Obra'm la porta, que vull sortir d'aquí dins

La darrera discussió amb la seva parella l'havia posat contra les cordes i, per primera vegada a la seva vida, va gosar traspassar una de les seves línies vermelles aixecant-li la mà. Acte seguit, va saber controlar-se i va poder evitar la botefetada que els seus instints semblaven decidits a propinar-li. Però el mal ja estava fet i ella va tenir prou amb aquesta intenció d'atac que no es va arribar a materialitzar per sortir correns i deixar-lo sol.

Imatge trobada a Pixabay.

La relació entre ells dos feia mesos que feia aigües per tots els seus connectors. Havien passat d'admirar-se mutuament a defugir tot contacte per intentar no ferir-se més de l'estrictament suportable. La Carolina era professora de matemàtiques a un institut de secundària, on la seva ment quadriculada s'havia guanyat un lloc d'honor entre els seus detractors. En el seu àmbit professional, li agradava tenir el control de totes les situacions, perquè temia que, si improvitzava, podia acabar discurrint per una via morta i tenir feines i treballs a sortint-se'n sense patir l'escarni dels seus alumnes sense pietat. Però, quan arribava a casa tenia el do de transformar-se en una altra persona, en una dona que es donava permís per alliberar les seves emocions en estat pur.

En Xavier, en canvi, sempre s'havia caracteritzat per tenir domesticats els seus sentiments, tant a dins com fora de casa. Era analista informàtic i treballava per a una multinacional que el mantenia bona part de la setmana lligat a una condemna de rutines que limitava la seva existència a treballar, menjar i dormir. Però no es queixava de la seva vida, perquè de fet, repetint cada dia el mateix, es sentia segur d'ell mateix i del que feia. Al matí marxava de casa abans que ella i, al vespre hi tornava força més tard. Els únics dies que podien aprofitar per estar junts eren els caps de setmana, però feia temps que els seus desitjos havien deixat de coincidir. Mentre ell preferia quedar-se a casa, gaudint d'un bon llibre i relaxant-se amb la seva música, ella trobava a faltar els dinars o sopars amb amics comuns, els viatges exprés, sortir a córrer a primera hora del matí o la creativitat que als inicis de la seva relació els dos invertien en els moments d'intimitat, que havien esdevingut un intercanvi de fluids mecànics i excents de cap mena d'emoció.

Aquell darrer dia de vacances tot havia esclatat pels aires quan ella li havia insistit, per enèssima vegada, en que haurien d'anar a teràpia de parella. Ell no volia ni sentir a parlar de la possibilitat de que algú aliè a ells dos tractés d'indagar en els racons del seu univers mental, que fins llavors havia estat protegint amb tant de zel.

-  Em pots dir quin és el problema que, se suposa, tenim? Sempre t'havia agradat com sóc, per què ara ja no?

-  Perquè les persones evolucionem, Xavier, i tu sembla que et negues a fer-ho i em frenes a mi.

-  Alguna vegada t'he negat res? Saps que sempre t'he deixat espai per a fer allò que vulguis.

-  Ho sé, però me'n he cansat de no poder comptar mai amb tu. D'haver d'anar sola a tot arreu, de no poder compartir amb tu els meus millors moments.

-  Ja em sap greu, Carolina, però no em trobo a gust quedant amb les persones que tu quedes, ni participant en les activitats que a tu t'entusiasmen. Estic cansat de sentir el cap com una olla exprés durant tota la setmana com per dedicar els dies que no treballo a aguantar gent que no m'aporta res.

-   Jo no t'aporto res?

-   No he dit això.

-   No ho has dit amb paraules, però després no vols que compartim res.

-   No és ben bé així, Carolina. No treguis les coses de context.

-   Doncs, explica'm com és en realitat. Per què aquesta mania teva de no relacionar-te amb ningú més, de passar-te els caps de setmana tancat a casa, estirat al sofà?

-   Tu no ho entens, però em sento bé així. No necessito reunir-me amb persones amb les que sento que no tinc res en comú, ni passar-me el dissabte a la nit aguantant les seves misèries ni tampoc els efectes de l'abús de l'alcohol en els seus actes descontrolats. Cada cop em sento més fora de joc en aquests ambients.

-  I no se t'ha passat pel cap que jo també em començo a sentir cada cop més fora de joc al teu costat?

-  Carolina, tu ets el millor que m'ha passat a la vida. Ets la única persona que ha sabut entendre'm i aguantar-me. I reconec que és tot un mèrit, perquè mai he estat una persona fàcil. El que em va enamorar de tu va ser, precisament, el fet de que m'acceptessis com era i no volguessis canviar-me.

-  Les persones no tenim el do de canviar a les altres persones, Xavier. Però tenim dret a cansar-nos de que aquells que més estimem es neguin a evolucionar.

-   Això és el que penses de mi: que no evoluciono?

-   Doncs sí. És hora de que posem les cartes sobre la taula i ens treiem les màscares.

-   De què parles ara?

-   De tu i de mi, de qui si no? Quants anys portem junts?

-   Sis anys.

-   Veig que la memòria no et falla, però només per a segons què.

-   Què insinues?

-   Que recordes molt bé només allò que t'interessa, però ignores o oblides descaradament el que et vaig demanar quan ens vam conèixer?

-   Què em vas demanar?

-   Que no deixessis mai de sorprendre'm.

-   Però si ets tan quadriculada com jo i t'agrada tenir-ho tot controlat.

-   Com a professional, no t'ho negaré, però a la meva vida personal, necessito emocionar-me, despentinar-me, que em sorprengui constament la vida, perquè no deixi de tenir sentit.

-   Sento no estar a l'alçada del que esperaves de mi.

-   Això teu és de traca! Et disculpes i et quedes tan ample, però no penses moure ni un dit per tornar-me a motivar.

-   I què vols que faci? No puc canviar tan fàcilment!

-   Per això necessitem ajut professional. Tots dos: tu per ser més flexible i jo per aconseguir entendre't.

-   No penso deixar que una tercera persona em digui com he d'estimar-te.

-   Doncs... tu diràs què hem de fer, però jo així em nego a continuar.

-   M'estàs deixant, Carolina?

-   No, Xavier. Estic intentant ajudar-te.

-   Estic perfectament. Potser la que té problemes siguis tu, que d'un temps cap aquí, sembla que ja no estàs a gust al meu costat.

-   Al teu costat, dius? Però si ja no estem mai junts. Si t'aïlles del món darrera de les pàgines d'un llibre o amb els teus auriculars i t'importa un rave si jo hi sóc o t'estic fotent les banyes amb el veí del costat.

-   Això ha estat un cop molt baix, Carolina!- l'increpà ell, començant a posar-se molt nerviòs.

-  Pitjor seria si hagués passat de veritat, que és el que acabarà passant si no poses una mica de la teva part per tal d'evitar-ho.

-  M'estàs amenaçant, mala puta?! - va reaccionar en Xavier, fora de sí, sense ser massa conscient de que el seu braç dret s'aixecava seguint l'impuls d'una mà que es dirigia amb determinació cap a la galta esquerra de la Carolina. Va tenir prou sang freda com per a evitar en qüestió de milisegons que la mà impactés sobre la diana a la que anava dirigida. La Carolina va quedar petrificada, doncs, fins a aquell moment, en Xavier mai l'havia insultada ni tampoc havia fet el gest d'agredir-la. Ella ho va tenir molt clar i no va dubtar a fer-li veure:

-  Fins aquí podíem arribar. Vull el divorci!

A en Xavier se li va acabar de regirar el món i va ser conscient de que, per primer cop en sis anys, tornava a perdre l'equilibri i queia sense remei, muntanya avall.

-  Carolina, espera, no ens precipitem. Perdona'm, amor meu. Ni volia dir el que he dit, ni molt menys agredir-te. Senzillament, he perdut els papers.

-  Com quan els perdies de petit amb la teva pobra mare? Com quan t'amagaves a la teva habitació durant dies cada cop que algun company o companya s'atrevia a dir-te allò que no volies sentir? Com quan vas deixar d'un dia per l'altre a la teva anterior parella només perquè et va proposar de tenir un fill? Vols que segueixi?

-  Com saps tot això?

-  Perquè és molt trist sentir que no coneixes a la persona que més estimes. Quan sents que vols ajudar-la i no saps com fer-ho sense ferir la seva sensibilitat. Llavors busques alternatives i et dediques a parlar amb les persones que millor la coneixen o creus que la coneixen. I només cal agafar tota la informació fragmentada i composar un puzzle que, evidentment, queda inacabat, perquè li falten masses peces.

-  Si volies saber coses de mi, me les haguessis preguntat directament. Això que has fet d'investigar-me d'amagat és molt lleig, Carolina.

-   Ho he fet perquè t'estimo, però ja tant se val. No podem continuar junts. Tens tot el dret del món a ser com vulguis ser, però jo no tinc cap obligació de continuar al costat d'algú que em fa sentir cada dia més sola i més ignorada.

Al dia següent, la Carolina va recollir algunes de les seves coses, les va carregar al cotxe i va marxar deixant-li una nota a sobre de la taula de la cuina:

"Tornaré el divendres a la tarda a buscar la resta de les meves coses. El meu advocat es posarà en contacte amb tu pels tràmits del divorci".

Des d'aquell dilluns havien passat sis mesos que a en Xavier se li havien fet eterns. Només havia tornat a veure la que encara considerava la seva dona el dia que els havien citat a tots dos per a la signatura que els retornava a la solteria. Ell va intentar demanar-li una altra oportunitat, però ella ja semblava decidida a passar pàgina i a reconduir la seva vida.

-  No es necessari que ens fem més mal, Xavier. Deixem les coses com estan.

Hores més tard, mentre intentava posar ordre al buit que ella havia deixat a cadascuna de les estàncies que havien compartit, va trobar la targeta de visita que el darrer dia que van compartir ella s'havia estat passant d'una mà a l'altra en l'intent de convènce'l de que acudissin a teràpia de parella. Sense pensar-hi gaire, es va deixar portar per un impuls i va trucar-hi. Dos dies després, va començar el seu peregrinatge per diferents especialistes de la psicologia i la psiquiatria que van acabar posant-li nom al problema que l'havia acompanyat durant quaranta anys, sense que ell en tingués conciència. En Xavier estava dins de l'anomenat espectre autista.

-   Però, com pot ser? Si jo sempre he pogut fer vida normal.

-  És que ningú ha dit que una persona amb autisme no pugui fer-la. L'espectre de l'autisme és molt ampli i pot anar des de persones totalment dependents, que no arriben a desenvolupar mai el llenguatge verbal, a persones superdotades que poden arribar a desenvolupar carreres professionals tant brillants com la d'Einstein o la d'Esteve Jobs.

-  No em diguis que eren autistes?

- Eren persones amb capacitats especials, igual que tu. Les barreres no ens les posa l'autisme, sinó els prejudicis que ens fabriquem entorn d'aquest i de molts altres transtorns mentals.

-  En el moment que digui a la feina que sóc autista, em faran fora.

-  Això és el que tu penses, però no té perquè ser així. Pel que m'has explicat, al teu entorn laboral no tens cap mena de problema i ets brillant en el que fas. A més, si no t'afecta a l'hora de treballar, quina necessitat tens de posar-te l'etiqueta de l'autisme davant dels teus caps i companys?

-  Suposo que cap ni una. Però m'hauré de medicar, no?

-  No.

-  I com em curaré, doncs?

-  L'autisme no es cura.

-  Llavors, de què m'haurà servit tot el temps que porto venint aquí?

- T'ha servit per conèixe't millor a tu mateix, per entendre el que et passa davant de determinades situacions, per obtenir respostes a totes les preguntes que t'has estat fent tota la vida sobre tu mateix. I ara saps que no actuaves com ho feies amb la teva mare, amb els teus companys o amb les teves parelles perquè tinguessis intenció de fer patir a aquestes persones voluntàriament, sinó perquè al teu cap hi havia situacions que et superaven i no podies controlar.

-  Però no podré canviar res.

-  Jo crec que sí pots canviar moltes coses, si de veritat és el que vols.

-  Ho vull, però no sé com fer-ho. Sortir de les meves rutines em costa un esforç que em deixa extenuat. No és que no vulgui relacionar-me amb els altres, sinó que el meu cap no es veu amb cor de fer-ho. Trobo a faltar cada dia més a la Carolina, però sóc incapaç de fer el que ella em demanava. L'he perduda per sempre.

-  I si proves de trucar-la i d'explicar-li el que has estat fent els darrers mesos?

-  M'engegaria i, si li dic que sóc autista, llavors pla...

-  Tu prova-ho i em parlem a la propera sessió.

Deu dies deprés, en Xavier va aparéixer a la consulta amb un somriure d'orella a orella i acompanyat de la Carolina. El terapeuta els va somriure i es va mostrar molt còmplice amb ella. En Xavier va deduïr que ja es coneixien.

-  Veig que em vas fer cas i que no et podia haver anat millor, Xavier. Et felicito!

-  Crec que, tot i que em va costar un món, venir aquí ha estat una de les millors decisions que he prés a la vida, després de la d'unir-me a la Carolina.

-   Me n'alegro molt de que ho sentis així. I et vull correspondre amb una sorpresa.

-   T'agraeixo el gest, però no cal, de veritat. Ja has fet per mi molt més del que m'esperava.

-  La sorpresa sóc jo, Xavier- va intervenir la Carolina.- Quan em vas trucar l'altre dia i em vas demanar allò de: "Obre'm la porta, que vull sortir d'aquí dins", no vaig necessitar res més per entendre que t'havies guanyat una segona oportunitat.

-  Sí, encara no entenc com em vas perdonar tan ràpid i sense demanar-me més explicacions.

-  Jo també sóc autista- va confessar-li de sobte la Carolina- i mai vaig atrevir-me a dir-t'ho per por a que em deixessis. També em van diagnosticar de gran, quan cansada de relacions que es trencaven a la primera de canvi, vaig decidir buscar una explicació. El doctor i jo, tal com t'has imaginat, som vells coneguts.

-  Com saps que m'ho he imaginat?

-  Perquè et conec millor del que et penses i per això no estava disposada a perdre't, així com així.

Estrella Pisa

Maig 2024