La Rosa de l'Àvia Jana

       

             

En una època molt llunyana, quan encara existien les princeses, els cavallers i els castells encantats, una nena plorava pel que la seva mare li acabava d’explicar: que no tornaria a veure mai més a la seva àvia, perquè aquesta acabava de morir.

L’àvia sempre havia estat una dona molt especial. Mentre les seves amigues es limitaven a fer de mestresses de casa seva i criar als fills, ella havia lluitat per ser diferent. S’havia casat i havia dut al món dos fills i una filla, però mai es va resignar a obeïr i callar com feien la resta de dones que coneixia. Ella tenia idees pròpies i va voler dur-les a la pràctica. En morir el seu pare li havia deixat en herència unes terres i un paller. El seu marit va decidir conrear aquestes terres, però ella no li va permetre disposar del paller. Ell l’hauria venut perquè ja en tenien un altre, però ella es va encastar a convertir-lo en un negoci pròsper. Durant setmanes va estudiar diferents possibilitats. Va parlar amb molts veïns i els va demanar què creien ells que mancava al poble. Era un poble molt petit. De fet, només hi havia un carrer principal amb cases molt humils a cada banda. Algunes d’aquestes cases disposaven d’un hortet a la part del darrera on cultivaven l’indispensable per garantir la subsistència de cada família. Només els veïns més rics disposaven també d’una quadra on guardaven els cavalls i d’un paller on guardaven el gra per tal de dur-lo després a les fires i mercats per vendre-ho.

La resta de famílies treballaven de sol a sol conreant els camps dels més rics a canvi de quatre monedes que els permetien comprar farina, pa, patates ó fruita. Poques vegades es podien permetre una mica d’oli, de vi ó de carn. Aquests productes eren considerats articles de luxe.

Eren temps difícils per a tothom, però sempre hi havia persones com la Jana que confiaven en que les coses podien millorar. La seva família no se l’escoltava gaire, perquè estaven acostumats a que les dones es limitessin a obeïr i poc més. Però ella no es rendia. Es llevava molt d’hora tots els dies de l’any per tal de tenir temps de complir amb totes les seves obligacions. El primer que feia era alimentar el bestiar a la quadra, després marxava cap als camps on ajudava al seu marit a sembrar quan era el temps de fer-ho, ó a recollir les olives quan arribava el fred hivern, ó a segar el blat per tal de dur-lo al molí per fer la farina en vislumbrar-se cada estiu. Quan es llevava el sol, tornava cap a casa a cridar els fills per tal que es llevessin i els preparava l’esmozar. Després deixava enllestit el dinar per quan tornessin ella i el seu home dels camps i els nois de l’escola. La nena es quedava a casa cosint i rentant la roba, perquè les nenes no tenien dret a aprendre a llegir ni escriure. Tot i que la Jana li ensenyava tot el que sabia a la seva filla d’amagat, quan estaven les dues soles. Aquell sempre va ser un dels seus secrets. Perquè ningú sabia que ella havia aprés a llegir d’amagat de la seva família quan era molt joveneta.

Després d’estudiar amb els seus veïns diferents idees per reconvertir aquell vell paller en un negoci que pogués donar més vida al poble, la Jana va arribar a la conclusió de que havia de muntar una taverna, donat que no n’hi havia cap al poble. Quan ho va proposar al seu marit aquest la va tractar de boja.

-        Una taverna, quina bestiesa...! No tens ja prou feina als camps i a casa, que te n’has de buscar més? A més, despatxar a un mostrador de taverna no és lloc per a una dona decent com tu. Treu-t’ho del cap.

-        Però jo crec que podria funcionar. No només despatxaria cervessa i plats cuinats, també podria vendre-hi queviures i fins i tot plantes medicinals. I als camps podríem buscar algú que t’ajudés, i quan acabin l’escola, els nois ens podrien donar un cop de mà a tots dos.

-        Ni pensar-hi. Ja t’he dit que és una bestiesa...

-        Doncs t’agradi a tu ó no, és l’herència del meu pare i penso tirar endavant el meu projecte, amb ó sense el teu suport.

-        Sóc el teu marit i em deus obediència.

-        I jo sóc la teva dona i em mereixo el teu respecte.

-        Ja hi som... És que sempre has de dir la darrera paraula tu? Saps que et dic? Doncs que facis el que et vingui en gana, de fet, ho faràs igualment. Però només et dic una cosa: Si no et surt bé, després no em vinguis a plorar.

-        Sortirà bé. N’estic absolutament convençuda.

Així va ser com la Jana va aconseguir cumplir el seu somni de muntar el seu negoci. En poques setmanes, amb l’ajuda d’unes quantes veïnes i d’algun dels seus marits, va tenir enllestides les obres i va poder obrir la seva taverna. El primer dia ja no va donar a l’abast. La gent que anava de pas entre pobles veïns agraia el fet de poder fer una parada a la taverna, veure i menjar una mica per tal de reposar forces i reemprendre la seva marxa cap al lloc on es dirigien. Eren temps en que gairebé tothom viatjava a peu i de vegades aquests viatges duraven dies i fins i tot setmanes. Molt pocs podien fer aquests desplaçaments a cavall. Només els nobles ó els cavallers.

Quan la Jana va tancar al vespre d’aquell primer dia estava esgotada, però se sentia molt feliç perquè s’havia sortit amb la seva. No va trigar gaire temps en haver de contractar una dona del poble amiga seva per tal que l’ajudés a la cuina. La seva filla també hi col.laborava i els dos nois donaven un cop de mà al pare als camps i a la quadra.

Va començar una època de molta feina per a tota la família, però molt gratificant per a tots.

Passaren els anys i els fills i la filla es van casar i van començar a fer les seves pròpies vides. Els tres vivien a prop dels pares i continuaven treballant als camps i a la taverna, però a l’hora de sopar, la Jana i el seu marit sempre estaven sols. Amb el temps, van començar a arribar els néts i les nétes i la Jana va tornar a sentir-se plena d’energia i de ganes de lluitar per fer més coses.

Al costat de la taverna va decidir reconvertir una part de casa seva en una llar d’infants, la primera  del poble i de tota la comarca. Va pensar que d’aquesta manera podria ajudar a les mares que treballaven tot el dia als camps i va considerar que la persona més idònia per cuidar de tota aquesta mainada seria la seva pròpia filla, a qui li agradava molt la idea d’ensenyar tot el que ella havia après de la seva mare als nens.

Un cop més, la Jana va encertar de ple i la llar d’infants es va omplir de nens en molt poc temps. L’any següent es va fer necessari ampliar-la perquè eren moltes les mares que confiaven els seus fills a la filla de la Jana, qui havia esdevingut ja tan popular al poble com la seva mare.

La gent se les estimava a totes dues i venien fins i tot de pobles que estaven a dies de distància per tal de conèixer-les. Perquè la Jana no només era una gran conversadora, sinó que també ajudava a tothom qui li demanava ajut. Dona generosa i compromesa amb els més febles, oferia beure, menjar i fins i tot un llit calent a casa seva a tot aquell qui arribava fins a ella mermat d’aquestes necessitats tan bàsiques. Mai li va costar ser amable amb qualsevol tipus de persona. Oferia el mateix tracte als cavallers que s’aturaven a reposar forces després d’una caceria que als camperols extenuats i suats que venien despavorits després de tota una jornada al sol. Fins i tot una vegada havia ofert una jerra de vi al mateix príncep quan aquest retornava amb els seus cavallers d’una batalla al sud de França.

Va arribar un moment en que la gent ja no es referia al poble pel seu nom sinó per CA LA JANA. Tothom entenia de seguida d’on i de qui parlaven, perquè no els calien més referències.

Però el temps passava, els nens de la llar d’infants creixien i la Jana es començava a fer gran. El seu marit ja havia mort i ella cada vegada s’anava sentint més cansada. Li continuava agradant mantenir el contacte directe amb la gent, tant a la taverna com a la llar d’infants, perquè sempre va ser una dona molt inquieta, d’aquelles que no volien anar a dormir sense haver après alguna cosa nova cada dia. Però una cosa era escoltar la gent i donar-los consells, i una altra molt diferent era continuar llevant-se a trenc d’alba cada dia de l’any, per tal de fer-se càrrec de tota la feina que comportava la taverna. Així que, de mica en mica, va deixar aquestes obligacions en mans dels fills i ella es va anar dedicant més a estar pendent dels néts més petits i a passar estones parlant i passejant amb les seves amigues de joventut, ara ja tan grans i cansades com ella.

Aquella tarda, mentre vigilava una de les seves nétes més petites, el cor li va començar a fallar i va sentir que el seu temps a aquest món s’estava acabant. Un dels seus fills la va trobar estirada a terra quan encara li quedava un fil de vida. Un moment després, havia mort.

La nena plorava perquè la seva mare li havia dit que no tornaria a veure mai més a l’àvia. Plorava perquè no entenia com la gent podia marxar d’aquest món d’un dia per l’altre sense tenir temps ni d’acomiadar-se dels seus éssers estimats. Digna néta de la seva àvia, la nena era tant poc conformista com ho havia estat ella:

-        Però no pot ser que passin aquestes coses... Si dius que tots ens hem de morir, llavors per què hem de nèixer? Quin sentit pot tenir viure?

-        No diguis això ni en broma. Es clar que té sentit viure. Si l’àvia et sentís dir això, se’n portaria un bon disgust.

-        Però de què serveix nèixer, crèixer, patir tant al món, tot plegat per després morir-nos?

-        Míra filla, ara no ho pots entendre ni jo t’ho sabria explicar. Tot al seu temps, no vulguis còrrer tant en entendre el món. Quan siguis gran, ho veuràs tot molt més clar.

-        Però jo no vull esperar a ser gran per entendre el que em preocupa ara mateix. Tant et costa explicar-me les coses que no entenc?

-        Tot al seu temps, ja t’ho he dit.

I amb aquestes paraules, la mare va donar la conversa per acabada i la nena es va sentir molt decebuda.

Plorant, va sortir de casa seva i se’n va anar de dret cap a la casa d’una amiga de la seva àvia, qui durant els primers anys de la taverna l’havia ajudada molt i després havia acabat muntant el seu propi negoci d’herbes medicinals, assessorada en tot moment pel bon ull pels negocis que tenia la Jana. Al poble no la miraven amb massa bons ulls perquè deien les llengües dolentes que era mig bruixa. Es dedicava a conrear les herbes al seu hort i després les assecava a les fosques al seu paller. Amb algunes herbes i flors fresques preparava ungüents i pomades, també xarops per la tos i olis perfumats per cremar en terrines de ceràmica.

El cas és que, al igual que la Jana, aquesta seva amiga era una dona molt amable i sempre s’havia escoltat molt als nens. La néta de la Jana l’estimava com una espècie de segona àvia.

En arribar a la botiga d’herbes, la nena va trobar la dona asseguda al banc de pedra que hi havia a l’entrada. Tot i que li va somriure, va notar que tenia els ulls plorosos.

-        Ja ho saps, oi, que la meva àvia és morta?

-        Sí, reina. De fet, ja feia dies que ho veiem avenir.

-        Qui ho veia avenir?

-        La teva àvia i jo.

-        Ella sabia que s’havia de morir?

-        Tots sabem que ens hem de morir, reina.

-        Ja, però no sabem quan.

-        Quan arribes a una certa edat, ho pots intuir.

-        I com ho pots notar?

-        Escoltant al cos, però sobre tot al cor.

-        I com es fa això?

-        Es comença a fer essent una bona persona, procurant no fer cap mal a ningú, intentant aprendre de les errades diàries, perdonant a tothom, no mentint, no perdent el temps en coses i discussions absurdes. Actuant en tot moment d’acord amb allò que sentim per dins. Quan aconsegueixes tot això, la teva ànima es queda tranquil.la, relaxada, i llavors estàs en condicions d’escoltar el que et diu el propi cor.

-        Però el cor no pot parlar...

-        Amb paraules és evident que no, però ens pot fer sentir moltes coses.

-        Com quines?

-        Et posaré un exemple i ho entendràs de seguida:

Aquesta tarda, quan la teva mare t’ha dit que l’àvia era morta, què és el primer que has sentit?

-        Un calfred que m’ha recorregut tot el cos, després un nus que m’apretava molt a la gola i m’he posat a plorar.

-        I per què creus que has sentit tot això?

-        Perquè m’estimava molt l’àvia i m’estaven diguent que no la tornaria a veure.

-        I d’on creus que t’han sortit aquests sentiments?

-        Es clar, del cor. Es la manera com el cor ens parla.

-        Ho veus com ho has entès?

-        Quan tu m’ho expliques, tot sembla molt fàcil.

-        Es que tot és molt fàcil d’entendre. Només cal que estiguem preparats per rebre i acceptar aquests aprenentatges que ens regala la vida.

-        Et puc fer una pregunta?

-        Ja me l’estàs fent.

-        Bè, una pregunta més seriosa, vull dir.

-        Digues.

-        Per què neixem si tots hem d’acabar morint?

-        Bona pregunta. A la vida, tot té una part bona i una part dolenta. Si t’hi fixes, tot té dues cares: Existeix el dia, però també la nit. Hi ha un sol, però també una lluna. Els colors poden ser clars, però també molt foscos; la gent neix molt petita, però pot esdevenir molt gran. Parlem d’un Deu, però també ens diuen que existeix el diable. I les persones poden ser molt bones i generoses com la teva àvia Jana, però també molt perverses i cruels com els senyors de les guerres. I és inevitable que, si existeix la vida, existeixi també la mort.

Són precissament aquests contrastos els que fan que la vida sigui interessant. Si tot fós sempre igual, si tothom vivís per sempre, quin sentit tindria tot plegat?

-        I quin sentit té nèixer per morir després?

-        Molt de sentit, petita. Entre el neixement i la mort, tots hem de recòrrer un camí. Per alguns aquest camí és molt curt, per a la majoria és considerable, per a alguns altres pot arribar a ser molt llarg. Tot depèn de les circumstàncies de la vida de cadascú, dels companys de viatge que ens trobem, de les coses que decidim fer ó ens obliguen a fer, però sobre tot, de l’actitud que prenem davant la vida.

-        I per què hem de fer aquest camí?

-        Doncs per aprendre el que encara no sabem, per fer-nos millors persones, per conèixer més el món i als companys de viatge que ens poden regalar tant bons moments. I el més important de tot, per emocionar-nos amb tot allò que ens fa sentir el cor.

-        Tan importants són els sentiments?

-        Sí reina, els sentiments que se’ns desperten envers la gent que estimem i que ens estima són el millor que ens pot passar a la vida. Perquè sentir significa estar viu.

-        Però, per molt maco que sigui tot això que m’expliques, després la gent s’ha de morir i hem de patir per la seva pèrdua i d’altres  hauran de patir un altra dia per la nostra. No ho trobo just.

-        Si t’explico un secret, em promets que intentaràs canviar d’opinió?

-        T’ho prometo.

-        Segur?

-        A tu no et podria enganyar.

-        D’acord, doncs. Saps per què ha mort la teva àvia Jana?

-        Perquè estava malalta?

-        Sí, però hi ha molta gent molt malalta que pot viure patint així molts anys i acaba morint de molt i molt gran. La teva àvia encara era jove.

-        Doncs per què s’ha mort?

-        Perquè tenia tant d’amor dins del seu cor, que ja no li cabia més i se li ha desbordat.

-        No ho entenc.

-        Ara ho entendràs: La Jana era una dona molt lluitadora, molt valenta i molt lliure. Mentre el seu cos va ser jove, tot va anar bé perquè tenia empenta i energia per remoure el món si s’ho proposava. Però en començar a fallar-li la força dels seus braços i les seves cames, la Jana se sentia com presonera en un cos que ja no era el seu. Ella continuava sent la mateixa persona valenta de sempre i amb el cap i la voluntat hauria mogut muntanyes, però el seu enfeblit cos ja no la seguia. I aquesta sensació de no poder arribar fins a on ella volia, la feia sentir molt decebuda. I a banda d’això, ella tenia molta por que arribés un dia que no es pogués valdre per ella mateixa i la seva filla ó les seves nétes l’haguessin de cuidar. Sempre que en parlavem, acabava insistint en que havíem d’envellir amb la mateixa dignitat amb la que havíem viscut.

Per això, quan he sabut que ha mort avui, m’he posat molt trista perquè perdo una gran amiga, però m’he alegrat molt per ella, perquè ha mort com ella volia morir: encara en actiu, al peu del canó, cuidant de la seva néta, sentint-se plena de joia i d’amor.

En sentir aquestes paraules, la nena va somriure fixant els seus ulls en els de la dona. Amb cara de complicitat, es va acostar cap a ella i la va abraçar ben fort.

-        Saps que tens molta raó en gairebé tot el que dius?

-        Has dit gairebé en tot. En què creus que no la tinc?

-        En aquesta frase que has dit de que has perdut una gran amiga, perquè lluny de perdre-la, ara encara la tens més a prop que mai, perquè la tens per sempre aquí dins.- li assenyalà el seu cor i afegí: Igual que jo la portaré per sempre més dins del meu.

-        Veig que al final ho has entès: Les persones no moren, només s’alliberen de les seves pròpies barreres físiques quan els seus cossos estan massa cansats i envellits com per permetre’ls de continuar amb els seus objectius a la vida. El cor de la Jana era massa gran per continuar atrapat en un cos tan petit. L’únic que ha fet ha estat alliberar-se com quan la papallona desplega per primera vegada les seves ales en abandonar l’estat de crisàl.lida. Ara la podrem gaudir en tota la seva magnitud. Mentre la recordem i pensem en ella, en tot el que ens va ensenyar, en tot l’amor que ens va regalar i en totes les coses bones i gratificants de la vida que només hem pogut conèixer i gaudir gràcies a ella, la Jana sempre romandrà als nostres cors i a les nostres vides.

-        Ara m’acabo d’adonar del sentit que té la meva vida. Per curt ó llarg que sigui el meu camí, ara sé que valdrà molt la pena recòrre’l i que m’agradaria que la meva vida fós, si no igual, com a mínim la meitat d’interessant que la de l’àvia Jana.

-        Segur que, si ella et pot sentir des d’on sigui ara mateix, s’estarà sentint molt orgullosa de tu.

-        També ho deu estar de tu. Perquè no saps fins a quin punt m’has ajudat avui. Gràcies per escoltar-me i per ensenyar-me tantes coses.

-        Gràcies a tu per confiar en mi. Quan has vingut estava pensant que sense la Jana em seria molt difícil viure perquè era l’única que es preocupava per mi.

-        A partir d’ara, si tu vols, jo ocuparé el seu lloc.

-        Pots venir quan vulguis, però ocuparàs el teu propi lloc, el de la Jana, sempre el continuarà ocupant ella al meu cor. És la millor rosa que ha florit mai a aquest poble i mai deixaré que es marfeixi.

-        Jo tampoc. Cada dia la regarem plegades.

Des d’aquell dia, la nena va deixar de tèmer la mort i es va sentir cada vegada més a prop de l’àvia Jana fins al punt que una nit va somniar que aquesta tornava per acomiadar-se d’ella i demanar-li que cuidés de la seva amiga com si fós la seva pròpia àvia.

Llavors, en el somni, la nena va aprofitar per preguntar-li:

-   Avia, ara que ets lliure, ets feliç?

-  Molt feliç. Ja no estic cansada, ja no em fa mal res i puc estar a prop de tothom a qui estimo perquè continuament penseu en mi i això fa possible que jo continuï viva.

-   Digue’m una cosa: Per què tothom al poble opina que la teva amiga és boja? Jo crec que és una dona formidable.

-   Jo també ho crec, però al igual que jo quan vaig obrir la taverna, la meva amiga està fent el que ningú esperava que fés i per això la critiquen. A la gent normal sempre li fa por la gent que fa coses diferents, perquè sempre és més fàcil criticar que intentar comprendre. Però a tu no t’ha d’afectar per res el que digui l’altra gent. Fés sempre el que et dicti el teu cor i aconseguiràs ser feliç.

Amb les paraules de l’àvia sonant encara a la seva orella, es va despertar. Va obrir la finestra i va sentir que feia un dia molt lluminòs. La vida seria màgica si aprenia a mirar-la amb els ulls d’un mag, ó d’una maga. Va decidir que es passaria el dia ajudant a la seva nova àvia a recollir flors al camp per fer els seus ungüents.

I no es descuidarien de regar la rosa de l’àvia Jana.

                                               Estrella Pisa

                                               15 Agost de 2009

                                    A la Natàlia i a l’àvia Júlia

                              Per a que mai caigui en l’oblit.