La finestra de la paranoia

 

LA FINESTRA DE LA PARANOIA

QUAN LA PERSONALITAT ENS INTENTA ALLUNYAR DE LA PERSONA

Ja hi tornem a ser! Aquestes dones no tenen res més a fer en tot el dia que criticar-me? I no es tallen un pèl. No tenen prou amb posar-me a caure d'un burro, sinó que, a més, enlairen els ulls cap a la finestra del nostre menjador amb tota la poca vergonya de la que les dues són capaces.

Quina barra! Però la culpa de tot la té la Mireia, per confiar en tothom, per explicar tan a la lleugera tot el que hauria de callar. On s'és vist que els estranys estiguin al cas del que passa a casa nostra de portes endins? Ja es pot preparar quan torni a casa, la molt desgraciada. Què s'haurà cregut? Aquest és el respecte que em mereixo?

Des que fa tres mesos vaig canviar de feina i treballo en torn de nit que tot ha empitjorat entre nosaltres, perquè gairebé no ens veiem i, les poques estones que passem junts, no deixem de discutir per coses que, per a mi, són importants i ella considera que són ximpleries.

El dijous de la setmana passada vaig avisar a la feina que no hi aniria perquè em trobava malament, però no li vaig dir res a ella. Quan va arribar l'hora de sortir cap a la fàbrica, vaig sortir de casa com cada nit, i vestit amb la roba de treball, però vaig entrar al bar que hi ha davant de casa i vaig ocupar una de les taules, des d'on podia veure perfectament la finestra del nostre menjador. Volia comprovar com es comportava la meva dona mentre jo em matava a treballar. La primera mitja hora el llum va romandre encès, però de cop i volta, el menjador va quedar a les fosques i la tele apagada. Cinc minuts després, tal com sospitava, la vaig veure sortir del nostre edifici. Vestida i maquillada com per anar a una festa, vaig veure que pujava a un cotxe que m'era del tot desconegut i no vaig poder veure qui anava al volant. On pensava anar a aquella hora un dia entre setmana? Maleïda puta!

Vaig sortir del bar dues hores després, havent afogat les meves penes en un parell de gin tònics que em van provocar una acidesa d'estómac impressionant. Cansat d'esperar veure tornar la Mireia, vaig decidir dormir al cotxe. Sort que tenim una plaça de pàrquing, perquè amb el tipus de gent que corre pels carrers quan cau la negra nit, no sé si m'hauria atrevit a quedar tan exposat. Però, vatua l'olla, el veí del segon em va descobrir quan m'havia vençut la son i em va picar al vidre per demanar-me si em trobava bé. Vaig improvisar una resposta que no em va convèncer ni a mi, intentant treure-me'l de sobre, però va ser pitjor el remei que la malaltia, perquè ell va deduir que havia renyit amb la Mireia i ella m'havia fet fora del pis.

Em vaig posar molt nerviós, perquè ja m'imaginava l'endemà sent el tema de conversa de tot el veïnat. Quan el meu veí va desaparèixer per la porta de l'ascensor, no vaig poder evitar maleir-li tots els ossos. Per què la gent haurà de ser tan tafanera? Quin mal hi pot haver en que un veí decideixi dormir al cotxe? Què n'han de fotre els altres? D'on els ve aquesta mania de preguntar-ho tot, de ficar-se allà on ningú no els demana?

La resta de la nit no vaig aconseguir aclucar els ulls i se'm va arribar a fer eterna. Quan el meu rellotge va marcar dos quarts de set, vaig sortir del cotxe amb penes i treballs perquè tenia el cos encartonat i em feien mal totes les articulacions. Vaig caminar fins l'ascensor, decidit a tornar a casa. En obrir la porta del pis, vaig veure la bossa de la Mireia penjada al rebedor. Uns metres més enllà, ella dormia al nostre llit, aliena a tot el malson que jo portava patint tota la nit.

No vaig voler despertar-la, perquè en el fons, continuo sent un cavaller, però sí que li vaig dirigir una mirada de fàstic que em va arribar a ofendre fins i tot a mi. Vaig entrar a la cuina decidit a fer-me un cafè, però no amb aquesta merda de cafetera de càpsules de la que un dia es va encapritxar la Mireia, sinó amb la que ens va regalar la meva mare, una cafetera de les de tota la vida, on s'omple d'aigua la part de sota i el cafè molt al filtre metàl.lic que es cargola amb la part de dalt. Llavors es posa al foc i, a mesura que l'aigua comença a bullir, va pujant el cafè, impregnant-ho tot amb el seu aroma.

-  Què bé que hagis fet cafè.- va dir la Mireia quan em va sorprendre a la cuina.

-  Vaja, ja t'has despertat?- li vaig respondre sense mirar-la. Vaig apurar la meva tassa i li vaig dir que m'anava a dormir. Però ella, com si no m'hagués sentit, se'm va acostar i va començar a insinuar-se.

-  Encara és molt d'hora. Tenim temps de passar una bona estona...

-  Ho sento, però estic molt cansat.- La tallo en sec i ella no amaga el seu desconcert.

Fins a aquell matí del divendres passat, mai no l'havia rebutjada i, una part de mi, es va sentir com un veritable cabró. Però és que ja no me'n refiava. A saber el que hauria estat fent bona part de la nit. Perquè se'm va passar pel cap que, quan vaig entrar al pis, em devia sentir i es devia fer l'adormida, perquè segurament, ella també acabava d'arribar. La molt mala puta, amb qui hauria estat?

La nit següent em vaig reincorporar a la feina, però vaig tenir la impressió de que l'ambient estava ben enrarit. Tots em miraven, però quan s'adonaven que jo n'era conscient, abaixaven els ulls intentant dissimular. Però, a la que jo em distreia, parlaven entre ells amb veus gairebé inaudibles i se'n fotien de mi. Segur que, a hores d'ara, saben que soc un cornut. Què desgraciats! Què fàcil és fer llenya de l'arbre caigut!

El dissabte, quan vaig arribar a casa a dos quarts de set del matí, la Mireia m'estava esperant a la cuina, amb la taula parada, el cafè acabat de fer i uns croissants que encara eren calents i que hauria baixat a comprar a la fleca de la cantonada. Se'm va acostar i va intentar fer-me un petó als llavis, però li vaig fer una cobra i em vaig dirigir cap a l'habitació, al.legant que estava massa cansat i necessitava més dormir que no pas menjar.

-  És pot saber què et passa, Pere?

-  A mi, res! I a tu? A què treu cap que m'esperis amb un bon esmorzar? Què potser et vols fer perdonar alguna cosa?

-  Què t'empatolles?

-  No dissimulis, que ho sé tot.

-  De què parles?

-  Del que vas fer dijous a la nit. Estaves esperant que jo marxés a treballar per empolainar-te i sortir amb ves a saber qui.

-  Però si t'ho vaig dir el dimecres, que sortiria amb la Berta per celebrar el seu aniversari.

-  Amb la Berta diu... Quina barra que tens!

-  Mira, Pere, no sé què collons et passa, però des que estàs treballant de nit, que no hi ha qui t'aguanti. T'estàs prenent la medicació?

-  No, l'he deixada.

-  Llavors, ja em comença a quadrar tot. Saps perfectament que no l'hauries de deixar perquè se t'agreugen les paranoies.

-  I, què vols, que vagi anestesiat a la feina? Que no ho entens que he d'estar alerta si no vull tenir un disgust amb aquella maleïda màquina?

-  Potser t'hauries de replantejar si treballar de nit et compensa.

-  Ara per ara, no tinc cap opció millor, ho saps perfectament.

-  Doncs ja no sé si em queda més paciència...

Li anava a contestar que jo sí que n'havia de tenir de paciència amb ella, però em va deixar amb la paraula a la boca i va fotre el camp.

La Mireia no deixa d'omplir-me el pis els caps de setmana de persones que només venen a arreplegar tot el que poden i a menjar i beure gratis. I és que ella, a diferència meva, que sempre desconfio de tothom i guardo les distàncies per tal que no envaeixin el meu espai, el que fa és obrir-se en canal i compartir-ho tot amb els altres. De vegades he arribat a pensar que, si fos puta, es moriria de gana, perquè seria incapaç de cobrar pels seus serveis. No he vist persona més generosa i esplèndida que ella, però és clar, només amb els altres, perquè amb mi no mostra gens d'empatia. Si m'estimés tant com diu, es preguntaria com em sento quan he de posar bona cara a tots aquests amics que tant s'aprofiten d'ella i, de passada, també de mi.

Aquell dissabte va passar tot el matí i va arribar el migdia, però la Mireia no va tornar per dinar. Tampoc em va contestar les vint trucades que li vaig arribar a fer, fins que, desquiciat, vaig anar cap a la cuina on em vaig fer un parell d'ous ferrats. Va passar tota la tarda i va arribar la nit, però ella no es va dignar a aparèixer. Ja no sabia què pensar ni què sentir. L'angoixa inicial havia derivat en ràbia, per acabar esdevenint preocupació. I si li havia passat res? Revisant els contactes del meu mòbil, em vaig topar amb el del meu sogre i em vaig decidir a trucar-lo. Em va respondre de seguida i, abans que li digués res, em va fer saber que la Mireia estava amb ells i que estava bé, però no volia parlar amb mi.

-  Necessita temps, Pere. Està molt dolguda amb tu.

-  Però si no li he fet res! De fet, és ella qui m'està enganyant a mi.

-  És que no penses baixar del burro? La meva filla no es mereix aquest tracte!

-  I jo sí?

- Pere, fes-me cas: ves a veure al teu metge i torna a fer teràpia. I, si la medicació no és compatible amb la feina que fas, deixa aquesta feina. Ja en trobaràs una altra.

-  I mentrestant, la hipoteca ens la pagaràs tu?

-  Mira noi, ja té raó la Mireia quan diu que no hi ha qui t'aguanti.

Em va penjar el telèfon. Vaig passar la nit en blanc repassant tot el que havia viscut amb la Mireia des que estàvem junts. Quan vam començar a sortir érem molt joves, però ella ja sabia que jo era una persona gelosa i que desconfiava de tothom. Ens havíem conegut de petits, havent compartit classe durant la primària i la secundària. Havíem seguit mútuament les nostres transicions de nens a adults i coneixíem perfectament els nostres punts forts, però també els més febles. Tot i això, vam decidir emprendre una vida junts i, durant els primers temps, tot ens va anar prou bé fins que van començar els problemes econòmics. Jo vaig perdre la bona feina que tant d'esforç m'havia costat aconseguir i no vaig saber encaixar el cop com la Mireia hauria esperat. Quan vaig esgotar la prestació d'atur em vaig posar encara més nerviós i gairebé no dormia a les nits. Vaig arribar a un punt de desesperació que ja no sabia per on tirar i és quan vaig fer cas del meu sogre, que per cert, és metge, i vaig començar a fer teràpia. Va ser durant aquelles sessions quinzenals quan vaig descobrir que el malestar que m'havia acompanyat des que m'havia fet adult tenia un nom: trastorn paranoide de la personalitat. La primera vegada que em vaig enfrontar a aquesta etiqueta em vaig ben espantar.

-  Vol dir que soc esquizofrènic, doctor?

-  No, ni molt menys. Tu no pateixes al.lucinacions ni brots psicòtics. En cap moment perds de vista la realitat. Però la desconfiança que et caracteritza t'impedeix tenir relacions interpersonals més satisfactòries. Sempre penses que tu dones molt més del que els altres et donen. Tendeixes a creure que els altres no s'acosten mai a tu amb bones intencions, sinó que sempre hi ha gat amagat. I això et fa sentir constantment decebut.

-  I això com s'arregla?

- No es pot arreglar, Pere. És la teva personalitat i has d'aprendre a conviure amb ella, intentant detectar els pensaments irracionals abans que et segrestin la voluntat i et facin actuar de forma errònia.

-  Hi ha pastilles per això?

- Puc receptar-te ansiolítics que t'ajudin a reduir l'angoixa o antidepressius que t'aixequin l'ànim, però la desconfiança i les paranoies continuaran. Són part de la teva naturalesa.

-  Doncs quina loteria que m'ha tocat en sort!

Vaig estar prenent medicació durant sis mesos i, la veritat sigui dita, em vaig sentir molt més tranquil. La teràpia cognitiva em va ajudar a entendre molts aspectes de la meva forma de ser que sempre m'havien intrigat i fins i tot vaig advertir que la Mireia estava més contenta. Però no em podia passar la vida a casa mentre ella es matava a treballar tota la setmana. Em queia la cara de vergonya i em sentia molt culpable cada cop que ella li havia de demanar diners als seus pares per pagar alguns rebuts que no podia cobrir amb el seu sou de mestra. Per això em vaig reptar a acceptar la primera feina que em sortís, tingués a veure o no amb la que havia fet sempre. I em va sortir l'oportunitat de treballar a una fàbrica de paper en torn de nit i, ni tan sols li vaig consultar a la Mireia.

Tres mesos després, vet aquí com em trobo, sol com un mussol a un pis que em cau al damunt, esperant que torni la Mireia mentre em pregunto què collons estaran parlant de mi aquelles dues cotorres que no deixen de mirar i gesticular cap a la nostra finestra.

Sento les claus al pany, s'obre la porta i la veig. Només han passat quatre dies des que va marxar deixant-me amb la paraula a la boca, però em dona la sensació que han passat mil anys. El seu posat és seriós i els seus ulls estan tristos. No sembla ella i, veient-la tan abatuda, decideixo que no tinc cap dret a continuar recriminant-li res, però em costa Déu i ajuda mantenir-me callat. Ella se m'acosta i em demana perdó per haver-me deixat sol aquests dies.

-  Pere, ho sento molt, però aquesta situació em supera. No podem continuar així. Ens estem fent mal els dos i crec que la vida és massa curta com per malbaratar-la així.

-  M'estàs deixant, Mireia?

-  No! Estic intentant que entenguis que vull continuar amb tu, però no d'aquesta manera. Has de deixar aquesta feina que no fa per tu ni per mi. Quan tu arribes jo me'n vaig i, quan jo arribo, te n'has d'anar tu. Quina merda de convivència és aquesta?

-  Vist així, potser tens raó. Però ja em diràs de què viurem.

-  Trobaràs una altra feina.

-  I mentrestant, què farem? Hauré d'aguantar que m'assenyalin cada dia aquelles dues?

-  Quines dues? De què parles ara?

Vaig cap a la finestra, faig a un costat la cortina i li assenyalo les dues veïnes, que continuen mirant enlaire, amb els ulls clavats en nosaltres dos i rient pels queixals.

- De debò t'has pensat que t'estan criticant a tu, Pere? Què n'ets d'innocent!

La Mireia no pot evitar riure i, de cop i volta, em deixa anar:

- Què no ho saps que la nostra veïna de dalt té per costum obrir la finestra de bat a bat i posar-se a fer gimnàstica completament nua cada dia a les nou en punt del matí?

-  Què dius ara? Així, no és de mi de qui se'n foten?

-  No, a tu ni et veuen. Tots els ulls curiosos del barri s'enfoquen cap a aquesta bona dona. És l'atracció del moment, fins que se'n cansin i la deixin en pau, que tothom a casa seva té dret a fer el que li doni la gana.

-  Dona, exhibir-se d'aquesta manera, tampoc és que estigui molt bé.

- Quin mal hi fa? Posa contents a tots els veïns i fa riure a les veïnes. No deixa de ser un antidepressiu d'allò més natural i sense efectes secundaris.

La Mireia riu i em fa riure a mi. Tant de patir per un malentès...

Començo a creure molt seriosament que la personalitat està sobrevalorada.

Estrella Pisa.