Camins plens de memòria

 

Durant la nit ha plogut amb força i, en sortir a la terrassa, enten que el cel i el mar no la conviden a sortir a caminar. L'ambient ha refrescat i, en qualsevol moment, pot tornar a ploure. Però, malgrat el panorama, ella decideix calçar-se les seves esportives i baixar al carrer.

Les seves passes la porten per la vora de l'aigua, tot resseguint el passeig. El paviment encara és ben moll, els espais de terra es troben remoguts i s'hi obren corriols d'aigua que vessen al mar. Les onades s'estavellen amb fúria contra els límits de la sorra i la deixen sembrada d'algues i altres restes vegetals que la tempesta ha arrossegat.

A l'empedrat del passeig, la rosa del petit príncep la rep amb calidesa, evocant-li el llibre de l'Antoine Exupèry. Molt a prop hi ha un arbre que a ella sempre li ha fet pensar en els baobabs del llibre. Continua endavant i la sorprenen uns cargols que es passegen pel paviment. És la primera vegada que veu cargols entre terrasses de bars i establiments turístics. Cap al final de passeig arriba a la Plaça de l'Univers, on l'espera, assentat sobre el mur de pedra, el Petit Príncep, un nen que, malgrat els anys que han passat des que l'Antoine el va creat, mai no ha crescut. Per a ella representa la innocència que hauríem de ser capaços de preservar sempre.

Deixa enrera el nen i enfila el Passeig de Lluís Albert, on les onades colpegen amb força les roques i ni els corbs marins es deixen veure per por de rebre ells també. El cel és un poema grisós i el sol fa esforços per obrir els ulls, però li ho empedeixen les lleganyes de la ressaca de la matinada. Al llarg del passeig apareix l'hotel que en temps d'en Josep Pla havia estat Ca la Neus. Pensa en el que ha llegit sobre l'amistat entre en Pla i l'Arquímedes, en un altre temps on hi havia menys llibertat, però potser les persones eren més a prop les unes de les altres.

Passa per davant del Clos del Pastor, que ara és el museu de Victor Català, però que un segle enrera va fer construir una admiradora de l'escriptora que estiuejava a l'Escala i que va batejar la casa amb el nom de Solitud, en honor a la seva novel.la. El jardí, on Caterina Albert passà moltes estones i celebrà moltes reunions amb d'altres intel.lectuals, rebé el nom de Clos del Pastor, en referència al personatge del pastor que apareix a la novel.la. Aquesta propietat seria llegada per la seva propietària a l'escriptora.

Tot seguit apareix un altre hotel important, que en el seu dia va ser la villa que feu construir un dels indians que va tornar de Cuba i que va anomenar Villa Carolina, potser la més luxosa que va haver-hi a l'Escala. I, davant del monument a la sardana, llueix l'edifici de pedra que ocupa l'espai que, a principis del segle XVIII ocupava la Casa Gran. Una casa imponent, al fons del passeig, que un baró francès anomenat Croze va fer-se construir per passar-hi temporades de descans. Pensa en com, només uns anys després, la casa seria fortificada per l'exèrcit francès durant la guerra de succesió. Eren els anys en que Catalunya seria vexada per les tropes de Felip V, aquell maleït 11 de setembre de 1714. La casa seria minada i volada per l'exèrcit contrari als francesos, impedint així que tota la costa de l'Escala acabés convertida en un recinte fortificat i ocupat pels francesos.

La casa es tornaria a aixecar uns anys després pel marquès de Blondel, un dels implicats en l'assecament de l'estany de Bellcaire, i els descendents del qual, acabarien creant la primera empresa de transports de viatgers del poble.

Mirant-se el passeig no pot evitar pensar en les imatges que es conserven d'aquella casa, capturades pel gran Josep Esquirol i de les xarxes de pesca estirades a terra per tal que les dones les poguessin remendar. En aquells dies no hi passaven cotxes, la mainada podia jugar lliurement i la vida, en general, prenia un altre ritme.

Segueix endavant enfilant el mirador i girant cap a l'Olla i el Port d'en Perris. Li torna a venir al cap en Josep Pla, doncs aquí és on ell deixava la barca. Aquest matí no hi ha ningú a la platja de pedretes i el mar es va sentir amb uns sons molt peculiar quan les onades xoquen contra les pedres. Volta tot el port i, a la dreta, no pot evitar mirar l'escultura de la dona del pescador qui, abraçada a les seves criatures, guaita l'horitzó esperant veure arribar la barca del seu marit, temerosa de que el mar se l'endugui i no el retorni.

Ja un cop arriba a la punta, mira l'espai on hi havien hagut la torre i la casa de salvament marítim, que tant havia retratat l'Esquirol- També l'ancla que representa a la gent de mar i la riba, el port originari que es van trobar aquells primers pobladors de L'Escala quan arribaren de França amb les seves embarcacions de sardinals i s'establiren en barraques improvitzades en un indret inhòspit que va esdevenir un poble de gent intrèpida i marcada per les llevantades i les tramuntanades.

Davant la platja de la riba, no pot evitar pensar en els veïns il.lustres que van còrrer de petits per aquests carrers que baixen cap al mar. L'antic carrer Major, on l'Esquirol tenia la seva botiga, en Tassis la seva fusteria, l'Avi Xaxu i en Tonet Puig les seves barberies i la Caterina Albert la casa pairal on va nèixer i va morir. Un carrer on coincidien als estius en Moisés Broggi, en Lluís Tassis, el general Poch, en Bera-Bera i el propi Esquirol, que els deixava bocabadats amb els seus invents.

Enfila cap a l'escola de música El Gabià, on havia estat el primer escorxador del poble, i segueix pels senderis de la Mar d'en Manassa fins a arribar al mirador de la Creu. Recorda haver llegit que li van posar aquest nom degut als mariners anglesos que van morir a aquest indret després de que una forta tempesta provoqués que les seves embarcacions s'estavellessin contra els penya-segats durant la Guerra Gran. Tots els cadàvers que van arribar fins a la costa foren enterrats en un fossar a prop de la platja i, durant molt de temps, se'l va identificar amb una creu.

Pujant les escales de la Creu fins a la Ronda del Pedró es troba amb la roca que representa el lleó i continua fent camí cap al pont d'Empúries, on el record de la flama olímpica l'encoratja a continuar endavant, no sense abans fer una mirada al cel, per por de que s'arrenqui a ploure.

Un cop al camí d'Empúries la sorprén la quantitat de persones que hi troba. Algunes caminant com ella, d'altres en bicicleta o patinet elèctric. Les més agosarades carregant tovalloles i altres estris de platja per disposar-se a estirar-se a la sorra a prendre un sol que es fa pregar o a donar-se un bany en un mar que està embravit.

Arriba a les escales que baixen cap a la caleta que tant li agrada i, vorejant el camí que hi ha just a l'esquerra, troba el búnquer del Pedrigolet. Un dels molts que va fer construir en Franco a tota la línia de costa per por de patir atacs dels aliats, durant la Segona Guerra Mundial. Desfà les seves passes i es dirigeix cap a l'arc del Portitxol, una joia de natura que ella espera poder gaudir durant molt més temps, tot i que l'erosió amença amb trencar-la. Al fons de les escales que baixen cap a la platja apareix, majestuós, l'hostal Empúries, antiga Villa Teresita i indret destacat en la història de la descoberta d'Empúries a principis del segle XX. Per aquest establiment passaren personatges tan il.lustres com Puig i Cadafalch, Emilio Gandía, Pere Gimpera o Aurora Bertrana. També fou aqui on es vengueren moltes de les troballes que es feren a la vella Empúries com si de souvenirs turístics es tractès.

Segueix endavant i ja albirà el museu d'Empúries, amb l'Esculapi com a mestre de cerimònies, esperant als visitants al seu temple en un món de pedra i memòria. Recorda que, fa uns anys, encara es podia veure, al costat de la porta de Marina, un plafó informatiu que rememorava la visita al recinte al 1925 del poeta Federico Garcia Lorca, acompanyat per Salvador Dalí.

El passeig de fusta, que ja deixa veure les ferides del temps, la porta fins a la Casa Forestal, una casa edificada fa més d'un segle amb la finalitat d'albergar als enginyers que participaren en la fixació de les dunes a les platges d'Empúries. Unes dunes que volaven i ho ensorraven tot, fent intransitables els camins i embossant els recs. En comptes d'endinsar-se en el poble, segueix el camí que s'obre a partir del mirador i continua caminant fins a arribar al pont de ferro del riuet. Aquí s'atura i contempla l'horitzó. El sol, finalment, ha sortit i comença a escalfar l'ambient. Guaita la platja, que comença a rebre persones que prenen el sol, es banyen o fan padel surf, i recorda un vaixell que es va esfondrar molt a prop, el Triunfante al 1795, i el bombarder Breguet francès que es va estavellar durant la guerra civil, al 1937. El seu pilot era en Ramon Torres, qui havia estat torero i havia deixat els toros pels avions, que eren la seva passió i li havien raportat molts reconeixements.

Però també té un pensament pel petit René, un nen suís de només sis anys que, al 1980, va desaparèixer a la inmensa platja de Sant Pere Pescador que ara contempla. No tenia constància del cas fins que, fa pocs dies, havia vist un programa de televisió a on el forense que se'n va ocupar l'explicava. El nen era amb els seus pares i germans gaudint del darrer dia de vacances. La mare l'havia vist un moment abans assentat a la sorra, molt a prop d'on estava ella, però, quan van dir de recollir per marxar, en René no era enlloc. Van començar a buscar-lo per la vora de l'aigua i per tota la platja, però sense èxit. Ningú l'havia vist, ningú sabia res. Fins i tot van sospitar d'un home que havien vist passejant-se nu i que se'ls havia quedat mirant, potser l'havia segrestat. Però ningú no els va demanar cap rescat i el temps va passar i en René no va aparèixer. Fins que, tres anys després, un nen com ell jugava a la mateixa platja amb una galleda i una pala. Volia fer un gran forat per omplir-lo d'aigua, però la pala va topar amb una pedra molt gran i no la podia treure ell tot sol. Va demanar ajut al seu pare i aquest, en treure-la, es va adonar que el que tenia a la mà no era una pedra, sinó el crani d'un nen. Les proves forenses van demostrar que es tractava d'en René. I el més sorprenent de tot és que el cadàver del nen es va trobar assegut, tal com la mare l'havia vist per últim cop. Es va poder demostrar que el terreny havia cedit i en René havia estat engolit per la sorra.

Reprenent el camí de tornada, decideix entrar al poble de Sant Martí i agafar el carrer Francesa per tal de visitar, un cop més, el jardí que Víctor Català tenia a Empúries. L'arc metàl.lic de l'entrada gairebé no es veu per l'abundant vegetació i el terra està envait per plantes silvestres de considerable alçada. Al fons presideix l'estància el banc de pedra i, al costat, llueix el pou que mai va tenir aigua.S'hi respira molta pau i molta tranquil.litat.

Surt del jardí i torna al carrer empedrat que la porta fins a l'església i el castell carolingi, on ara acostumen a fer exposicions de pintura. Admira la finestra que va inspirar a Victor Mora el personatge del Capità Trueno i s'imagina aquest indret en temps dels primers comtes. Se sent priviligiada de poder gaudir del mateix espai que va ser escenari de tantes històries i de tants personatges que arribaren per mar i decidiren quedar-se a aquesta terra que els acollia sense fer preguntes, oberta al futur i a l'esperança.

Estrella Pisa