La caixa dels valors perduts
L’avi Joan era un vell rondinaire i tossut,
que sempre explicava les mateixes batalletes a qui tingués la paciència
d’escoltar-lo, sense tenir por de fer-se pesat.
Era un home que sempre presumia d’haver-se
fet ell mateix i de no deure-li res a ningú. Orgullós i una mica prepotent,
havia educat tres fills per tal que es convertissin en persones que s’ho
mereixessin tot només pel fet de ser qui eren.
Mai va oblidar la pobresa en que es va criar
ell mateix, ni les mancances que va patir. Va tenir un pare dèbil que va
treballar tota la seva vida per no arribar a tenir mai res i una mare amb molt
de caràcter i gens d’empatia cap als fills. En Joan era el més gran de cinc
germans i va haver de madurar a corre-cuita, deixant l’escola als 12 anys per
posar-se a treballar a una fàbrica. El seu pobre salari els calia a casa per
contribuir a la manutenció de la família.
Malgrat el seu sacrifici, la mare no perdia
ocasió de recordar-li que mai arribaría enlloc, perquè no valia res. Segons
ella, els pobres no tenien cap valor. El pare negava amb el cap i, quan ella no
el podia sentir, li demanava al seu fill que no li tingués en compte i que no
creiés el que li deia, perquè els valors res tenen a veure amb la riquesa o la
pobresa de les persones.
Però en Joan, de qui no feia cas, era del
pare. I no deixava de prometre-li a la mare que, algun dia seria tan ric que li
podría comprar una bona casa i omplir-li els armaris amb els millors vestits,
que podría lluir amb un munt de joies. La mare reia i li repetia que sempre
seria un somiatruites i un infeliç.
Però un dia en Joan es va fer un home i va
tenir un cop de sort que va saber aprofitar. Va poder cumplir la promesa que li
havia fet a la seva mare: li va comprar una casa, i molts vestits i moltes
joies. Primer va crear la seva primera empresa i després va formar la seva
pròpia família. Vivia, menjava i vestia molt bé. Els seus fills anaven a bones
escoles i la seva dona lluia com una més de les seves joies, però en Joan va
començar a tenir problemes per dormir i a passar més temps fora de casa que a dins.
Entre les llargues jornades a l’empresa, els viatges de negocis i les acadèmies
privades que va començar a freqüentar per aprendre idiomes i per compensar la
formació que no havia pogut completar de jovenet, gairebé no veia la dona ni
tampoc els fills.
Els anys passaren de pressa i, més que
viure’ls, li passaven per sobre. Però ell no va ser-ne plenament conscient fins
al dia en que es va jubilar i, davant del mirall, es va trobar a un senyor que
li recordava al seu pare. Li va costar molt acceptar que s’havia fet gran i que
la vida continuava sense ell. Els fills li havien agafat el relleu a les
empreses que ell havia creat i li havien deixat molt clar que no volien que
s’hi tornés a acostar a cap d’elles.
Avorrit i sense saber com omplir el temps, va
començar a visitar amb freqüència al seu vell pare a la residència geriàtrica
on ell mateix havia decidit anar a viure després de morir la seva dona. El seu
pare ja no era aquell home que, de jovenet, li havia semblat tan gris i passiu.
D’ençà que havia mort la seva dona, havia esdevingut una persona més decidida i
havia aprés a omplir els seus dies d’un sentit que abans mai no li havia sabut
trobar a la vida. A la residència participava a moltes activitats. Durant el
dia tenia predilecció per les manualitats i per la jardinería. Als vespres,
gaudia llegint a la sala on era la biblioteca. Sempre li havia agradat llegir,
cultivar l’esperit amb la filosofía i els versos de poetes como l’Antonio Machado
o en Miguel Hernández.
El cas és que la seva ment a tothora estava
ocupada i ell se sentia en pau amb el món i amb ell mateix.
- Perquè no sembla que estiguis celebrant el teu aniversari. Estat molt
callat i tu, normalment, no pares de xerrar mai.
-
Cert! M’has enxampat! Només estic una mica cansat.
- Es per la mort del teu pare?
- Podria ser, sí.
- Però avi, el teu pare tenia 98 anys. Ja era molt gran…
- Sí, Pol. Però el pare mai no deixa de ser el pare, en tingui 40 o en
tingui 100.
- Te l’estimaves molt?
- No t’ho sabria dir. .. Sempre em vaig entendre millor amb la mare.
- Ell et tractava malament?
- No! Tot el contrari. Era ella qui em matxacava continuament. Ell
sempre va ser un home molt calmat i molt amable amb els seus fills i amb
tothom.
- Llavors, per què te l’estimaves més a ella?
- No és que me l’estimés més, sinó que la temia
més. Em feia sentir ben poca cosa i tota la meva dèria era demostrar-li que jo
era millor del que ella es pensava.
- I el teu pare què et deia?
- Que no li tingués en compte, que, per a ell, jo
sempre tindria molt valor i que no li calia que li demostrés res més.
- Saps avi? El meu pare també em diu el mateix
quan la mare em renya i m’assegura que mai no serviré per gran cosa.
- Això et diu la teva mare?
- Sí avi. Es molt estricta amb mi. Diu que li
recordo precisament al seu avi, és a dir, al teu pare.
- Ara que ho dius… una retirada al teu besavi sí que la tens.
- I això és bo o és dolent?
- Això és el millor regal que em podries fer avui,
Pol. Tenir un nét que s’assembla al meu pare és la millor manera que ha pogut
triar la vida de sorprendre’m.
- Ho dius de debò?
- Quan t’he enganyat jo?
En Joan es va mirar amb atenció
el seu nét i li va clicar l’ull dret, convidant-lo a que el seguís fins al seu
despatx.
- Tanca la porta i passa la balda, que no vull que
ens molestin. Vull ensenyar-te una cosa que, de ben segur, t’agradarà molt.
En Pol era un nen d’onze anys a
qui els seus germans i la seva mare no deixaven de titllar de massa infantil i
fantasiós. Llegia molts llibres d’aventures i sempre tenia la seva imaginació
engegada per maquinar qualsevol història increíble.
Li agradava pensar que res no era
impossible si algú s’ho proposava amb ganes i determinació. De vegades
fantasejava amb la idea de fer-se arqueòleg, com l’Indiana Jones i voltar per
tot el món amb unes botes de muntanya i una motxilla excavant coves i tombes i
descobrint cultures antigues. D’altres pensava fer-se metge i marxar de
voluntari a qualsevol país del tercer món, col.laborant amb alguna ONG i,
gairebé sempre, s’imaginava portant una vida senzilla, lluny de les sorolloses
i contaminades ciutats, perdent-se per les muntanyes, cuidant del seu propi hort
ecològic i gaudint de la família que formaría amb alguna noia que no li faltès
al respecte com feia la seva mare amb el seu pare i que no li exigís tants
ingresos, però li fés més petons.
- Fins i tot en això em recordes al meu pare. Ell
sempre es queixava de que la meva mare li feia el buit constantment i el
menyspreava.
- L’àvia, en canvi, sempre ha estat molt
carinyosa.
- La teva àvia és la millor companya que m’ha
pogut tocar a la vida. Ella sí que m’ha fet sempre costat i que ha hagut de fer
moltes vegades de pare i de mare dels nostres fills. I mai m’ha fet ni un
retret per les moltes hores que passava fora de casa, al despatx i de viatge.
- Per què viatjaves tant?
- Perquè les empreses no es munten ni creixen
soles, Pol. Cal invertir-hi molt de temps i molta dedicació i, quan menys t’ho
esperes, se t’ha escapat la vida.
- Però tu encara ets jove i ara tens tot el temps
del món per a tu i per estar amb l'àvia.
- Sí, Pol. Però ara em fa mal tot i el cos no em
segueix com jo voldria.
-
Què em volies ensenyar?
- Doncs, més ni menys, t’ensenyaré l’herència que m’ha
deixat el meu pare.
- Els diners no em sorprendran pas, avi. Ja sé com
són i no és que em treguin la son precisament.
- I, qui t’ha dit que siguin diners? El meu pare
només tenia la seva pensió i gairebé la invertia tota en pagar-se la
residència. Mai va acceptar que jo li pagués.
- Però tenia la casa on havia viscut amb la teva mare.
- La casa no estava pas al seu nom, sinó al de la meva
mare. Quan els hi vaig regalar, el meu pare mai no va voler constar com a
copropietari. I, en morir la meva mare, li va deixar en herència al meu germà
petit, passant el meu pare a ser usufructuari de la casa fins que morís. Però
el meu pare, tossut com era, va fer la maleta i se’n va anar a viure a la
residència, deixant-li via lliure a l’oncle Pere.
- El teu germà Pere és aquest que durant el dinar
explicaven que s’ha arruïnat?
- El mateix. Mai va tenir cap per als negocis ni
tampoc li va agradar massa treballar. Però la seva vida és problema seu.
- No el podries ajudar?
- M’he passat la vida ajudant a la meva mare i als
meus germans. I l’únic que m’ha demostrat agraïment és, precisament, aquell que
mai no em va demanar res ni em va permetre ajudar-lo.
- El teu pare.
- Exacte!
- Quina és l’herència que et va deixar?
- El seu exemple, Pol.
- No t'acabo d'entendre...
- No t'acabo d'entendre...
- A veure… Començaré pel principi. Quan el meu
pare va decidir anar-se’n a viure a la residència, jo m’ho vaig prendre molt
malament i vaig estar uns quants anys sense anar a visitar-lo, ni preocupar-me
de trucar-lo per saber com estava. Sabia d’ell a través dels meus germans. Em
constava que estava bé i que s’havia adaptat amb molta facilitat al lloc i als
seus companys. Però tot va començar a canviar quan em vaig jubilar i els meus
propis fills em van convidar a no tornar a trepitjar les meves pròpies
empreses. De cop i volta, vaig sentir que els feia nossa, que prescindien de mi
com d’un mocador de paper i em vaig deprimir. Per primera vegada a la meva
vida, em vaig sentir un inútil i vaig tenir molta sort de poder comptar amb el
recolzament de la teva àvia qui un dia, com qui no vol la cosa, em va dir: “Joan,
aquesta tarda aniré a veure al teu pare a la residència. Per què no m’hi
acompanyes?”
- - I tu, què li vas respondre?
- Doncs que, "per què no"?
- I, què et va
dir el teu pare, després de tant de temps?
- Que sabia que
aquell dia arribaría i que es sentia molt feliç d’haver viscut tants anys
perquè l’espera li havia pagat la pena. A partir d’aquell dia, el vaig visitar
cada setmana. Sempre m’esperava al jardí i sempre el trobava amb un somriure.
M’escoltava, em calmava i m’explicava anècdotes de quan ell era jove i de quan
jo era petit. Em referia que jo havia estat un nen molt despert i amb moltes
ganes de menjar-se el món, però que m’havien pogut l’ambició i la dèria
d’intentar satisfer els capritxos de la meva mare.
- I era veritat?
- Sí, Pol.
Malauradament, el meu pare em coneixia molt millor que jo mateix. La darrera
vegada que el vaig veure em va donar un consell que tinc gravat a foc:
“Deixa d’ajudar als desagraïts; deixa de
perdre nits de son per les preocupacions dels altres. La vida és un bé personal
i intransferible que hem d’aprendre a gestionar-nos pel nostre compte i risc.
Comença a ocupar-te de tu. Aprèn a ser qui tu vulguis ser i no aquell que els
altres esperen que siguis. Atreveix-te a tornar a ser aquell nen que als meus
ulls sempre va ser tan valuós. Deixa de fugir de tu mateix, Joan. Troba el camí
de tornada cap a casa i retroba’t amb la caixa dels valors que tu creies
perduts i jo sempre et vaig guardar, per quan tornessis.”
No vaig
entendre a què es referia amb això de la “caixa dels valors”, però al dia
següent ens van trucar de la residència per comunicar-nos que el meu pare havia
mort plàcidament durant la nit.
- Ho recordo avi, i també recordo que estaves molt
trasbalsat i com absent.
- No deixava de pensar en ell i en els anys que
havia preferit no veure’l, ni escoltar-lo. Tampoc deixava de pensar en el que
m’havia dit la darrera tarda que vam compartir entre les prímules grogues que
havia plantat al jardí. Potser ja començava a entendre el sentit de les seves
paraules. Vaig descobrir que, allunyant-me d’ell, no fugia del que em pugues
explicar, sinó del que jo pogués sentir. No em feia por ell, sinó jo mateix.
- Com pots tenir por de tu mateix, avi?
- Molt fàcil, Pol: Quan les persones sentim una
cosa però fem la contrària, en posar-nos davant del mirall, acostumem a sentir
vergonya del que veiem.
- I a tu et passa això?
- Em passava fins que el meu pare em va obrir els
ulls.
- Com ho va fer?
- Un dia em va explicar que al món hi ha
principalment 4 classes de persones: el pobres que tenen dignitat, els pobres
que l’han perduda, els rics que tenen dignitat i els rics que l’han perduda.
- I com els diferencies?
- Mirant-los als ulls i comprovant si estan
satisfets amb ells mateixos o no. Tu pots ser pobre, però sentir-te molt
satisfet amb el tipus de vida que tens, el que sents i les coses que fas. El
problema el tindràs si, sent igual de pobre, et deixes la vida per intentar
imitar als rics, fent coses que no hauries fet mai si no haguessis optat per
deixar d’escoltar-te a tu mateix. D’altra banda, també pots ser ric i sentir-te
molt satisfet amb la vida que portes, els sentiments que tens i les coses que
fas. Però el problema vindrà si perds el control i deixes de donar-li als diners
i a les persones el valor i la importància que realment tenen. Si esdevens una
persona sobèrbia i et creus per sobre del bé i del mal, pensant que amb diners
tot ho podràs comprar, fins i tot les persones.
- I tu quin d’aquests quatre tipus de persones
creus que hem de ser per anar bé?
- Pobres o rics, però dignes, Pol. No hi ha res de
dolent en tenir diners, però sense oblidar-nos del nostre punt de partida ni de ser qui som en realitat.
- Crec que ho entenc, avi. Tu vas voler deixar
enrera el teu passat i ser una persona diferent, però el teu pare sempre es
cuidava de recordar-te qui eres, per tal que no perdessis la teva dignitat.
- Exacte, Pol. Uns dies després de la seva mort,
quan l’àvia i jo vam anar a la residència a recollir les poques pertinences del
meu pare, la responsable de la planta on ell havia viscut els darrers vint
anys, em va entregar una caixa que deuria fer mig metre quadrat aproximadament,
però en canvi era força lleugera:
- A dins trobarà l’herència que li ha volgut deixar
el seu pare.
Pensi que va treballar durant anys en l'elaboració del seu
contingut i que va posar- hi tot el seu amor i tota la seva creativitat.
En arribar a
casa vaig obrir la caixa i em vaig trobar amb aquesta joia.
En Joan li va
mostrar al seu nét una vitrina de vidre dins la qual s’exposava una maqueta que
recreava una casa humil i un jardí inmens ple d’arbres i moltes flors amb un
camí fet de pedretes que partia de la porta de la casa i es perdia entre uns
blocs de pisos que recreaven una ciutat molt enlluernada per les llums i pel fum.
En Pol mirà al
seu avi amb cara de circumstàncies i li diguè:
- Això és l’herència del teu pare?
- No t’agrada?
- No li veig el sentit, avi.
- Què creus que representa?
- Doncs el que es veu: una casa petita voltada d’un
jardí massa gran i un camí que porta cap a una ciutat. Què significa per a tu,
avi?
- - Apropa’t més i fixa’t en les pedres del camí.
En Pol feu cas del seu avi i va
parar atenció en unes pedretes blanques i en que cadascuna duia escrita una
paraula: llibertat, amor, paciència, honradesa, respecte, empatia, sinceritat,
il.lusió, perseverància, humilitat, autoestima i dignitat.
- Només veus les pedres blanques, Pol?
- No, ara veig que també n’hi han de negres amb
paraules blanques a sobre.
- I quines paraules són?
- Orgull, impaciència, ambició, sobèrbia,
rancúnia, vergonya i solitud. Com és que hi han més pedres blanques que negres,
avi?
- Doncs perquè aquest camí representa el
recorregut de la vida i, a la vida, hi ha més coses bones que dolentes. Amb aquestes
pedres el meu pare em va demostrar que, deixant-me portar pel meu desig de ser
un home ric, vaig acabar sent només un pobre home. Les pedres blanques
representen tots els valors que vaig anar perdent pel camí i que el meu pare va anar recollint i
transformant en aquesta maqueta per tal que els pogués recuperar quan em
decidís a reprendre el camí de tornada a casa, a mí mateix.
- Vist així, sí que és sorprenent. I tot això ho
va fer el teu pare amb les seves mans?
- Sí, Pol. Sempre va ser molt hàbil amb les mans i
li va agradar molt la jardinería. Deia que un
home és allò que sembra. Per això el jardí de la maqueta és molt més gran
que la casa.
- Sembla el conte d’en Polzet.
- A la vida coneixeràs més Polzets del que ara et
penses, Pol. Però tots, tard o d’hora, trobem el camí de tornada a casa i
recuperem els valors que crèiem perduts quan tornem a viure envoltats d’aquells
que ens importen de debò i podem fer les coses que ens fan sentir orgullosos de
nosaltres mateixos.
Algú va picar a la porta i va
cridar a n’en Pol. El reclamaven perquè tota la família sortia cap a l’església.
En treure la balda i obrir la porta va sentir com si una pantalla de vidre s’esmicolès
davant dels seus ulls i tot ell es transformava en una altra persona. Es va
mirar les mans i es va estremir en descobrir les mans d’un home i el mirall que
tenia al passadís li mostraba una imatge d’ell mateix que no reconeixia, abillat
amb un vestit fosc i una corbata que el feia semblar molt seriós. Estava a punt
de cridar quan aparegué la Mariona i li recordà que s’havien d’afanyar perquè
ja tothom havia sortit cap a l’església.
- Què hem d’anar a fer a l’església.
- El funeral del teu avi, Pol. Sempre estàs a la
lluna.
- Has dit funeral? Però si el meu avi és viu.
Acabo d’estar amb ell al seu despatx i hem tingut una conversa sorprenent.
- Pol, entenc que et sentis molt tocat per la seva
pèrdua i que el dolor et faci veure el que no és, però el teu avi va morir fa
una setmana.
- Però si és aquí dins, al seu despatx, amb la
caixa dels valors.
- Aquest no era el seu despatx ni aquesta casa era
casa seva. Es el teu despatx i som a casa nostra, Pol.
- Però…
En Pol va tornar a entrar al
despatx i va descobrir que l’estància era molt diferent a la de feia una
estona. El mobiliari era més modern i la llum era molt més natural que la del
despatx de l’avi.
- Què anaves a dir, Pol?
- Tant se val, tens raó. Dec haver somiat amb l’avi
aquesta estona que he estat al despatx.
- Per cert, ahir la teva mare em va portar una
cosa per a tu. Diu que l’avi te la va deixar en herència.
- On és?
- La vaig deixar al teu despatx. És estrany que no
l’hagis vista perquè ocupa bona part de la teva taula.
Llavors va
mirar cap a la taula i va veure la caixa. D’alguna manera intuïa el que
trobaria a dins, però li costava de creure. Li tremolaven les mans i la veu.
- Ajuda’m a obrir-la, Mariona. Jo tot sol no podré
fer-ho. L’emoció és més forta que la meva voluntat.
- Però Pol, què tens? No pots esperar a que tornem
de l’església?
- No penso anar a cap funeral, Mariona. El meu avi
no és allà, sinó dins d’aquesta caixa.
- Què dius ara? M’estàs espantant.
- No, Mariona. No has de tenir por. Obrim la caixa
i ho entendràs tot.
En confirmar que el que contenia
la caixa era la vitrina de vidre amb la maqueta que havia fabricat per l’avi el
seu besavi, en Pol va començar a plorar i la Mariona va entendre de què anava
tota aquella misteriosa història. En comptes de ser ella la sorpresa, va ser
qui el va sorprendre a ell:
- Quan jo era petita, amb la meva germana gran i
les meves cosines, vam viure unes quantes aventures molt similars a la que tu acabes de viure amb
el teu avi. Nosaltres també vam poder parlar amb el nostre avi, a qui no vam
conèixer mai en vida perquè va morir molts anys abans de que neixesim les seves
nétes. Vam viatjar en el temps a llocs tan increíbles com Fernando Poo o L’Illa
del foc, sense necessitat de moure’ns de casa i vam aprendre que una vida sense valors és una vida perduda,
Pol. Guarda aquest tresor que t’ha llegat el teu avi i mai no oblidis el que, a
través d’una realitat paral.lela, ell t’ha ensenyat aquesta tarda.
- Què vols dir amb això d’una realitat paral.lela?
- Seria molt llarg d’explicar i avui ja has viscut
prous emocions, Pol. Queda’t amb el fet de que, de vegades, els camins dels sentiments se separen dels camins de la lògica
per ajudar-nos a entendre per què som aquí i què hi hem vingut a fer.
- El meu avi sempre deia que li recordaves molt a
la meva àvia.
- Es curiós… a mi sempre em deia que tu eres tan
especial com el seu pare.
Estrella Pisa
7 de Febrer de 2020
Comentarios
Publicar un comentario