L'Escala, un mar d'emocions.

Sempre havia pensat que tenia pànic a parlar en públic i aquest pensament recurrent m'obligava a evitar moltes situacions i a gaudir de molts moments entre les persones que m'importaven i em continuen important.

Aquesta creença tan limitant em va acompanyar fins fa uns deu anys, quan vaig provar d'impartir unes formacions de tres hores a persones desocupades al meu entorn de treball i em vaig sorprendre en descobrir que m'ho passava molt bé i que, si a la gent li parles amb respecte i humiltat, acabes rebent el mateix respecte, encara que no combreguin amb allò que els has intentat trasmetre.

Mentre aquest moment no va arribar, escriure m'era més assequible, perquè podia expressar tot el que sentia sense necessitat d'exposar-me tant obertament. Per ser tant divergent com he estat sempre, la timidesa podia més que jo.

                                          

Des que tinc memòria, em recordo com una persona que mai ha consentit seguir un ramat, que ha preferit anar per la seva, pujar i baixar d'una muntantya en comptes de donar-li la volta com acostuma a fer tothom per fer-ne més avia. Però, i les vistes quan vas pujant? I la satisfacció que sents quan arribes al cim de tot? Sempre he pensat que el més important no és la meta que ens marquem, sinó el camí recorregut fins arribar-hi.

Jo no sóc d'autopistes, ni de carreteres d'asfalt que fan dels paisatges escenaris partits dràsticament per moltes meitats. Jo sempre he estat més de camins de terra, de senderis entre arbres i matolls; d'aromes senzills de farigola, romaní, mimoses i flors de pomeres o cirerers.

Potser per això ahir, a la presentació d'Arribaren per mar a la Biblioteca de l'Escala, em vaig sentir com a casa un cop més. Perquè, com em va dir un dia un escriptor molt hippy a una cafeteria de la Rambla de Figueres, les fons de la sublimitat són a les profunditats de la senzillesa. I ahir aquesta senzillesa i aquesta naturalitat em van acompanyar tota l'estona. Començant per la Lídia, la directora de la biblioteca, i acabant per cadascun dels assistents. Van ser una vintena, però molt entranyables, molt PERSONES. Membres de la família a qui estimo i respecto per sobre de tot, amics i companys de feina, i veïns de l'Escala i Bellcaire d'Empordà a qui no coneixia, però a qui em va encantar conèixer.

Quan et trobes entre tanta calidesa, les paraules surten soles i, fins i tot, de vegades m'animo a cantar certes estrofes d'algunes cançons. Ahir em va passar amb Camins, de Sopa de Cabra, Soy rebelde, de Jeanette i Contra el poder, del disc Raíz de Pedro Guerra. Aquest últim vaig tenir la inmensa sort de veure'l en directe al concert que va donar al Fòrum Romà d'Empúries, el 20 d'agost de 1999. El mateix concert al que faig assistir a en Màrius a les primeres pàgines de la novel.la.

Però va haver-hi una cançó especial que tenia previst cantar sencera i no vaig poder. És el tema Laura, de Lluís Llach. Sempre que l'escolto m'emociono i és el que em va passar el divendres quan vaig començar a cantar-la. L'emoció em va bloquejar i vaig fugir cap a la següent estrofa per finalitzar-la.

Arribaren per mar és una novel.la independent que no tinc previst que tingui continuïtat. Però està molt relacionada amb els relats del llibre Trencadís. En un d'aquests relats, la Laura ens explica que la seva mare sempre li havia dit que li van posar Laura per la cançó d'en Lluís Llach. Ella la creu, emocionada, perquè aquest tema li agrada molt, però uns anys més tard se n'adona que les dates no li quadren. Quan ella va nèixer, aquesta cançó encara no havia sortit. El que no sabia la Laura és que la seva mare no la va enganyar. Perquè jo sí li vaig posar aquest nom per la Laura de Llach al seu personatge quan el vaig crear. Aquesta és la màgia que ens podem permetre els inventors d'històries i personatges, que podem dibuixar-los com millor ens convingui i als escenaris que més ens atreuen.

Entre els assistents a la presentació hi havia el músic Carles Bech, cosí del meu company de vida i algú a qui sempre he admirat, perquè el considero una ànima lliure, igual que jo.

Hores després d'acabada la presentació, em va enviar una versió molt original del Clar de Lluna de Débussy, que forma part de la banda sonora d'Arribaren per mar. Em va emocionar.

El piano que em Màrius troba al fons de la sala de l'apartament que lloga quan arriba a l'Escala, cobra un gran protagonisme al llarg de tota la novel.la. Res no li donaria el mateix sentit a la seva trama si el piano no hi fos. La música és un dels plaers que podem gaudir mentre som vius. Igual que els llibres, la pintura, el teatre, la dança o el bon cinema, entre la resta de totes les arts. El filòsof romanès Constantin Noica va escriure que ser creatius era dur a terme el propi neixement abans de morir. El crec perquè a mi escriure m'ha fet tornar a néixer moltes vegades i m'ha ensenyat camins que ni sabia que existissin, fins a enfrontar-me a la meva pròpia essència i convidar-me a deixar de jutjar-la i reprimir-la fins a deixar-la volar en llibertat.

Entrevista a Ràdio l'Escala

Arribaren per mar és una novel.la sobre adolescents, però per adolescents. Perquè els nois i noies que avui en dia tenen 13 o 14 anys, no llegirien una novel.la de gairebé 500 pàgines que narra les peripècies de nois i noies de la seva edat, però de l'any 1999. Podrien ser els seus pares i tots sabem que els adolescents acostumen a no voler saber res "dels seus vells".

A la trama també destaca la figura del professor i la seva història personal. Una vida de continua superació, de lluita esferrissada contra els seus propis fantasmes. A mida que anem avançant les pàgines descobrirem el seu secret, un secret que fins i tot ell mateix desconeix. I serem testimonis de la seva transformació a partir del moment en que, de la novel.la Metamorfosis de Kafka, li cau la carta que la seva germana li havia amagat allà abans de morir.

Metamorfosis no es un llibre al que faci referència de forma casual, sinó que escolleixo expresament perquè l'adolescència no deixa de ser una transformació. Nens i nenes que, en molts casos, han estat educats amb la promesa que un dia seran reis o reines, de sobte comencen a experimentar els canvis dels seus cosos i descobreixen que de corona només n'hi ha una i sempre ha estat ocupada. Hauran de canviar el xip, buscar-se la vida com ens ha tocat fer a tots i trobar el propi camí.

Recordo quan anava a l'escola, en un temps en que en Franco encara era viu, que teníem un llibre de text que es deia Promesa de Hombre. El seu autor era en José María Sánchez Silva, el mateix que va escriure Marcelino pan y vino. A cada capítol ens mostrava una professió i la veritat és que m'agradava llegir-lo. Si el tingués ara, estic segura de que em decebria molt, perquè ja el titol em tira enrera. Per què promesa d'home i no de persona? Per què educar-nos per ser homes o ser dones, i no senzillament persones?

De vegades la ignorància fa la felicitat perquè no ens deixa veure la manipulació a la que ens sotmeten continuament. Per això cal educar millor, allunyant als nens de les pantalles i els universos artificials i apostant per a que es relacionin cara a cara amb els seus companys, fomentant la lectura, la música i la creativitat en totes les seves formes possibles.

Els personatges adolescents d'Arribaren per mar desenvolupen un sentit que els serà molt útil al llarg de les seves vides. Es tracta del sentit crític. No es conformen amb allò que els expliquen a un llibre de text. Ells s'atreveixen a qüestionar-se les versions oficials, a buscar altres veus allà on no s'ho havien plantejat mai i a beure d'altres fonts. I aprenen que tots sols potser arribin abans allà on es proposin anar, però treballant en equip, sempre arribaran més lluny. Aquesta és la veritable fita que es marca el professor quan els proposa la gravació del documental sobre la milenària història d'Empúries i l'Escala.

Aquesta novel.la mai no hauria estat possible sense aquella primera excursió a Empúries amb l'escola al 1979, acompanyats de la professora Dolors Donat, que apareix a l'espai de dedicatòries. Tampoc hauria estat possible de no haver descobert els plafons informatius de la iniciativa l'Arxiu al carrer a finals dels anys noranta, que va promoure la Lourdes Boix, arxivera municipal i una de les persones que ha contribuït més a difondre la història i la cultura de l'Empúries i l'Escala. Tampoc hauria pogut parlar de la guerra civil o la de la saga dels Maranges si no hagués llegit els llibres d'en Rafel Bruguera. La seva dona estava entre els assistents i em va encantar conèixer-la.

Les revistes de l'Escalenc i Camí de Ronda, també em van permetre documentar-me i obrir-me nous camins per on seguir, cada cop que em perdia a un camí sense sortida.

Arribaren per mar és un tribut a l'Escala i la seva gent. Un detall insignificant en comparació amb tot el que l'Escala m'ha fet sentir a mi. Aquest mar d'Empúries sempre emociona.

Estrella Pisa.