La Bruixa de l'Illa del Foc



Feia uns dies que havien acabat les festes de Nadal. Els reis havien estat generosos i les cinc nenes jugaven, distretes, a la sorra d’una platja de Roses. Havien passat uns mesos des del darrer cop que havien coincidit les cinc, aquell dia al poble en que havien viscut l’aventura més estranya de les seves vides en traspassar la porta transparent i haver conegut a la fada blanca.
Aquell dia de gener, el sol picava tant fort com els dies més bonics de la primavera. El mar estava tranquil i dibuixava roses blanques sobre la sorra amb l’escuma que desprenien les suaus ones que feien ballar l’aigua. Mentre les altres corrien i saltaven per la sorra fent anar unes cometes molt vistoses que els havia cagat el tió, la Noa romania asseguda a la sorra, immersa amb els seus pensaments. En portava una de cap i no va trigar massa en dur-la a la pràctica. Els darrers dies havia estat llegint una novel.la d’aventures on el protagonista escrivia una carta i la ficava dins d’una ampolla de vidre per després llençar-la al mar, esperant que algun dia algú altre la trobés en una platja llunyana i pogués llegir el missatge que contenia. Li venia molt de gust probar de fer el mateix que havia fet aquell personatge i va decidir que, com a mínim, ho intentaria. Va obrir la motxilla que sempre duia a tot arreu i va treure una llibreta i un bolígraf. Començà a escriure una llarga nota on explicava com es sentia i expressava el seu desig de conèixer altres móns i altres persones que l’entenguessin millor que les que ja coneixia. Va signar la nota i la va enrrotllar de manera que pogués entrar pel coll d’una ampolla de vidre que també va treure de la motxilla. Un cop introduïda la nota a dins, va tapar molt bé l’ampolla amb un tap de suro i s’encaminà fins a la vora de l’aigua per tal de llençar-la el més lluny possible. Tancà els ulls, respirà fons i agafà un fort impuls. Quan tornà a obrir els ulls, descobrí l’ampolla surant entre les onades, molts metres enllà. Ja estava fet i sentia una espècie d’alliberament. Ara només faltava que el desig que expressava a aquell missatge que ara navegava ningú savia cap a on, es complís.
La seva germana Roé i les cosines Natascha, Jana i  Mariola  ni se n’havien adonat del que havia fet la Noa. Ara recollien les cometes perquè començava a refrescar i les mares volien que tornessin cap a casa per tal de berenar.
De sobte, a l’horitzó el cel es va tornar groc i vermell i van notar que el color de la sorra s’havia tornat negre. Miraren cap a un costat i cap a l’altre i tot era diferent. El passeig que separava la platja de la carretera no hi era, les palmeres s’havien esfumat, el poble s’havia fos i, el més terrible de tot: les mares també havien desaparegut.
La Noa i la Natascha estaven perplexes. Això que els estava passant els recordava massa l’aventura que havien viscut amb la fada blanca i de seguida pensaren que es tractava d’alguna altra aventura i que la fada no trigaria a aparèixer. Per aquesta banda, estaven tranquil.les. Però les tres més petites no paraven de cridar ni de plorar de por. En plena cridòria aparegué una bruixa al mig del cel i aterrà la seva escombra al costat de les nenes. Anava vestida de negre de cap a peus, amb un barret en punxa i un nas llarguerut i ben tort. La imatge era esfereïdora.

-         -   Es pot saber què són aquests crits? Qué potser us penseu que esteu soles a l’illa?
-         -   A l’illa??? Quina illa? Som a Roses!- cridà la Roé.
-      -   Ja ja ja!!!  A Roses, diu aquesta… Sou a l’Illa del foc i esteu davant de la darrera bruixa que queda a aquests paratges.
-         -   L’Illa del Foc??? Però, com és possible si no ens hem mogut de la platja de Roses en tota la tarda?- li preguntà la Natascha.
-         -   Hi ha viatges que es poden fer sense recòrrer cap distància física.
-        -    I això com es fa?
-         -   Es poden fer amb el cor, amb el pensament, amb la imaginació ó amb el desig.
-         -   Ho sento, però no t’entenc.
-         -   Segur que la teva cosina Noa sí que ho té més clar que tu.
-         -   Com ho saps que es diu Noa?
-         -   . Potser perquè he rebut el seu missatge.
-         -   Quin missatge?
-        -    El que m’ha enviat dins l’ampolla de vidre que ha llençat al mar.

 La Noa començà a tremolar en sentir-se descoberta i la resta clavaren les seves mirades ella.
-         -   Us ho puc explicar… és veritat que he llençat al mar un missatge dins d’una ampolla, però en cap moment anava dirigit a una bruixa…
-         -   I a qui pensaves que l’estaves enviant?- li recriminà la bruixa.
-         -   A ningú, només era una cosa simbòlica.
-    -     Doncs ara ja has vist que s’ha d’anar amb molt de compte amb allò que desitgem perquè sempre ens pot escoltar algú, encara que pensem que és imposible.
-       -   D’acord, has trobat el meu missatge, l’has llegit i has aparegut. Ja t’he conegut. Ara, ens deixes tornar al nostre món?
-       -  Pensava que tenies moltes ganes de fugir del teu món. Volies conèixer altres llocs i altres persones que t’entenguessin millor. Es així, ó no he entès bé la teva carta?
-        -    Es veritat que he escrit tot això, però ara n’estic penedida i vull tornar a casa.
-         -   Em sembla que això no serà possible, Noa. No, de moment.
-         -   Vols dir que estem segrestades?
-         -   Què exagerada que ets! Des de quan un personatge de ficció pot segrestar persones del món real? O és que em faràs creure a aquestes alçades que, després de tots els llibres que has llegit, creus de debò que les bruixes existim al món real?
-        -    I doncs, què fas aquí si no existeixes?
-        -   En aquest món que som ara ni vosaltres ni jo som reals. Tot això està passant, però en un món pararel, en una dimensió imaginada. Esteu viatjant amb la imaginació.
-         -   Em costa molt d’entendre’t.
-       -   Potser perquè les coses més importants, per entendre’s, s’han de viure primer. No es poden explicar.
-         -   I ara què farem?- preguntà la Natascha.
-         -   Tot just està sortint el sol, tenim tot el dia per endavant per visitar aquesta meravella de la natura en el seu estat més salvatge.
-         -   Però com pot ser si fa una estona eren les cinc de la tarda?- inquirí la Roé.
-         -  Al vostre món real són les 5 de la tarda, però hem quedat que no som al món real, sinó a un altre d’imaginat. Què fas quan jugues: oi que qualsevol cosa pot ser el que tu vulguis que sigui? Doncs ara tindreu l’oportunitat de viure una experiència similar. Però aneu amb compte, perquè encara que no ho sembli, en aquesta aventura hi hauran algunes regles que s’hauran de complir.
-         -   Quines regles?
-         -   Us concediré un desig a cadascuna de vosaltres, però amb la condició de que només el podreu fer realitat si el podeu compartir amb les altres quatre. Si no és així, el perdreu.
-         -   Però això será molt difícil d’aconseguir- digué la Noa. Les cinc som molt diferents, a mi no m’agrada el mateix que a la Roé, per exemple. I les nostres edats són també molt diferents. La Nathascha i jo tenim onze anys i la Mariola només en té quatre. No hi ha res que poguem compartir les cinc.
-     -   De debò t’ho creus això que estàs diguent, Noa?  Amb mi aprendràs que sempre es poden compartir coses amb tothom, tinguin els gustos i les edats que tinguin. Hi ha necessitats de l’èsser humà que no tenen edat.

    La Noa abaixà el cap i ja no digué res més en una bona estona. Estava molt enfadada amb la bruixa perquè li estava diguent aquella mena de coses que ella mai volia escoltar.
     La Roé s’animà a preguntar-li a la bruixa per quin motiu aquella sorra era tan negra.
-         -   Perquè som a la “Playa Quemada”.
-         -   Va haver-hi un incendi?
-     -   No… Som a una illa volcànica i és normal que la terra sigui més fosca que a la península.
-        -    I encara hi ha volcans aquí?
-         -   I és clar que n’hi han. Aquest matí us duré a veure el Timanfaya.
-         -   El Timan… què???
-         -   El Timanfaya, les muntanyes de foc.
-     -   Qué guay! Però, com hi anirem sense cotxe?- intervingué la Jana, tota entusiasmada amb la idea.
-         -   Quan un fa viatges imaginaris, no li calen els cotxes ni els vaixells ni els avions. Anirem amb la meva escombra.
-    -   Però, què dius? T’has tornat boja ó què? Jo no pujo en escombra ni de conya!- exclamà la Natascha.
-         -   Si ho prefereixes, sempre pots anar a peu. Tu tens les cames llargues. I, diguent això, la bruixa pujà a l’escombra i desplegà quatre pals perpendiculars al pal principal i un cinquè que es va desplegar del seu extrem per tal de fer lloc a les seves convidades.
-     -   Apa noies, qui vulgui venir amb mi ja es pot acomodar al seu pal. Qui no ho vulgui, sempre pot acompanyar a peu a la Natascha. Som a una illa ideal per fer senderisme.
  
    No va caldre que els insistís gaire més. Les cinc varen enfilar-se als seus pals i començà l’aventura. Sobrevolaren tota la Playa Quemada i el petit poble blanc que es dibuixava al seu voltant. Pujaren fins a Femes i varen gaudir de l’acollidora ermita i d’unes vistes espectaculars a través del seu mirador. Tots aquells paratges de tonalitats vermelloses i groguenques pertanyien al municipi de Yaiza. Mentre volaven la bruixa els explicà que hi havia hagut una princesa amb el mateix nom. “Era filla d’un rei aborígen i tothom la considerava la dona més maca de l’illa. Tenia els ulls verds i tota ella irradiava llum. El seu pare volia casar-la amb el fill d’un altre rei amic seu, però ella s’enamorà d’un altre príncep que arribà a la illa i la demanà en matrimoni. El rei va decidir posar els dos prínceps a prova i els retà a competir per la mà de la princesa. Haurien d’anar fins a l’illa de Benarim, enfilar-se fins al cim de la muntanya i aconseguir la que anomenaven planta dels desitjos. Un cop la tinguessin, haurien de tornar a palau. Aquell que arribés el primer, es casaria amb la seva filla Yaiza. L’aventura dels dos nois durà una setmana i anaven molt igualats, però quan ja eren molt a prop del palau, el príncep de qui la Yaiza s’havia enamorat va descobrir un cadell de tigre atrapat entre uns matolls. El va reconèixer: era el cadell que la princesa estava alimentant amb biberó el dia que la va conèixer. S’aturà a rescatar-lo per tal d’evitar que una àliga que l’amenaçava des de l’aire l’atrapés. Però va tenir la mala fortuna de rebre l’impacte de l’ocell a l’esquena i va caure inconscient. Es despertà uns dies després a un llit del palau. El rei, la princesa i l’altre príncep s’alegraren de la seva recuperació i ell respirà tranquil quan va veure que el cadell de tigre estava sa i estalvi. El rei li mostrà el seu agraiment pel que havia fet pel cadell, però li recordà que havia de respectar el pacte que havien fet. L’altre príncep havia arribat el primer i, per tant, li havia d’entregar la Yaiza en matrimoni. La princesa va venir trista i unes llàgrimes es dibuixaren al seu rostre. El príncep que havia estat el guanyador se n’adonà dels sentiments d’ella cap a l’altre i li digué al rei que no seria just acceptar el que li oferia, donat que havia guanyat perquè ell no s’havia aturat a socòrrer al cadell de la princesa com sí ho havia fet l’altre. La princesa li va agrair el gest i ella i l’altre príncep es casaren i foren molt feliços”.

-        -    Quin conte més maco- exclamà la Mariola. Estava molt contenta perquè li agradava molt anar d’excursió i tot el que estava veient la satisfeia molt. A més, estava amb la Roé i la Jana, i amb elles sempre s’ho passava molt bé.

Seguiren cap al mar i divisaren el paratge dels Ajaches, amb les espectaculars Playas del Papagayo.
L’experiència de volar en escombra els estava resultant d’allò més divertida. Mai s’ho havien passat tan bé estant les cinc plegades. De cop i volta, la Roé li va demanar a la bruixa si podien parar una estona perquè tenia gana.

-         -   Heu d’anar amb molt de compte amb el que desitgeu. Recordeu el que us he dit de que cadascuna podeu demanar un desitg, però que ha de ser compartit per tal que el pogueu aprofitar.
-        La Roé va mirar la resta i els va demanar si elles també tenien gana. Va tenir molta sort, perquè les altres li van respondre afirmativament. La bruixa va decidir fer una aturada molt a prop de la platja i es varen acomodar a la terrassa d’un xiringuito que hi havia dalt d’un turó. No hi havia ningú, però la taula estava parada per sis persones. Hi havia de tot per esmorzar: llet, cereals, fruita, torrades, melmelades de diferents classes, croissants, panets, embotits, cacau en pols, suc de taronja acabat de fer i tot allò que la imaginació els pogués suggerir. Esmorzaren amb gana i gaudint del lloc tan esplèndit que tenien davant dels ulls. Des d’aquest indret paradisíac podien divisar el verd turquesa de l’aigua i la costa completament deserta. Però  del que més gaudiren va ser del que els explicava aquella bruixa que els estava resultant més fada bona que res més.

-         -   Quina diferència hi ha entre les fades i les bruixes?- Preguntà de sobte la Jana.
-       -   Encara que semblem contràries, pràcticament som el mateix. Perquè tots tenim una part bona i una part dolenta, sense deixar de ser una mateixa persona. Les fades sempre les han posades als contes com les persones que fan possible que la gent sigui feliç, igual que els mags. A les bruixes, en canvi, ens posen com les dolentes de les històries, les que castiguen als nens i els fan beure verins i coses pitjors.
-     -   Però diuen que les bruixes sí que han existit- intervingué la Noa- He llegit que varen cremar moltes dones acusades de bruixeria durant la Inquisició.
-         -   Es cert, però… com és que algú tan jove com tu llegeix aquestes coses?
-         -   M’agraden els llibres i en llegeixo molts.
-   -   Aquestes dones que van morir a les fogueres de la Inquisició no eren precisament persones dolentes, Noa. Ben al contrari, eren dones amb moltes inquietuts, que lluitaven per defensar tot allò que creien just, que llegien i practicaven diferents arts, que coneixien la natura i sabien servir-se dels seus preuats fruits per guarir les seves famílies i els seus coneguts quan queien malalts. Eren dones valentes, que no es limitaven a obeïr sense qüestionar allò que no entenien.
-         -   I llavors, per què les cremaven?- preguntà la Roé amb un to desafiant.
-         -   Perquè a l’esglèsia no li interessava que la gent aprengués d’elles. En sabien massa i els capellans temien que el poble es rebel.lés en contra d’ells.
-         -   Per què s’hi hauria de rebel.lar?
-      -   Perquè els capellans sempre han fet servir la por a Deu per sotmetre al poble a la seva santa voluntat. Però, deixem de parlar d’aquestes coses, que encara sou massa joves per entendre tot això.
-         -   Has dit que ens duries a Timanfaya.- li recordà la Natascha.
-         -    Cert! Heu acabat d’esmorzar?
-         -   Sí!
-      -   Doncs tornem a l’escombra, que no podem perdre gaire temps més si ho voleu veure tot en un dia.

Feia un dia esplèndit i el cel era ben clar. Sense núbols que amaguessin el sol, els colors de la terra i el mar es fonien en una aquarel.la plena de matisos. Aquella illa era un paradís i elles semblaven encantades d’haver-la descobert i de poder recòrrer-la d’aquella forma tan original, com si el món s’hagués despertat aquell dia només per a que elles el gaudissin.
Van veure ramats de cabres pastant tranquil.lament a una vall i, més endavant, veieren també camells. La bruixa els explicà que molta gent pujava als camells per tal d’ascendir cap a la zona dels volcans. Era una part de l’atracció turística de l’illa. Però a les nenes no els va fer gaire gràcia i varen preferir seguir volant. Des del cel, les vistes sempre resultaven més espectaculars. Hi havien molts cràters. Era com estar passejant per un altre planeta, i si en aquells moments hagués aparegut un marcià en escena no s’haurien estranyat gens. La bruixa va buscar un lloc per aterrar i ho va fer molt a prop d’unes instal.lacions revestides de pedra on hi havia un restaurant. A terra hi havien uns forats  amb uns tubos que fumejaven. La bruixa els demanà que s’allunyessin una mica, però que paressin atenció al que faria. Agafà un pot ple d’aigua i el vessà a un dels forats. Van sentir uns sorolls estranys, com quan una olla trenca el bull i, de sobte, del forat va brollar un surtidor d’aigua amb una força descomunal i envoltat de fum.

-         -   Què és això?
-         -   Això són fumaroles volcàniques. La terra, sota els nostres peus, està molt calenta. Per això provoca aquests petits gèisers quan li tirem aigua freda.
-         -   Què guay! Ho pots tornar a fer? – va demanar la Jana.
-         -   Estàs segura de que és aquest el desig que tries? Recorda que només en tens un i que el perdràs si les teves cosines no volen el mateix que tu.

La Jana les mirà a totes i les cinc acabaren riguent.
-         -   I és clar que totes volem el mateix. Ha estat molt impactant i paga la pena tornar a veure aquest espectacle.- digué la Noa.
-         -   Doncs així, vine amb mi, Jana. Ara seràs tu qui tirarà l’aigua, però tan bon punt et demani que t’allunyis, fes-ho correns.
La nena va obeïr al peu de la lletra a la bruixa i no trigaren en gaudir d’una altra fumarola, encara més espectacular que l’anterior.
Després varen caminar una estona pels voltants i seieren en rotllana molt a prop d’unes enormes roques volcàniques d’on sortia un foc molt roent.
-        -   Voleu que us expliqui una llegenda sobre aquest indret?
-       -     Sí, sí!
-      -    “ Diuen que l’any 1730 els volcans van entrar en erupció i tota l’illa va ser violentament saccejada. Aquell dia una parella de nuvis estaven celebrant el seu casament i en sentir rugir la terra d’aquella manera, tothom va arrencar-se a còrrer per tal d’intentar salvar-se. La pobre núvia va tenir la mala fortuna de ser esclafada per una roca incandescent que havia sortit disparada del volcà. El nuvi, qui havia estat testimoni de la tragedia, agafà una forca que va trobar a terra i, treient forces d’allà on ni ell ho sabia, aconseguí alliberar el cos de la seva estimada, però ja sense vida. L’agafà en braços i començà a caminar buscant un lloc on refugiar-se. Amb cada pas, la sang de la noia anava regant tot el camí que anaven deixant enrera. Diuen que ell era fill d’una familia molt rica i ella la filla d’uns camperols que conreaven plantes medicinals. El cas és que la gent que el va veure ascendir cap al volcà, envoltat de fum, va pensar que era un pobre diable. Així va quedar convertit en el Diable de Timanfaya, quedant petrificat per la lava que el va atrapar i mantenint la forca en alt."

-         -   Per això hem vist un diable amb una forca quan hem arribat aqui?
-       -     Sí senyora! Veig que us heu fixat. Però la història no va acabar aquí.
-         -   Què va passar més?
-       -   Els més vells expliquen que, passat un temps, al camí on es va vessar la sang de la núvia va brollar una planta que no havien vist mai abans, però que va resultar molt curativa. Poc després, tota la vall n’estava sembrada. El nuvi es deia Aloe i la núvia Vera.
-         -   Els aloe vera! He llegit que a aquesta illa abunda molt aquesta planta.
-         -   Doncs ara ja saps quin és el motiu.
-         -   Què bonic!
-    -    Doncs jo la trobo una història massa trista. Podem fer alguna cosa més alegre?- demanà la Natascha.
-         -   Hauràs de posar-te d’acord amb la resta, sinó ja saps que perdràs el teu desig.
-         -   Ostres… ja no hi pensava en aquesta norma. Quin pal!  

    Però ella també va tenir sort perquè les altres també estaven cansades d’aquell paisatge volcànic. Volien veure coses diferents i, a poder ser, més divertides. Pujaren a l’escombra de nou i la bruixa es dirigí cap a Haria. El paisatge els va semblar una espècie d’oasis ple de palmeres per tot arreu i moltes cases blanques.

-       -    Molt a prop d’aquí hi ha un jardí on només hi han cactus. Us agradaria veure’l?
-         -   Sí, però què tenen d’especial aquests cactus?
-         - Doncs que, segurament, mai haureu vist res d’igual.
-         -   Però si tots són iguals: rodons amb pinxos- la desafià la Roé.
-         -   T’equivoques i ara ho veuràs tu mateixa.
   
   Només passar la porta d’entrada del jardí, la Roé va comprendre que la bruixa no l’enganyava. Mai havien vist res similar. Van haver de baixar unes escales i s’endinsaren en un jardí inmens en forma de cercle. N’hi havia cactus de totes les mides, formes i colors. Alguns eran tan grans com arbres. D’altres tan petits com els que estaven acostumades a veure a casa seva. El jardí estava estructurat en diferents camins empedrats i a un costat semblava un anfiteatre, amb diferents escalons al terreny, que en comptes de butaques acollien una terra molt negra i gruixuda sembrada de tot tipus de cactus. A l’altra banda hi havia un molí de vent al qual es podia accedir per una escala de cargol. Pujaren i des de dalt, la vista encara era més maca, amb tantes formes capritxoses emergint per tot arreu. Hi havia plantes originàries de tot el món. També alguns aloe vera.

-         -   No sabia que fós un cactus- li digué la Noa.
-     -   I no ho és. Però és una planta tan abundant a l’illa que l’han volguda tenir present a aquest indret. Hi ha moltes varietats de cactus. De fet, per diferentes que semblin entre elles, totes aquestes plantes tenen en comú que no necessiten gaire aigua. Per això poden viure a llocs on plou molt poc, com és el cas d’aquesta illa.
-     -   Si plou tan poc, no deuen tenir gaires verdures ni fruites. Ho han de comprar tot a fora?
-     -   No t’ho pensis. La necessitat obliga a idear estratègies noves i la gent d’aquesta illa se les enginya totes. Després us ensenyaré com cultiven aquí el raïm per tal de produïr bons vins. Quedareu ben parades.

   Van continuar gaudint de les petites flors multicolors dels cactus i de l’estany que es dibuixava al mig del jardí. Hi havien nenúfars i peixos de colors. També hi havia un pont que el travessava i una pedra amb forma de mussol.
-   -  Mireu aquests: semblen cogombres! I aquest sembla un cervell!- les nenes estaven meravellades amb tot el que descobrien a cada racó.

    La Mariola es decidí llavors a formular el seu desig:
-       -   Tinc gana! Vull menjar espaguettis!
-      -   Hauràs de convèncer a la resta de que elles també ho vulguin. Si no us poseu d’acord, perdràs el teu desig.

-     La Noa i la Natascha es miraren amb cara de pomes agres. No els feia gaire gràcia el desig de la Mariola, però fins a aquell moment s’havien posat d’acord cada vegada que una d’elles havia fet ús del seu desig i ara no podien deixar de fer-ho. La Mariola era la més petita, estava cansada i tenia gana. No es podien negar.

-        -    D’acord, anem a menjar espaguettis!
-         -   Doncs dinarem aquí mateix.
-         -   Al restaurant tan xulo que hem vist als peus del molí?
-         -   Doncs sí, allà mateix.

Trobaren la taula ja parada, igual que havia passat al xiringuito, però tampoc varen veure ningú. Hi havia amanida, espaguettis, fruita i uns iogurts. Per beure tenien sucs i aigua.
Un cop varen dinar, la bruixa les guià fins a la sortida, pujaren a l’escombra i es perderen sota el sol del migdia. Aquesta vegada els ensenyà la zona de la costa que anomenaven Los Hervideros, unes curioses formacions de roca volcànica erosionada pel mar que eren tot un espectacle de veure. Després les va dur al Lago verde, una llacuna que en realitat era el cràter d’un volcà i que es trobava entre la muntanya de roca i la sorra negra de la platja. La bruixa les animà a que s’hi acostessin i miressin de més a prop el llac.

-         -   Per què és d’aquest color tan verd?
-        -    Per les algues, és aigua de mar.
-         -   Puc ficar la ma?- demanà la Roé.
-         -   Què esperes trobar-hi?
-         -   No ho sé, potser un tresor.- Mentre ho deia va quedar ben sorpresa perquè a l’aigua va trobar un cristall ben vert que la va deixar bocabadada.
-       -   No és un vidre trencat de cap ampolla, Roé. Es un mineral que es diu olivina.- li explicà la bruixa.
-         -   Es preciós. El guardaré com una joia!
-         -   Hi ha llegendes que diuen que aquests cristalls són les llàgrimes del Timanfaya.
-        -    I per què hauria de plorar el Timanfaya?
-        -    Doncs per les vides que ha destruït cada vegada que ha entrat en erupció.

    Es va un silenci que aprofitaren per gaudir d’aquell curiós paisatge, tan diferent a tot el que havien vist abans. La bruixa va voler dur-les fins a la zona de la Geria, on els ensenyaria com cultivaven el raïm.

-         -   Què són aquestes plantes i per què estan sembrades d’aquesta manera?
-      -    Són ceps, Noa. Enfonsen una mica la terra i la recobreixen amb una expècie de pantalla semi-circular feta amb pedres, per tal de protegir els ceps i la pròpia terra dels vents. També així aprofiten millor la poca aigua que tenen.
-         -   Què diferents de les vinyes de Garriguella!- exclamà la Jana.
-         -   Però amb aquest raïm es fa un vi igual de bo que el vostre. Es diu malvesia.
-        -    Ara us vull ensenyar el nord de la illa. Anirem al Mirador del Río.
-         -   Per què se’n diu així?
-    -   Doncs perquè des d’aquell indret es pot veure l’Illa Graciosa i el mar que la separa d’aquesta sembla més un rio que no pas el mar.

La tarda continuà amb magnifiques vistes de penya-segats idíl.lics i arquitectura fantàstica.
Visitaren els Jameos del Agua on s’ho passaren d’allò més bé intentant descobrir els minúsculs franquets blancs al llac que hi havia dins de la gruta. Passejaren pel jardí exterior i recorregueren les diferents sales on veieren vídeos de volcans i d’altres curiositats de l’illa.
Quan sortiren d’allà ja era fosc i la bruixa va voler sorprendre-les tornant cap al poble d’Haria, on havien estat al matí. Va aterrar l’escombra al cim més alt que va trobar per tal que poguessin veure amb tota claretat el que volia ensenya’ls-hi:

-         -   Mireu amb atenció cap al poble i digueu-me què hi veieu.
-         -   No pot ser…digué la Natascha.
-         -   El què no pot ser?
-         -   Es la silueta d’una bruixa!
-         -   Es la meva silueta.
-         -   Però, com???
-        -    Ja us vaig dir que jo era la darrera bruixa de l’illa del foc.
-         -   Qué fort!
-     - Les cases d’Haria estan disposades de manera que formen la silueta d’una bruixa pujada a la seva escombra. De dia també es veu, però he volgut portar-vos de nit perquè amb els llums encesos de les cases es gaudeix molt millor.
-         -   Es fantàstic!- cridaren les més petites.
-         -   Bé, doncs ara només ens queda sopar i dormir.
-         -   A on ens duràs?
-        -    A la “cueva de los verdes”
-         -   Per què es diu així?
-    -   Perquè és una galería de coves subterrànies que va servir de refugi als guanches, els primers pobladors, quan l’illa era atacada pels pirates.
-         -   Aquí van haver pirates?
-         -   I tant, com a tots els indrets que tenen costa.
-         -   Què emocionant!
-         -   I ara qui viu a aquesta cova?
-      -    Ningú. Ara és un monument que visiten els turistes, igual que tots els que hem vist avui.
-       -   I com hi entrarem?
-     -   Per la porta, com hem entrat a tot arreu. Viatjant amb la imaginació, no necessitem pagar entrades, ni tenir claus, ni res que s’hi assembli.

   Entraren a la cova i la trobaren il.luminada. Les parets eren verdes i es veien llargs passadissos que no s’acababen mai. La temperatura era molt agradable i van seure en rotllana mentre la bruixa encenia una foguera i es disposava a preparar una sopa fent servir una olla molt ennegrida que va treure d’un racó. La miraren amb desconfiança i ella rigué.
-         -   Quina classe de bruixa seria si no us preparés una de les meves receptes?
-         -   I ens ho haurem de menjar?- s’esgarrifà la Mariola.
-         -   Més aviat us ho haureu de beure.
-         -   Quin fàstic!
-   -   Escolta nena, si no t’agrada, ja pots marxar. Però pensa que, sense beure’t el meu brebatge, mai no podràs tornar al món real.

     Dit això, la bruixa tregué sis vols i els anà omplint d’allò que havia fet bullir a l’olla. Tot seguit, en va repartir un a cadascuna i es començà a beure el seu. La Noa es va decidir a probar-ho i li va sorprendre molt gratament el gust que tenia. Era una sopa de verdures boníssima. Animà a la resta a que també la prenguessin. Un cop totes se l’havien près anaren queien en un son molt profund. Totes menys la Noa. Llavors la bruixa aprofità per preguntar-li per què havia estat l’única de les cinc que no havia fet servir el seu desig. La Noa li va respondre que el seu desig ja s’havia més que complert, perquè ella havia demanat marxar lluny i conèixer gent nova i, gràcies a aquell viatge, ja ho havia fet. Havia descobert moltes coses d’ella mateixa i de la seva germana i les seves cosines. Ara sabia que tenia molta sort de tenir-les i que, compartint aquell desig amb elles, aquell dia havia estat molt feliç. Es va acostar a la bruixa i la va abraçar molt fort.
-         -   Moltes gràcies per aquest dia que ens has regalat.
-         -   Només tu l’has fet possible, Noa.

Després d’aquelles paraules la son va arribar i va lleure al costat de la Roé.

L’endemà, la mare l’estava cridant per esmorzar. Era dilluns i tocava tornada al cole. Va obrir els ulls i es va estremir. Esperava trobar-se a la cueva de los verdes, però era a casa seva. Havia tornat al món real i no hi havia ni rastre de la bruixa. Es va llevar d’un salt, es va vestir i baixà a esmorzar. Li va demanar a la Roé si s’en recordava del viatge que havien fet a l’illa del foc.

-        -    Però… de què parles, Noa?
-         -   Es igual, deixem-ho estar. Per cert, ahir varem estar a la platja de Roses amb la Jana, ó això també ho he somniat?
-        -    I és clar que varem estar amb la Jana a Roses! Vam fer volar les cometes del tió. Però es pot saber què et passa avui?
-         -    Res, coses meves…
-         -   Si no llegissis tant…

La mare va entrar a la cuina i duia un sobre on posava el nom de la Noa.
-         -   Això deu ser per a tu.
-         -   On ho has trobat?
-         -   Era a la bústia.

Obrí el sobre i gairebé cau de culs a terra. Era una postal on es veia el mapa d’una illa. Apareixien els noms de tots els llocs que havien visitat al seu viatge imaginari i, en donar-li la volta, va descobrir aquestes paraules:

“Hola Noa,
Espero que la tornada al món real t’estigui resultant agradable. Ara ja saps com fer-ho si mai vols tornar a fer un viatge amb mi o amb qui et vulguis imaginar.
Una abraçada.
La Bruixa de l’illa del foc”



Estrella Pisa

18 de Gener de 2013
A la Núria, la Natàlia, la Ruth, la Meritxell i la Júlia Xin.

Comentarios

Entradas populares de este blog

La aprendiz de bruja

Todo tiene un precio

No quiero tu miedo