Nuna, la Tortuga que s'amagava de la Lluna

Havia trencat la closca que la protegia de tots els perills una nit d’estiu, a la vora de l’aigua, al mateix llit de sorra on la seva mare havia guardat el seu ou i els de les seves germanetes.

El primer que havia vist en obrir els ulls havien estat les petites tortugues que, com ella, corrien cap a l’aigua, guiades per l’instint de supervivència. Nedar en tan bona companyonia li resultava molt agradable i de seguida va descobrir el plaer d’atrapar petits organismes dins de l’aigua que li permetien calmar la gana que ja començava a sentir al seu petit estòmac.

Però la seva aventura, de sobte, es va tornar un malson en veure, esgarrifada, com algunes de les seves germanetes eren atrapades per uns horribles animalets de color blanc que semblaven surar sobre la superfície de l’aigua. La tortugueta era tan jove que encara ningú l’havia pogut advertir del perill de les meduses, un dels enemics naturals de les cries de tortuga.

Morta de por, va començar a nedar d’una manera desesperada fins que va arribar a la vora de l’aigua i es va poder amagar a la sorra. Un cop amagada al seu cau, lluny del perill que surava dins de l’aigua, va respirar fons i, en enlairar el cap, per primera vegada va veure la lluna. Una lluna enorme, ben rodona i lluenta que, de sobte, li va fer venir calfreds.

Aquella nit li va costar molt adormir-se i, quan ho aconseguia, només somniava coses horribles. La lluna era una enorme medusa que la vigilava des del cel per tal d’informar a les medudes de l’aigua d’on tenia la Nuna el seu amagatall, per que la trobessin i se la mengessin igual que havien fet amb moltes de les seves germanes.

Durant els tres dies següents, va romandre amagada per por a trobar-se amb nous perills.

El quart dia, cap al vespre, va sentir que algú la cridava. Era una de les seves germanetes, la Llum, qui l’acabava de descobrir per la seva olor. La Llum pensava que la sorra no era un lloc segur per cap d’elles i venia a animar-la per tal que les acompanyés a ella i a les altres supervivents, a buscar un lloc més adïent per viure-hi. Durant una estona, la Nuna es va resistir, perquè la por no li permetia ni moure’s, però després es va deixar convèncer:

-      I, a on anirem?

-      Encara no ho sabem, però el que està clar és que si ens quedem aquí morirem totes. Si no són les meduses a l’aigua, seran les gavines que es passegen per la sorra, com ja els ha passat a unes quantes de les nostres.

-      Què són les gavines?

-      Són ocells amb uns becs molt grans que fan uns crits esgarrifosos. Es mengen tot el troben tant a l’aigua com a terra. Hem de fugir d’aqui ara mateix.

-      Però som molt petites i no podem caminar de pressa. En quant ens vegin caminar totes plegades, ens atraparan. No ens en sortirem pas.

-      No siguis tan negativa, Nuna. Alguna esperança hem de conservar. No ens podem rendir a la nostra sort. A més, no anirem totes plegades. Ens dividirem en grupets de dos ó tres, sempre caminarem de nits i mai per camins oberts, sinó a través de l’herba per tal de camuflar-nos. Així no cridarem tant l’atenció de possibles enemics. Ho hem d’intentar, Nuna.

-      I si no ho aconseguim? I si ens mengen a totes?

-      Potser algunes no ho aconseguirem, Nuna, però només que una de nosaltres se’n surti, ja haurà valgut la pena.

-      No t’entenc. Si ens arrisquem ha de ser per salvar-nos totes, no només una.

-      Això estaria molt bé, Nuna, però no ho podem decidir nosaltres, no sabem què ens trobarem i, en part, més val que sigui així. Passarà el que hagi de passar.

-      Tinc molta por, Llum. No vull morir.

-      Doncs, espavila i aixeca el cul d’aqui, perquè si no et mous no trigaràs gaire a morir-te.

-      Per què?

-      Doncs perquè, si surts a buscar menjar, et descobriran i se te menjaran a tu i, si no surts, et moriràs de gana.

En escoltar les darreres paraules de la Llum, la Nuna ja no va tenir cap excusa per mantenir la seva postura. Va treure primer el cap i després la resta del cos i es va disposar a seguir la Llum, adonant-se de seguida de que li feia mal tot. Tantes hores quieta i sense menjar ni beure res li havien deixat el cos força debilitat, però la Llum no semblava gaire disposada a compadir-la. No tenien temps per perdre si el que volien era salvar les seves vides.

Després de caminar unes quantes hores, arribaren a una zona d’aiguamolls on varen poder beure aigua i menjar alguns insectes. Allà retrobaren algunes de les seves germanes que també hi havien fet una aturada per tal de reposar forces i continuar el viatge fins a la sortida del sol. Totes descansaven una estona entre unes fulles del mateix color que la seva closca per tal de quedar camuflades si apareixia de sobte algun depredador, quan va passar una cosa inesperada: La Nuna es va estinar panxa enlaire mirant el cel quan els seus ulls es varen topar amb la lluentor de la lluna, una lluna una mica menys rodona que la de nits enrera, però igual d’enorme i d’amenaçadora. La Nuna es va donar la volta de seguida i va còrrer tant com va poder per tal de fer un forat a terra i ficar-se dins per amagar-se.

La Llum, que ho havia vist tot, va anar cap a on s’havia amagat i va intentar que li expliqués el que li passava.

-      Nuna, però què et passa? Per què, de sobte, t’amagues així? Aqui no hi ha ningú tret de nosaltres. Ningú et pot fer mal. Tenim una companya que està fent guàrdia mentre nosaltres descansem. Si veiés qualsevol perill, ens avisaria i podríem fugir. No has de tèmer res.

-      Deixa’m, Llum. El pitjor perill no és a l’aigua, ni a la terra. El pitjor és al cel.

-      Però què dius? Què potser has vist algun ocell? Nosaltres no n’hem vist cap…

-      No he vist cap ocell. He vist la lluna!

-      La lluna? Es clar que has vist la lluna, totes l’hem vista. Ella surt cada nit, però ella no ens pot fer cap mal, Nuna.

-      T’equivoques. Ella ens vigila i després els diu als nostres depredadors on som per tal que ells ens trobin i se’ns mengin. Ella és el nostre pitjor enemic.

-      Nuna, el que dius no té cap sentit.

No havia acabat la Llum de dir això quan totes varen sentir el crit d’alarma de la germana que feia guàrdia. Molt a prop d’on eren havia aparegut una família de gavines disposades a fer un bon sopar amb les pobres tortuguetes. Totes es posaren a còrrer per tal de fugir. Algunes aconseguiren despistar-les i reprengueren la seva marxa sense cap destí concret; moltes altres acabaren dins dels seus becs.

Al mig de la desesperació del moment, cadascuna va procurar per salvar-se ella mateixa i cap no es va preocupar de la sort ó la desgràcia de la resta. Així, ningú es va adonar que la Nuna s’havia quedat amagada al mateix lloc on la Llum l’havia vist per darrer cop.

Passaren dos dies i, en veure que cap de les seves germanes apareixia per allà, la Nuna va intuir que totes devien ser mortes i va arribar a pensar que el millor que li podia passar era morir-se ella també. Però no sabia que estava a punt de conèixer a algú que la salvaria d’un destí tan horrorós.

Des del seu amagatall va sentir com si la terra tremolés a cada pas que feia un animal que devia ser molt gran per la fresa que provocava. Primer va sentir molta por, però al cap d’una estona va sentir que l’olor que desprenia aquella bestiola li era molt familiar. Tan familiar que li va fer recordar l’ou d’on havia sortit. La bestiola, qui va resultar ser una tortuga enorme, es va acostar al cau on s’amagava la Nuna i la va mirar fixament als ulls:

-      Què fas aqui, filla? De qui t’amagues?

-      M’has dit filla? Jo no recordo tenir mare. Vaig nèixer a la sorra de la platja tota sola i només he conegut a algunes de les meves germanes.

-      Vas nèixer on jo vaig deixar els vostres ous, en un intent de salvar-vos dels depredadors que viuen dins de l’aigua. Si hagués desovat al mar, cap de vosaltres hauria sobreviscut.

-      Però, per què no et vares quedar amb nosaltres? Amb tu vigilant, ningú s’hauria atrevit a fer-nos mal.

-      T’equivoques, Nuna. Encara hauria cridat més l’atenció i de seguida haurien sabut a on us amagava. No hauríeu tingut cap possibilitat.

-      Saps el meu nom...

-      I és clar, te’l vaig gravar jo mateixa al teu inconscient, igual que a cadascuna de les teves germanes.

-      Moltes han mort, mare.

-      Ja ho sé, però d’altres sou vives, i és el que importa. La primera lliçó que ha d’aprendre una tortuga és la de la supervivència. I, per tal de sobreviure, hem de desprendre’ns de la por i del passat. Centrar-nos en el dia d’avui, en buscar el nostre menjar, en procurar-nos un bon lloc per viure, en fer amics que ens puguin ajudar en cas d’emergència ó de perill. La unió fa la força. Una tortuga sola no pot fer res si és atacada per un depredador, però si està amb d’altres tortugues, pot tenir alguna possibilitat de salvar-se.

-      Això mateix deia la Llum... Pobre Llum... Qui sap si és viva ó morta...

-      Si és morta, ja no hi podem fer res. Si és viva, tard ó d’hora, la retrobarem. Si vols fer-li justícia, queda’t amb tot allò que de bo et va ensenyar i intenta ser valenta com ella.

-      Però no puc ser com ella, mare. Jo tinc molta por. I aquesta por em paralitza. Sóc incapaç de sortir d’aqui, perquè penso que només de començar a caminar, se me menjaran. Què puc fer, mare? Jo no puc viure amb aquesta angoixa...

-      Ja veig que no. La por és la pitjor de les malalties, Nuna. I tu estàs més malalta del que et sembla. No et puc deixar així, perquè sé que no te’n sortiràs i em quedaria un bon càrrec de conciència si et passés res.

-      Això vol dir que em portaràs amb tu?

-      Sí, Nuna, però només fins que esdevinguis una tortuga forta i valenta.

-      Ai, mare. Això no sé si ho arribaré a aconseguir mai...

-      Doncs ja cal que et posis les piles i t'espavilis d’una vegada, perquè no et penso deixar passar ni una. Aquest món no està fet per als febles i jo no puc passar-me la vida fent-te de mainadera. Tinc molta vida encara per endavant, encara que creguis que sóc vella, i moltes coses interessants per fer. O sigui que, més te val deixar-te de romanços i anar per feina.

-      D’acord mare. Faré tot el que tu em diguis i espero no decebre’t.

Gràcies al suport de la seva mare, la Nuna va sortir del seu amagatall i va seguir la seva mare fins a un dels llocs on aquesta vivia. Va resultar que la mare de la Nuna era una tortuga molt viatgera i molt coneguda entre la seva comunitat. Tenia fama de dura i de lluitadora infatigable. S’havia enfrontat amb diferents tipus de depredadors i sempre havia guanyat, fet que l’havia fet mereixedora d’un respecte entre les seves companyes de generació i també entre les tortugues més joves, a qui, per temporades, instruïa en l’art de la caça i la pesca i també en filosofia. L’Athina, així es deia la mare de la Nuna, era una lliure pensadora  molt notable, a qui tothom escoltava quan donava consells, perquè les seves experiències a la vida eren molt àmplies i variades i sabia com ajudar a tothom en moltes situacions diferents.

El primer lloc on varen viure va ser un indret que quedava a quatre setmanes caminant dels aiguamolls on s’havien trobat. Era una clariana inmensa dins d’un bosc per on discurria un rierol d’aigues molt netes. Els arbres oferien una ombra molt generosa i pel menjar no havien pas de patir perquè allà hi havia insectes en abundància i userda i d’altres herbes comestibles per avorrir.

Varen ser mesos tranquils i feliços, on la Nuna va gaudir de les històries que li explicava la mare i de les companyes amb qui podia jugar a la vora del rierol i a dins de l’aigua, grimpant entre les pedres del fons i nedant sense por de les meduses. Tot i que a les nits de lluna plena continuava revivint l’horror de la primera nit a la platja. La Nuna continuava veient la lluna com una amenaça i no podia deixar d’amagar-se i de cridar quan la veia aparèixer al mig del cel. La mare ja no sabia què havia de fer amb ella. Fins i tot li havia arribat a advertir de que, ó perdia aquesta por absurda d’una vegada, ó se n’aniria i la deixaria sola. Però ni així aconseguia que la Nuna entrés en raó.

Va arribar el moment de marxar de viatje amb la mare. Aquesta vegada anirien a l’oceà. La Nuna havia crescut molt i la mare creia que havia arribat el moment de que conegués el món submarí. La Nuna s’hi resistia, perquè recordava les meduses i es moria de por, però la mare l’animava tot diguent-li que les meduses ja no li podien fer res, perquè ella ja era molt més gran que cap medusa i ara seria ella l’enemiga d’aquestes.

-      Les tortugues mengem meduses, mare?

-      Les tortugues mengem tot el que trobem, filla. Quan hi ha gana, no estem per menysprear res. La vida salvatge és molt dura, Nuna. O menges el que trobes ó el que trobes se te menja a tu. Què et penses? No tothom té la sort de tenir una mare que li procuri l’aliment. I arribarà un moment, Nuna, que tu tampoc em tindràs i t’hauràs d’espavilar tota soleta. Si et porto a l’oceà és precisament, perquè et vull ensenyar a viure per tu mateixa allà dins.

-      Mai podré pagar-te tot el que fas per mi, mare...

-      A mi no m´has de pagar res. La vida ja s’encarregarà de que tu facis el mateix per alguna de les teves filles si algun dia et necessita com tu m’has necessitat a mi.

Emprengueren el viatge i, dos mesos després, arribaren a l’oceà. La mare va entrar a l’aigua tota decidida i la Nuna va sentir una esgarrifança en apropar-s’hi, però no es va aturar. Va pensar que si ho feia li estaria fallant a la mare i que, després de tot el que aquesta havia fet per ella, no s’ho mereixia.

No trigaren a trobar-se amb les temibles meduses, però la Nuna va descobrir, meravellada, que ja no els tenia cap por, perquè tal com li havia explicat la mare, aquestes eren insignificants comparades amb ella. També va notar que fugien d’ella i de la seva mare i aquesta nova situació, aquest pas de víctima a depredadora la va divertir tant que va perseguir una d’aquelles meduses fins que la va atrapar amb la boca i se la va menjar. Va pensar:

-      Aquesta per les meves germanes!

I la mare en veure-ho va riure com feia temps que no ho havia fet.

El món submarí li va resultar a la Nuna molt captivador. Aquells colors, aquelles formes estranyes i a la vegada encisadores, aquells peixos de colors tan vius i variats, aquells nous perills que la mare li ensenyava a defugir, aquelles muntanyes sembrades de corall blanc i vermell. Va aprendre tant durant aquell any que es va passar a l’aigua... fins i tot un dia va conèixer al seu pare, una tortuga enorme, tan lliure i viatgera com la mare.

-      Aquest és el teu pare, Nuna. Neó, aquesta és la nostra filla Nuna.

Pare i filla es van mirar als ulls i tot seguit es varen abraçar.

La mare l’havia tingut al corrent de la història de la Nuna i de les seves pors i el pare li havia demanat que li portés perquè la volia conèixer. També la volia ajudar, tot i que encara no sabia com.

-      La mare m’ha dit que t’està protegint perquè tens moltes pors. De què tens tanta por, Nuna?

-      De la lluna.

-      De la lluna? Però què et penses que et pot fer la lluna?

-      Em vigila i després avisa als depredadors per tal que em vinguin a atrapar.

-      Però Nuna, filla. Això que dius no té ni cap ni peus. La lluna és un satèl.lit de la terra que està al cel i no pot parlar ni avisar a ningú. No és cap ésser viu.

-      A mi em vigila i m’amenaça. En tinc proves.

-      Quines proves?

-   La nit que vaig nèixer va avisar a les meduses d’allà on érem les meves germanes i jo i vaig veure morir a moltes d’elles. I la nit que estavem als aiguamolls ens va delatar a les gavines. Mai més he tornat a veure a cap de les meves germanes. Aquella nit vaig perdre a la Llum, la primera tortuga que es va preocupar per mi i em va ajudar.

Llavors va aparèixer a l’escena familiar una tortuga de l’edat de la Nuna a qui ella no va saber reconèixer, però que se li va acostar i li fa fer un petó.

-      No te’n recordes de mi, Nuna? Sóc la Llum. Durant molt de temps vaig pensar que hauries mort la nit dels aiguamolls, però, vés per on, em vaig trobar amb el pare i ell em va explicar que la mare t’havia trobat a tu i t’estava protegint.

-      Llum, quina alegria! De veritat ets tu? No saps com he plorat per tu, com t’he trobat a faltar...

-      Jo també he plorat per tu, Nuna. Sobre tot per aquestes pors que no et deixen viure tranquil.la.

-      Però, Llum, el que us dic de la lluna és veritat. Em té mania, em persegueix durant les nits i no em deixa anar en lloc sense pensar que alguna cosa molt dolenta em passarà.

-      Nuna, la nit que varem nèixer, dins de l’aigua, jo vaig veure el mateix horror que vas veure tu.  Jo també vaig sortir correns i em vaig amagar a la sorra. Com tu, vaig trigar tres dies a aconseguir el valor de sortir d’allà per intentar caçar alguna  cosa perquè em moria de gana. Però llavors vaig sentir la teva olor i en apropar-me al teu cau i apartar una mica la sorra et vaig veure tan indefensa que vaig pensar que deixar-te allà era com matar-te. Per això et vaig ajudar a fugir, per això varem anar als aiguamolls, però quan vas veure la lluna i et vas posar d’aquella manera, vaig veure que no estaves bé, que quelcom al teu cap s’havia regirat i et feia creure que la lluna era una amenaça. Després varem patir l’atac de les gavines i vaig sortir per cames per salvar la vida, però tot aquest temps mai he deixat de pensar en tu ni de sentir-me culpable per haver-te abandonat a la teva sort.

-      Però després em va trobar la mare.

-      Ho sé. Quan vaig trobar al pare uns mesos després, ell em va explicar tot el que t’havia passat i em vaig sentir més tranquil.la. Ell em va dir que la mare i tu vindríeu a passar una temporada amb ell i jo vaig decidir quedar-me a esperar-vos, perquè crec que conec la solució al teu problema, Nuna.

-      Ah sí? I quina creus que és?

-      Nuna, quan ens varem separar vaig passar un temps presonera a casa d’una família humana...

-      Presonera? Què vols dir?

-      Doncs que anava d’aquí cap allà pels aiguamolls quan un dia em va trobar un nen que anava d’excursió amb els pares i el germà en bicicleta. Li vaig fer tanta gràcia que varen decidir dur-me a viure a casa seva amb ells. La vida va resultar molt fàcil, perquè no m’havia de preocupar de res. Em donaven tot el menjar que volia, tenia una piscina per mi tota sola i de vegades em deixaven còrrer per tota la casa i pel jardí. Però allò no era vida per a mi, Nuna. Allà no corria cap perill i a fora en corria tots els del món. Però preferia el risc a sentir-me tan protegida. Perquè havia perdut la meva independència, la capacitat de decidir per mi mateixa el que volia fer a qualsevol hora.

-      Però una vida així és el que m’hauria agradat a mi, Llum...

-      Ho dius, Nuna, perquè no saps el que és perdre la llibertat. Perdre els entorns naturals, perdre el contacte amb els teus.

-      Potser tinguis raó, Llum. Però, com vas aconseguir sortir d’allà?

-      Un dia que era voltant pel jardí, els nens van sortir amb les bicis i van deixar el portal obert. Vaig veure l’oportunitat de fugir i no m’ho vaig pensar dos cops.

-      I què vares fer, llavors?

-      Em vaig trobar amb un grup de tortugues més grans que em van parlar de l’oceà. Elles hi anaven i jo me’n vaig afegir al seu grup. Va ser un viatge ple de perills, però també de moltes emocions. Quan vaig conèixer al pare va ser com rebre un regal. És una gran tortuga, molt intel.ligent i molt sàvia.

-      I ara, què faràs?

-      Ja t’ho he dit, t’estava esperant perquè crec que et puc ajudar.

-      Com?

-     A la casa on vaig estar presonera vaig aprendre moltes coses escoltant als humans. Sobre tot a la mare dels nens. Era psicòloga i moltes vegades els parlava de les pors i de com superar-les. Va ser escoltant-la com vaig descobrir quin era el teu problema, Nuna.

-      I quin és el meu problema, Llum?

-    Com les persones, hi ha tortugues que són més sensibles que les altres. Una petita cosa les pot arribar a fer patir el que ningú no s’imagina. Quan aquestes tortugues viuen una experiència traumàtica, com en el teu cas quan vas veure com les meduses ó les gavines devoraven a les nostres germanes, no ho poden assimilar i la seva ment fa que creguin coses irreals per tal de protegir-les del dolor. Tu vas substituir la por als depredadors per la por a la lluna. Culpaves a la lluna de ser qui avisava als depredadors i avui dia ho continues fent, quan la realitat és que, precissament gràcies a la claror de la lluna, tu i jo ens vam poder salvar les dues nits en que vam ser atacades.

-      Què vols dir?

-     Doncs que si varem poder fugir va ser gràcies a que hi havia lluna plena i la seva llum ens va permetre veure clarament el que passava. Si arriba a passar-nos el mateix essent negra nit, cap de nosaltres hauria sortit viva, perquè no hauríem pogut veure el perill i aquest ens hauria devorat.

-      O sigui, que la lluna mai no ha estat cap enemiga sinó la meva salvadora.

-      Exacte! De vegades el pitjor enemic, Nuna, el tenim nosaltres dins de la nostra pròpia ment. Els perills que podem arribar a imaginar sempre són molt pitjors que els perills reals.

-      M’estàs diguent que ja no hauré d’amagar més el cap les nits de lluna plena? Que podré mirar-la fins a cansar-me sense por a que em passi res?

-      Sí, Nuna. T’estic diguent que per fi et pots alliberar d’aquesta por teva. Sempre hi haurà algun perill al voltant teu, però no et pots passar la vida patint per coses que ni tan sols han passat. La teva vida serà com hagi de ser. El que et passarà al llarg d’ella no ho sabem ni tu, ni els pares, ni jo, ni ningú. L’únic que podem fer és mantenir-nos tots units i ajudar-nos mutuament. Sense pors, sense amagar-nos de res ni de ningú.

-      Tens raó, Llum. M’acompanyaràs aquesta nit?

-      On vols anar?

-     Vull nedar fins a la superfície i vull que totes dues ballem amb el reflex de la lluna a l’aigua. Ja és hora que li agraeixi que ens salvés la vida.

-      I tant que t’hi acompanyaré, Lluna.

-      I nosaltres també ho farem- li digueren els pares.

Aquella mateixa nit ells marxaven cap a la costa per tornar a desovar, com feien cada temporada. La vida continuava. La Nuna i la Llum ja no els necessitaven i, juntes, les dues germanes sobreviurien a tots els perills de la natura i de la vida.

                                                                                        Estrella Pisa

                                                                                 28 de Juny de 2010

                                                                  A la Núria, per tot el que ella i jo sabem