De portes endins

 

Ahir dissabte vaig viure un matí bonic, envoltada de persones que m'estimo i m'estimen en la presentació de la meva novel.la De portes endins a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres.

Després de tants anys d'escriure i guardar manuscrits en calaixos i en arxius d'ordinador, mai m'hauria esperat arribar a publicar tres llibres en tan poc temps ni el que encara em resulta més insòlit: tenir ganes d'escriure molts més.


Si una cosa he après al llarg de la vida és que som capaços de molt més del que ens pensem, però el problema és que nosaltres mateixos ens limitem, ancorats en conviccions errònies que ens limiten i ens retallen les ales. Sense adonar-nos, carreguem amb motxilles plenes de pedres que no ens pertanyen, doncs les hem heretades d'aquells que ens han educat per ser persones que un dia vam ser conscients que no volíem ser. La vida és una constant evolució que ve donada per l'aprenentatge, però no tot el que hem anat aprenent ens ha servit per sentir-nos millor amb nosaltres mateixos.

Les persones som miralls unes de les altres. Aprenem per imitació i els exemples que decidim seguir no sempre resulten els més propicis per conquerir les fites que ens marcat. Com animals de costums, tendim a deixar-nos portar pels camins fàcils, pels que ja ens han deixat oberts aquells que ens han precedit i és així com acabem caient de quatre potes en els mateixos peranys que abans els han atrapat a ells. El camí difícil és el que implica córrer el risc de prendre decisions pròpies i potser equivocar-nos. Però, què seria la vida sense aquestes equivocacions? Què n'aprendríem, realment?

La vida és un bé personal i intransferible. Les errades dels altres no ens serveixen. Hem de cometre les nostres; hem de poder arribar a les nostres pròpies conclusions de tot plegat i poder canviar de full de ruta cada cop que ens sentim preparats per a fer-ho. En aquest sentit, crec fermament que les coses ens passen quan estem preparats per enfrontar-les. Ni abans ni després.

De portes en dins és una novel·la que no té res a veure amb els dos llibres anteriors. Narrada en primera persona, li dona l'oportunitat als seus personatges d'expressar-se amb la seva pròpia veu i sense cap mena de filtre. La protagonista indiscutible és la Maria, una dona de vuitanta anys que un dia es desperta i s'adona que encara és VIVA i que vol fer la resta dels dies que li quedin per viure, literalment, el que li surti dels nassos.


Imatges de la presentació el 21 de novembre a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres.

Si moltes vegades he explicat que la novel.la Arribaren per mar em va suposar un embaràs molt llarg i un part molt difícil, doncs vaig invertir en la seva documentació i narració més de vint anys, De portes endins va ser un d'aquells embarassos silenciosos que, quan el metge et diu que no tens la menopausa sinó que estàs de sis mesos, et queda una cara de perplexitat que no te la treus de sobre fins que tens un part de pa xucat amb oli i et trobes amb una nova criatura als braços que et costa creure que sigui teva. Però el cert és que m'ho he passat tan bé escrivint aquesta història de la Maria, l'Hugo i els seus respectius fills i nets.... Els personatges cobraven vida pròpia i jo fluïa amb ells sense jutjar-los ni jutjar-me. Crec que la creativitat és justament això: deixar-nos portar fins a on ens porti el cor, com va escriure un dia la Susanna Tamaro.

Diuen que els qui estem més a prop dels seixanta que dels cinquanta vam ser la primera generació de la democràcia i, en certa manera, tenen raó, perquè quan va morir el dictador encara érem nens i, a les escoles, vam poder viure una adolescència més lliure que la que els va tocar patir als nostres pares. Però aquella llibertat encara anava amb bolquers i era molt fràgil. No vam poder evitar rebre influències massa limitadores i vam haver d'esperar encara uns quants anys fins que arribés un psicòleg nordamericà, de nom Daniel Goleman, i ens comencés a parlar de la intel·ligència emocional.

Com vaig celebrar aquell llibre... Igual que, en el seu moment, havia celebrat la sèrie Anillos de Oro a principis dels anys vuitanta, quan a Espanya s'acabava d'aprovar la llei del divorci i aquella magnífica Ana Diosdado ens va obrir els ulls a tants joves i no tan joves, ensenyant-nos que una vida millor podia ser possible i mostrant-nos el camí. Admiro l'Ana perquè va ser una de les primeres persones que em va ensenyar a DESAPRENDRE tot allò que mai de la vida em serviria per altra cosa que no fos patir innecessàriament.

Després d'ella van arribar altres veus que em van continuar obrint portes que ni imaginava que existissin: la Carta a un niño que nunca nació d'Oriana Fallaci, el Sidhartta de Hermann Hesse, la Metamorfosis de Franz Kafka, el Si de Rudyard Kipling, el Macondo de Gabriel Garcia Márquez, el món de Sofía de Jostein Gaarner, el viatge de Teo de Catherine Clément o els Catalans als camps nazis de la Montserrat Roig. Aquests llibres són només una petita mostra de l'univers que la literatura ha anat creant a la meva ment. La meva vida no hauria tingut cap mena de sentit sense els llibres. Ells m'han fet conèixer la veritable llibertat i em permeten desconnectar de tot allò que em supera, perquè viure és l'exercici de risc més extrem que practiquem sense ser conscients de que ho estem fent.


Al temps que va crèixer la Maria parlar de sentiments, experimentar emocions o qüestionar-se si el que estava fent era realment el que volia no eren opcions viables. Els nens havien de créixer i formar-se per esdevenir homes de profit, començant a treballar ben joves per ajudar als pares a acabar de criar als germans més petits i les nenes havien de fer el mateix, però marcant-se com a única meta possible la de casar-se i tenir fills. Havien d'esdevenir "dones de casa seva".

Recordo que a tercer de la primera etapa de l'EGB vam tenir un llibre de lectura obligatòria que es deia Promesa de Hombre, escrit pel mateix autor de Marcelino pan y vino.

Aquell llibre que, per cert, em va encantar en el seu moment, ara m'esgarrifaria i em posaria els pèls de punta. Cada capítol parlava d'un ofici, però tot estava enfocat als homes, perquè l'únic ofici possible de les dones era aquell que, tot i que amb diferents modalitats, es podia resumir com tenir cura dels altres: mestressa de casa, monja, infermera, netejadora, mestra de nens petits, etc.


Deia el poeta Rilke que la veritable pàtria d'una persona és la seva infantesa.
L'Encarna i la Teresa formen part de la meva.

Menys mal que vam ser la primera generació de la democràcia... Quants mals de cap ens podíem haver estalviat d'haver pogut ser educats amb intel·ligència emocional, en el respecte per la singularitat de cada persona, en la diversitat, en l'empatia cap als altres, en el dret a ser nosaltres mateixos i en l'obligació d'aprendre a dir NO cada cop que algú pretenia imposar-nos allò que no volíem.

El més trist de tot plegat és que, a l'any 2026 encara hi ha persones de totes les edats que defensen aquelles idees que tantes dones vam carregar com pesades pedres a motxilles que no ens pertanyien. D'això en podríem dir, sense contemplacions, que és una manera molt idiota d'INVOLUCIONAR.

El missatge que he volgut transmetre amb la novel·la De portes endins és que tothom té dret a viure el que vulgui viure a l'edat que se senti preparat per A fer-ho. I té el mateix dret a fer-ho amb qui vulgui, sigui d'on sigui i vingui d'on vingui. Perquè, com deia un anunci publicitari de fa uns quants anys que, si us sóc sincera no recordo ni de què era, NO HI HA RES MÉS DIFERENT QUE DUES PERSONES IGUALS.

Tenir la mateixa edat no implica que dues persones s'hagin de comportar de la mateixa manera, ni entendre les mateixes coses, ni experimentar les mateixes emocions.

De portes enfora, som el que mengem i el que ens movem, però de portes endins som el que interpretem de tot allò que ens passa i també del que llegim i del que arribem a pensar de nosaltres mateixos.

Igual que les pel·lícules tenen banda sonora, les novel·les també la poden tenir. Per això a les presentacions m'agrada cantar fragments de cançons que jo relaciono amb cada història que explico.

De portes endins comença sonant a Escándalo, de Raphael, perquè la història de la Maria i l'Hugo els pot suposar un escàndol a unes quantes persones, començant pels propis fills.

També hi tenen cabuda el No tengo edad de Gigliola Cinquetti, els Hoy puede ser un gran día y Cada loco con su tema de Serrat, la cançó Y nos dieron las diez del gran Sabina i, per concloure el repertori el Simple the best, de Tina Turner. D'aquesta última em vaig permetre escriure una versió en català, adaptada a l'història de la Maria i l'Hugo, que vaig cantar sense massa gràcia ni encert, perquè no havia assajat prou i perquè cantar... no ens hem pas d'enganyar... no és precisament el meu fort. Ja em disculpareu.



Les hores, els dies, els anys sencers

Adormits els sentits, la vida en espera.


Arraconat

a l'ombra dels meus fracassos...


I ella apareix, de sobte, al mig del no res

La llum dels seus ulls encen els estels


I em desperto

sentint el cor ple de joia


És la millor

Enlluerna tot el meu espai,

em fa somiar despert de nou

com no ho havia fet mai.



***


Lluitant de valent per arribar a tothom

m'he passat la vida ajornant-ho tot


I ara ignorada

per aquells que tant m'estimo...


Però ell apareix, un dia del que no espero res

Els seus llavis somriuen i prometen en vers


I jo me'ls crec

ha arribat la meva hora


És el millor

Revifa en mi tot el que era mort

Retroba el que creia perdut

la fe en mi mateixa i el món

***



Junts són capaços d'enfrontar-nos a tot,

a un món que ens condemna a deixar de ser qui som


I ens arracona

custodiats com presoners


Tenim una edat, però el cor ens continua bategant,

Desperts els sentits, corrent, per no fer tard.


I tornarem

a omplir els dies de promeses


Perquè som els millors

còmplices, amics, amants,

aliats en la croada

per defensar el nostre amor.


Simply de best


Mil gràcies als que em vau acompanyar ahir, demostrant-me tant d'afecte i provocant-me tantes emocions. En Jordi, la meva parella i còmplice des de fa tants anys; en Jesús, el meu amable veí; la meva mare i la meva neboda Meritxell; la meva tia Pepi i la meva cosina Estefanía; els meus companys de feina Alba, Antonio, Mercè i Cristina; la mare de l'Alba; les meves amigues de l'escola Encarna i Teresa i el marit de la Teresa; les meves amigues de maduresa Marieta i Lídia; i el personal de la biblioteca Fages de Climent, sempre tant amables i disposats a posar-m'ho tot molt fàcil.

Em consta que haurien volgut acudir moltes persones més, però tots tenim molts compromisos i moltes més obligacions de les que ens agradaria haver d'assumir. Hi hauran més ocasions. La més propera serà el 29 de gener a la biblioteca Victor Català de l'Escala i la següent el 30 d'abril a la biblioteca Carles Rahola de Girona.

Per a mi és un luxe poder compartir aquestes experiències amb les lletres de la mà de tantes persones que em recolzen i m'animen a continuar parint històries que ens emocionin a tots plegats.



Estrella Pisa.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Todo tiene un precio

La espada de madera

La plaza de Mateo