Presentació de Trencadís

 

Ahir vaig viure una tarda molt especial amb motiu de la presentació de Trencadís a la biblioteca Víctor Català de l'Escala.

Trencadís és el meu primer llibre publicat i em feia molta il.lusió poder fer la primera presentació a l'Escala, doncs és la localitat on estan ambientades la majoria de les trames dels nou relats que hi figuren al llibre.

Quan es tracta de presentacions de llibres d'autors no coneguts, l'assistència acostuma a ser molt baixa i més fent-se en un dia laborable. Però ahir, tot i que al primer moment semblava que seríem només quatre gats, al final es va animar més gent de l'Escala i vam poder gaudir d'una molt bona estona.

Escriure em resulta molt fàcil perquè porto molts anys fent-ho, però la part del marketing és una altra història. Mai no he tingut esperit comercial i això m'acaba passant factura a l'hora d'intentar vendre els meus llibres.

No m'agrada fer-me propaganda ni insistir-li a la gent per tal que llegeixin el que he escrit. Potser perquè, com a consumidora, no m'agrada que em vagin al darrera i intentin vendre'm allò que no he pensat a comprar o, directament, no m'interessa gens.

Però ahir vaig tenir la immensa sort de comptar amb el suport de persones que m'estimen i que celebren amb mi les coses bones que em passen: en Jordi, la Montse, la Laia, els oncles Elvira i Antonio, la Silvia i l'Encarna. Família i amigues. I, en tot moment, també vaig sentir el respecte i la calidesa de la Lídia, de la biblioteca, i de les dones que van venir de l'Escala i Bellcaire. Unes valentes i intrèpides, per aventurar-se a escoltar durant quasi una hora a una perfecta desconeguda.

Es molt fàcil assistir a la presentació d'un autor o autora coneguts, a qui potser ja hem llegit i ens ha agradat. Però apropar-se a les lletres d'una autora que tot just comença i no la coneixen ni a casa seva, és un veritable acte de fe que jo valoro i agraeixo molt.

Entre tots em van fer sentir com a casa, entre amics. Vaig saber que sóc molt afortunada i només vaig desitjar una cosa: no decebre a cap de les persones que em van regalar la tarda d'ahir.

Vaig començar la presentació amb una cita de Rainer Maria Rilke, aquella que diu que la veritable pàtria de l'home és la seva infantesa. La meva va ser molt feliç, no perquè fossim una família sense problemes, sinó perquè jo la vaig experimentar així.

Com bé deia Gabriel García Márquez a la seva novel.la Vivir para contarla, la vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda.

Des de molt petita, la imaginació em va permetre crear-me un món paral.lel al dels adults i per a mi tot era una aventura i qualsevol descobriment m'impressionava.

Viviem molt a prop del far de Roses i els meus pares no tenien cotxe. Això implicava un mínim de quatre llargues caminates diàries per anar i tornar de l'escola. Ens trobavem dies molts bons, però d'altres especialment difícils, amb fortes tramuntanades, amb pluja, amb fred o amb calor extrema quan s'acostava el temps de l'estiu. Però per a mi mai van ser un problema. Vivia cada pas amb l'expectativa del que ens podíem trobar al tram següent. De l'escola plegavem a les sis de la tarda i, quan tornavem cap a casa ja era fosc. Algun cop ens havíem trobat a un senyor muntat a cavall que de sobte ens sorprenia sortint d'un dels carrerons que baixaven perpendiculars a la carretera del far. D'altres dies, quan passaven per davant d'uns apartaments que hi havia a prop del port, ens trobaven amb la parella egípcia que hi vivia amb dos cadells de lleons, com si fossin dos gossets. Ara tot això seria inimaginable, però en aquell moment vivíem els estrafalaris anys setanta i el món era ben diferent al d'ara.

Només sortir de casa, si miravem a la dreta, teníem les restes del castell de la Trinitat, on de vegades hi anavem amb la mare a buscar espàrrecs o cargols.

També érem molts conscients del canvi de les estacions, de com els arbres mudaven les fulles i canviaven de color. Teníem controlats els rosers que florien als xalets de les famílies que només hi eren als estius i també a unes dones que vivien a una casa molt a prop de l'escola que, passessim per davant del seu menjador a l'hora que hi passessim, sempre tenien la taula parada i les enxampavem menjant.

Tot això feia que aquelles caminades les vivís com excursions de les que sempre aprenia alguna cosa útil. Llavors, quan érem a casa, podíem veure el mar des del balcó i baixar a la platja de roques des d'on es veien magnífics peixos de colors.

De l'escola també tinc bons records, però sempre van haver dues assignatures que se'n van resistir. Una era la gimnàstica. A mi allò de moure'm i fer tombarelles, no m'acabava de convèncer. L'altra era l'hora del pati. Mai vaig entendre per què havíem de parar a mig matí i dedicar-nos a jugar. Ho considerava una pèrdua de temps. Sempre que podia em quedava a l'aula i aprofitava per llegir o per avançar-me a la lliçó que vindria després.

Alguns dies es quedava amb mi en Ramon, un company de classe amb qui acabava mantenint unes converses d'allò més surrealistes. Els dos volíem canviar el món, senzillament perquè no l'enteníem.

Molts anys després, pensant en aquelles converses, començaria a gestar-se al meu cap el personatge d'en Ramon que surt al relat En tierra de piratas, corsarios y pescadores.

Quan tenia 11 anys, el professor d'història i la professora de llengua ens van portar d'excursió a Empúries. Aquella visita a la ciutat greco-romana em va impressionar. Aquelles pedres em parlaven i l'estàtua d'Asclepi m'abduïa. Vaig sentir molta pau, com si hagués trobat el meu lloc al món i, a partir de llavors, mai vaig deixar de pensar-hi en aquella ciutat que tenia just a l'altra banda del golf de Roses i que em permetia canviar la perspectiva de la mateixa realitat.

Poc després van deixar el pis on vivíem i ens vam mudar al poble. Per a mi va ser com despertar-me de cop i no em va convèncer la realitat que vaig percebre. Mai vaig acceptar aquell canvi que em va fer madurar de cop. Enrera quedava la infantesa de conte i s'imposava una adolescència traumàtica que encara es complicaria més amb la mort del meu pare, dos anys després.

Els anys següents van ser com un llarg hivern que vaig arribar a pensar que no s'acabaria mai. Però un dia va començar a canviar el temps i va florir la primavera. Vaig obrir-me a persones i a experiències noves. També vaig començar a llegir amb molta més asiduïtat i a aprendre de nous autors que van acabar modelant el meu propi ideari. Vaig conèixer la meva parella, vam iniciar un projecte de vida en comú i vaig tornar a estudiar, quan potser no hauria tocat fer-ho. Però jo sempre he anat una mica a destemps. Quan era molt jove m'acostava a gent molt més gran, per aprendre més coses interessants. Ara que sóc gran, m'atrauen més les ments joves, perquè són les que acabaran canviant el món.

Als anys noranta ens deixavem caure de tant en tant per Empúries i un dia vam començar a anar a dinar algun diumenge a L'Escala. Els seus carrers estrets, les seves cortinetes de ganxet, l'olor a mar constant, les llevantades, les barques de vela llatina i el tarannà intrèpid de la seva gent em van captivar tant com ja ho havia fet Empúries. Em vaig tornar a sentir com quan tenia 5, 7 o 10 anys i gaudia voltant pels meus mons de Yuppie. A l'estiu del 1999 vam acabar comprant un apartament a l'Escala i, des de llavors, l'Escala ha esdevingut el meu lloc al món.

Cap al 2001 o 2002, després d'haver escrit dues novel.les que no són publicables, però em van servir per posar ordre al meu caos, a la meva ment li va donar per idear trames i personatges ambientats a l'Escala i a l'entorn d'Empúries. La idea que m'impulsava era la d'escriure una novel.la protagonitzada per alumnes d'institut amb un rerefons històric. Els primers personatges que sorgirem foren en Ramon, l'Omar, en Màrius i la Laura. Vaig escriure unes 130 pàgines i em vaig bloquejar, perquè no sabia per on continuar. Si escriure una novel.la sempre resulta un exercici molt laboriós, fer-ho amb el hàndicap d'haver de narrar 2500 anys d'història local, esdevè una veritable odissea. Aquest projecte és el que m'ha tingut entretinguda els darrers vint anys, amb moltes anades i vingudes, amb períodes molt llargs d'inactivitat, intercalats amb d'altres que semblava que la cosa tornava a rutllar a bon ritme.

Darrerament he arribat fins al segle XIX i la fi de la novel.la ja la veig a tocar, però encara n'hi ha per temps fins no la vegi acabada.

A diferència de quan anava a l'escola de petita i ho volia tenir tot controlat, d'uns anys cap aqui, he entés que la vida no va de planificar sinó de viure-la. I, quan escric, m'agrada improvitzar i que els meus personatges prenguin la iniciativa. Per això m'agrada abusar tant dels diàlegs, perquè penso que són la fòrmula ideal per a que siguin els personatges els que s'expressin amb la seva pròpria veu. Qui són jo per narrar el que ells senten o pensen?

Però el cas és que els arribo a donar tantes llicències, que al final es fan amb el control de totes les situacions i se'm rebelen.

Trencadís va començar a cobrar forma quan aquests quatre personatges de la novel.la van decidir fer una fugida endavant. Els quatre trànsfugues es van cansar de dormir una eterna adolescència a un arxiu del meu ordinador i es van aventurar a volar pel seu compte i madurar, convidant a d'altres personatges com l'Alícia, la Magda, l'Imma, en Mykita i la Sofia a participar-hi d'aquest joc de tesel.les que conformen aquest singular trencadís, que abarca un espai temporal que va del 1991 fins al 2034.

Al llibre hi ha un relat que representa que l'ha escrit el personatge de la Sofia. Es tracta de La puerta de las letras mágicas. Vol ser un homenatge als llibres i a les persones que tenen cura d'ells a les biblioteques.

Reitero el meu agraiment a la Lídia per haver fet possible la tarda que vaig gaudir ahir i a totes les persones que em van acompanyar.

El meu pare em va demanar un dia que sigués qualsevol cosa a la vida menys escriptora, perquè d'aquests ja n'hi havia masses al món i no servien per a res. Suposo que li vaig fer cas, perquè m'he dedicat a moltes coses diferents, però mai he viscut de les meves lletres ni tampoc aspiro a fer-ho. Però el meu pare s'equivocava quan deia que els escriptors no serveixen per res. Els llibres tenen l'habilitat d'obrir les ments i d'ensenyar-nos a mirar allò que per nosaltres mateixos no veiem. Els llibres ens emocionen i ens fan més lliures.

Estrella Pisa.