Lluís Roura, la llum de l'Empordà

 

Ahir al vespre plovia i tot feia pensar que perillaven els actes previstos per donar el tret de sortida a la Festa Major de l'Escala. Aquest any n'era el pregoner una persona ben especial, el pintor Lluís Roura, conegut com "la llum de l'Empordà" pels seus magnífics paisatges de camps florits i natura en essència.

Just a l'hora prevista per la seva compareixença al balcó de l'Ajuntament, la pluja ens va donar una treva, però llavors vam haver d'esperar a que fessin la seva actuació de la Street Band Damm-er, que va entusiasmar a grans i petits, amb la seva energia i el seu ritme imparable.

La pluja es va cansar d'esperar en Lluís i va tornar a caure sobre el munt de persones que ens havíem aplegat a la plaça de l'església i van començar a obrir-se els paraigües, de tots colors i mides. Va ser bonic de veure, gairebé un instant poètic. La gent es va mantenir dreta, desafiant el mal temps, expectant per escolar el seu pintor més estimat. La pluja aquest cop es devia intimidar, perquè queia amb timidesa, devia tenir por de molestar la gresca que es respirava a l'ambient i no va gossar acabar d'aiguar-nos la festa.


Quan en Lluís va començar el seu pregó, ho va fer amb força, queixant-se de les ulleres com un dany col.lateral del fet d'anar fent anys. Ens va explicar que no s'esperava l'honor de fer el pregó d'aquest any perquè ell no és fill de L'Escala. Ell va nèixer a un poble del Pla de l'Estany, Sant Miquel de Capmajor. La primera vegada que va sentir anomenar el poble de l'Escala devia tenir uns set anys, un dia sortint de missa, quan el campaner va anunciar que el millor peix era el que arribava de l'Escala. Temps més tard, amb tretze anys, va trepitjar l'Escala per primera vegada i va fer el seu primer dibuix d'unes barques a la Punta.

La seva infantesa i adolescència van transcórrer al món de pagès, entre els animals i els camps de conreu. En aquell ambient se li va despertar la passió pels paisatges, pels colors, per la llum que la natura emana. L'any 1963 va marxar cap a Barcelona, buscant més camp per explorar al món de la pintura i al 1970 va fer la seva primera exposició.

Abans d'establir-se a l'Escala al 1990, havia viscut un temps a Pont de Molins, on la seva germana feia de mestra, i també a Vilabertran.

La tardor- Lluís Roura


Persona d'una creativitat incombustible, mai no ha deixat de pintar, ni d'escriure, ni de meravellar-nos amb les seves fotografies que realitza dels paisatges de l'Escala dia sí i dia també, a l'espai del temps a TV3. La Columna emporitana de la rotonda de l'entrada de l'Escala és obra seva en col.laboració´amb l'Armand Olivé-Milián, igual que ho són, també, la de la rotonda de Vilatenim, anomenada Miratge empordanés, el mosaic circular que representa el Pla de l'Estany a Mata i el mosaic de Les Quatre Estacions de Massanes, a la comarca de La Selva.

Honorat amb la Creu de Sant Jordi i amb molts altres premis, en Lluis Roura també té exposada de forma permanent part de la seva obra a les esglésies de l'Escala i Banyoles.Home profundament espiritual, ha pintat paisatges de Terra Santa i ens ha regalat uns camps de l'Empordà com ningú abans havia gosat pintar-los.

El pintor de la llum, ahir al vespre, va saber aturar la pluja per tal que poguessim gaudir del meravellós regal que ens esperava a la façana de l'església, un cop va concloure el seu pregó. Només vam haver de girar-nos per gaudir fins a les llàgrimes d'un univers únic.


Fragments del Mapping Lluís Roura. 80 anys de memòries
Creació de Lisa Derksen Castillo.
Organitzat i patrocinat per l'Ajuntament de l'Escala.


Mil gràcies, Lluis, per existir i per deixar-nos la teva llum per aprendre a apreciar un món més bonic.


Estrella Pisa.


Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Dan "el Trompeta"

Imagen
Dan no era un pirata al uso, de esos que llevan un parche en un ojo, arrastran una pata de palo y empuñan un garfio en el muñón que les dejó una mano perdida. Tampoco apestaba a salitre ni a ron, sino que se gastaba una fortuna en perfume y en tinte de pelo. Quizá también en maquillaje. Pero sí era el pirata más temido allende los mares. Su corpulencia se hacía notar y temer en cualquier escenario. Siempre vestía elegantes trajes y vistosas corbatas, aunque se movía como un androide con reuma o como aquellas muñecas de Famosa cuando se dirigían al portal de Belén en aquellos anuncios de hace mil años. Imagen encontrada en Pixabay Dan no se manejaba con afilados sables ni con imponentes trabucos. De hecho, ni siquiera había hecho el servicio militar, el muy patriota. Pero tenía la sorprendente habilidad de apuntar a matar con su incontrolable verborrea y siempre acababa haciendo diana y destronando a quien tuviese la osadía de cruzarse en su camino. Su mirada traviesa y sus golpes de...
Leer más

Mi camino no es de pan

Imagen
  Nada más acostarse, Amanda supo que aquella noche no iba a pegar ojo. La decisión estaba tomada y sentía que ya no había vuelta atrás, pero aún le costaba convencerse a sí misma de que lo que se disponía a hacer era lo correcto. Se había criado a la sombra del ejemplo que trataba de inculcarle su madre, una mujer abnegada que llevaba toda la vida sacrificándose por los demás y desoyendo las súplicas de sus propias necesidades. La madre de Amanda era la mayor de varios hermanos y nunca se había atrevido a contrariar a su propio padre, un hombre autoritario y profundamente machista para quien el único cometido de una mujer era servir primero al padre, después al marido y por último a sus hijos y nietos. Amanda se miraba de reojo en el espejo de su madre y se horrorizaba al ver la imagen que aparecía. Ella también era la mayor de tres hermanos y la única mujer. Por su condición siempre le tocaba a ella apechugar con las tareas domésticas que la madre le encomendaba, mientras que s...
Leer más

El carro de Marina

Imagen
  A Marina le tocó empujar un carro al que siempre le faltó una rueda. Su madre murió muy joven y ella tuvo que hacerse cargo de su padre y de sus hermanos pequeños, siendo casi tan niña como ellos. Sacó coraje de donde no sabía que lo guardaba y logró sacar adelante a su familia, formando tiempo después la suya propia al lado de Manuel. Emigraron todos a Cataluña y Manuel encontró trabajo en una mina de carbón, en la que perdería la vida poco después. Marina tenía tres hijos pequeños que, unidos a sus hermanos y a su padre, suponían una responsabilidad descomunal sobre los hombros de un cuerpo tan pequeño como el suyo. Lejos de derrumbarse, se dejó los ojos cosiendo a todas horas para llegar a todo. Años después llegaron nietos y bisnietos, y la vida le asestó una puñalada por la espalda al arrancarle a su hijo mayor por un maldito cáncer. Pero siguió adelante, subiendo y bajando cada día los cinco pisos que separaban su vivienda de la calle, hasta que los vecinos decidieron pone...
Leer más