El Conte de les Cinc Flors

Hi havia una vegada un jardí on vivien moltes flors de tots els colors imaginables.

Voltades de gespa i d’arbres fruiters, aquestes flors s’obrien cada matí en sortir el sol i es tancaven en arribar el capvespre. Durant el dia jugaven entre elles i amb els insectes que les visitaven. Totes sabien que, sense aquests animalets, la seva vida no seria possible perquè depenien d’ells per reproduïr-se. I a la nit, dormien plàcidament, abraçades les unes amb les altres per guarir-se del fred. També totes sabien que unes depenien de les altres per sobreviure.

                                                                                       

Entre aquestes flors, n’hi havia cinc que destacaven per diferents motius. Us explicaré les seves històries:

                                                                

La primera que havia nascut es deia Lluna. Era un pensament de color blau i tenia els ulls molt desperts. Havia aprés moltes coses en molt poc temps i s’avorria entre les seves companyes perquè deia que eren massa infantils. Ella se sentia més gran del que en realitat era i es passava el dia parlant amb els arbres i les nits somiant en arribar a ser com ells. Moltes nits li costava dormir i es quedava amb els ulls ben oberts fins la  matinada, espiant als mussols i vigilant la lluna. De vegades, se sentia molt trista perquè li semblava que ningú no l’entenia. Sabia que tot seria més fàcil si confiés més en les seves companyes i els expliqués el secret que guardava des de feia molt de temps: La Lluna tenia molta por de les papallones.

La segona flor que va néixer es deia Cor. Era una prímula vermella i groga, amb ulls entremeliats i molt impulsiva. Sempre estava jugant amb les flors més petites i tot el que tenia ho repartia entre les seves companyes. Però feia enfadar a les flors més grans perquè sempre feia les coses sense pensar-les i sovint acabava plorant perquè tenia un caràcter molt sensible i la

més petita cosa la podia ferir. Com la Lluna, ella també guardava un secret:

sabia des de feia temps que la Lluna tenia por de les papallones, però mai li havia dit per no ferir-la. En canvi, havia sobornat a les granyotes de l’estanc que havia dins del jardí per tal que no deixessin que cap papallona s’acostés a la part del jardí on totes elles vivien.

La tercera flor havia nascut més tard que la Lluna i la Cor. Era germana de la Lluna i es deia Sol. Aquesta flor era un pensament de pètals grocs i el cor d’un color daurat que il.luminava tot el que tenia al seu voltant. Riallera, simpàtica, carinyosa, era una flor que s’entenia molt bé amb totes les altres flors. La Cor se la va estimar des del primer moment, però tenien caràcters tan similars que sempre acabaven barallant-se. Tot i que, al moment, ja feien les paus. La Lluna també se l’estimava, però sempre preferia jugar sola que jugar amb ella. La Sol era entremeliada i mai veia perill enlloc. Mai estava trista encara que estigués malalta i, com la Cor, també coneixia el secret de la Lluna, però mai li

havia dit a ningú per no fer-la enfadar. Ella havia acordat amb les abelles que només les deixaria recollir el seu polen si elles evitaven que les papallones s’acostessin a la seva germana.

La quarta flor va trigar molt a arribar al jardí. Havia nascut en un jardí molt llunyà i van traslladar-la al nostre jardí per tal d’enriquir-lo amb colors i aromes més exòtics.

Es deia Orient i era un ciclamen preciós. Els seus pètals eren rosats i els seus ulls desprenien una llum molt especial. Sempre l’acompanyava una marieta vermella amb pigues negres. Venia d’un altre continent i era més joveneta que les altres tres. La Sol estava encantada de tenir-la amb ella i li ensenyava tot el que ella havia après: li cantava, li ballava i la feia riure. La Lluna i la Cor també se l’estimaven molt i sempre estaven pendents d’ella. L’Orient no coneixia el secret de la Lluna, però no trigaria en esbrinar-ho.

Un dia feia molt de vent i el jardí es va omplir de fulles seques que havien caigut dels arbres i de les altres plantes. Les flors tancaven els ulls i s’abraçaven entre elles per tal d’aguantar-se dretes quan, de sobte, els van caure a sobre uns quants fulls amb dibuixos infantils que se li havien escapat de les mans al nen que vivia a la casa. Totes es varen espantar, però passat un moment, quan un dels papers va quedar estés al terra just davant d’elles, la Cor i la Sol van fer un crit esgarrifós. La Lluna ja havia girat el cap i s’havia tancat dins d’ella mateixa tot plorant i cridant com embogida. Llavors l’Orient va demanar-les per què es posaven d’aquella manera i la Cor i la Sol i li contestaren que al dibuix havia una papallona gegant i li explicaren el secret de la Lluna. L’Orient, que no s’havia adonat del dibuix, se’l va mirar maravellada i després, sense que les altres entengueren el motiu, es va posar molt trista i va trencar a plorar.

-         Per què plores tu ara?

-         Perquè trobo a faltar les papallones. Al meu antic jardí sempre n’hi havien i aqui encara no n’he vist cap.

-         És per la Lluna, ja t’ho hem explicat abans. A ella li fan molta por i nosaltres fem tot el possible per tal que no les vegi.

-         Sí, però, mentrestant, vosaltres també us priveu de jugar amb aquests fantàstics insectes.

-         Ja ho sabem, però no ens importa sacrificar-nos si així aconseguim que la Lluna sigui feliç.

-         I, creieu que ella és feliç només perquè no veu papallones?

-         No ho sabem, però és que ja no sabem què fer, Orient.

-         Això s’ha d’acabar: hem de parlar amb ella, fer-li veure que la seva por no té cap sentit.

-         Ni parlar-ne: nosaltres no li direm mai res i moltes altres companyes tampoc ho feran.

                                                              

-         Però... no us adoneu de que tots els jardins necessiten a les papallones?

-         Per què les necessiten?

-         Doncs per a que no es trenqui l’equilibri ecològic. Sabeu: jo vinc d’un país on els jardins són molt importants i on es creu que els insectes són essencials per la salut de les flors. Sense la funció dels insectes, nosaltres no sobreviurien. Per què creieu que jo sempre porto aquesta marieta?

-         Perquè t’agraden les marietes?

-         Sí que m’agraden, però a banda d’això, elles em protegeixen d’altres bitxos dolents que em podrien atacar. Creieu-me: si no deixeu entrar les papallones al nostre jardí, totes caurem malaltes i morirem.

-         I què podem fer, Orient?

-         Si vosaltres no voleu parlar amb ella, ho entenc i us ho respecto, però deixeu que ho intenti jo.

-         D’acord, però vés amb compte: No li facis mal.

                          

L’Orient no va parlar amb la Lluna fins uns dies més tard, quan va trobar la Lluna sola i relaxada sota l’ombra de l’olivera on totes elles vivien:

-         Què fas Lluna?

-         Espero que marxi el sol per tal de veure el mussol que cada capvespre es posa sobre aquella branca.

-         A mi també m’agraden els mussols. Em puc quedar una estona amb tu?

-         I tant. Ja m’agrada estar amb tu. Feia molt de temps que t’esperavem i m’encanta que siguis aqui.

-         Saps, Lluna, jo també estic molt feliç de viure amb vosaltres, però una part de mi està molt trista perquè trobo a faltar una cosa que tenia al meu antic jardí i ara ja no tinc.

-         Quina cosa és, Orient?

-         Les papallones.

-         Les papallones? Com pots trobar a faltar una cosa tan horrible?

-         Horribles, les pobres papallones? Lluna, però si són meravelloses. Tu has vist quins colors més lluents que tenen i com ballen amb l’aire? Són éssers magnífics...

-         Calla, si us plau. O em posaré malalta.

-         Malalta per una papallona? Si us plau, Lluna. Què t’ha passat amb les papallones?

La Lluna no va respondre i es va posar a plorar.

-         No ploris, Lluna. Jo no vull fer-te cap mal. Al contrari: Vull ajudar-te a que perdis aquesta por que tens per tal de que totes les flors d’aquest jardí podem tornar a ser felices. Saps, Lluna, els secrets no són mai bons. Les coses s’han de parlar i ens hem d’ajudar les unes a les altres.

-         Ja sé que vols ajudar-me, però no podràs aconseguir que em tornin a agradar les papallones.

-         Has dit que “et tornin a agradar les papallones”. Això vol dir que alguna vegada et varen agradar. Què va passar per a que deixessin d’agradar-te?

-       Un dia vaig veure un cuc i vaig decidir que el vigilaria per saber on es ficava. Vaig estar hores pendent de cadascun dels seus moviments. Va caure la nit i vaig obrir encara més els ulls per tal de no perdre-li la pista, però al final em vaig adormir. Al matí següent em va esgarrifar veure que el cuc s’havia anat convertint en una espècie d’ou fastigós i, de sobte, em va semblar que aquest ou eslesclatava amb un soroll trepidant. De l’ell’explosió va sortir volant una papallona. M Mai he sentit un fàstic igual. Crec que mai popodré soportar que una altra papallona se se m’acosti.

-         Es una història impactant, però jo crec que no n’hi va haver per tant. De fet, la vida sempre comença per una explosió: nosaltres mateixes, les flors, també esclatem en el moment d’obrir-nos per primera vegada i no per això ens hem de considerar fastigoses.

-         Les flors també esclatem per nèixer?

-         I tant, Lluna. No has vist mai nèixer cap flor?

-         Encara no.

-         Doncs, molt aviat, tindrem ocasió de veure nèixer una flor molt especial.

-         Quan?

-         Potser demà. Serà germana de la Cor.

-         Quina emoció. Comptaré les hores que falten per viure aquest moment.

-         Jo també, Lluna.

Abraçades, les dues flors es van cansar d’esperar al mussol i van anar a dormir. Aquella nit tingueren sons molt especials i s’oblidarem de les seves pors: la Lluna de les papallones i l’Orient de no tornar a veure-les mai més.

L’endemà, només despuntar l’alba, la Cor i la Sol despertaren a la Lluna i l’Orient, que encara dormien.

La Cor cridava, eufòrica i molt emocionada:

-         Desperteu-vos, dormilegues, que la meva germana és a punt de nèixer i us ho perdreu.

En sentir-la, la Lluna va saltar del llit i l’Orient la va seguir.

S’aturaren davant d’una branca verda que per l’extrem superior estava molt arrodonit.Vam passar uns minuts i quan ja pensaven que no passaria res, la branca es va començar a moure i la part arrodonida va esclatar en mig d’un soroll que a la Lluna li va recordar el de la papallona. Primer va sortir el coll, després els pètals i, en desplegar-se aquests, va aparèixer una carona rosada amb uns ulls preciosos i llargues pestanyes.

Llavors, la Lluna es va posar molt sèria i va mirar a les seves companyes:

-   Em deixeu triar-li un nom?

-   I tant que sí, quin nom se t’ha acudit?

-   Es dirà Papallona.

-   Papallona? Tu li vols posar Papallona amb la por que els tens?

-   Sí, es dirà Papallona, perquè és la Papallona més maca que he vist mai.

                                

L’Orient va estar d’acord amb ella. Realment, aquella nova flor recordava molt a les papallones blaves amb franges blanques i grogues. Com la Cor, era una prímula preciosa.

En aquell moment, van sentir molt de rebombori al jardí. L’aire sonava a música, les flors cantaven i les papallones de tota la comarca ballaven amb les seves millors gales per celebrar el nou naixement.

La Lluna havia après una lliçó important: Si de veritat tenia presa per fer-se gran, havia d’aprendre a enfrontar-se cara a cara amb les seves pors i superar-les.

                                                                                    Estrella Pisa

                                                                                    Nadal 2008

A la Núria, la Natàlia, la Ruth, la Júlia i la Meritxell,

les cinc flors del nostre jardí.