se la veia molt enfeblida. Va anar cap a ella i li parlà:

-              Mare, què hi fas aquí?
-              Em sembla que s’equivoca. Jo no tinc cap filla com vostè.
-              Mare, no pot ser que no te'n recordis. Sóc jo. Fa set anys em vas abandonar molt a prop d’aquí perquè havia nascut lletja i no era digna de ser filla teva.
-              No pot ser. Però si tu ets aquella gata famosa que surt per la tele i als diaris. La meva filla mai va tenir tanta classe.
-              S’equivoca, senyora- intervingué la Martina- La seva filla sempre va tenir molta més classe que tots els gats de la seva raça plegats.

En dir això la Martina, van veure que la mare de la gateta arrencava a plorar. Llavors va aparèixer la mestressa de la casa on havia nascut la gateta:
-              Mixeta, on t’havies ficat? T’estic buscant des de fa més d’una hora. Deu meu, on t’has revolcat que estiguis tan bruta i què fas gratant entre les escombreries, quan a casa tens tot el menjar que vols? Ay... què en farem de tu?
Dirigint-se a la Martina, li digué:
-              Els animals pateixen del mateixos mals que les persones. No es pot venir vell. Perdem el cap, ja ho veus, no? Gaudeix de la vida ara que ets jove. Després tot degenera.

La Martina va assentir amb el cap, però la gateta es va acostar per darrer cop a qui encara era la seva mare i la va abraçar.
La mestressa de la que havia estat la seva primera casa no entenia res, però la Martina li ho va aclarir tot:

-              Aquesta gata que m’acompanya és filla de la Mixeta i s’acaben de trobar per primer cop després de set anys. Només li vull demanar que la continuï cuidant per tal que la seva filla pugui estar tranquil.la.
-              Que no pateixi, que la cuidarem com sempre hem fet. Fa temps que està malalta i perd l’orientació. Si surt de casa, després no sap tornar i l’hem de vigilar constantment. Però mai l’abandonarem a la seva sort.
-              Això esperem. Una cosa més, la meva gata podria visitar la seva mare de tant en tant? Per a ella seria molt important. La Mixeta la va abandonar de petita, però ella mai no l’ha oblidat.
-              Un moment, jo us conec. Tu ets la Martina que pinta i ella és la gata que pinta amb tu, oi?
-              I va nèixer a casa seva...
-              Quines voltes que dona la vida. Sembla increïble...
-              Si coneix els nostres quadres, sabrà que sempre surt una gata blanca ni que sigui en una petita cantonada de l’obra. Es la signatura de la seva filla.
-              Mai m’hi havia fixat, però a partir d’avui seguiré més d’aprop la vostra obra. Us felicito a les dues. Sou unes grans artistes.

La gateta i la Martina es van mirar complagudes i es van sentir reconegudes i estimades.
La gateta abandonada per la seva mare, mai més se sentiria trista ni rebutjada per ningú. No havia tingut la sort de nèixer tan maca com la Mixeta, però havia sabut lluitar per cultivar una bellesa i un talent interiors que l’havien fet traspassar fronteres i aconseguir el reconeixement de tothom. A més, comptava amb l’estima incondicional de la seva descobridora: la Martina, un àngel que li havia obert de bat a bat les portes de la felicitat.

                                                                                                                   Estrella Pisa
                                                                                                              16 d’Agost de 2009
                                                                                                  A la Ruth, pel seu 6é aniversari

                                                                   No deixis mai de sorprendre’ns amb les teves pintures.

Comentarios

Entradas populares de este blog

La aprendiz de bruja

Todo tiene un precio

No quiero tu miedo