Retrats en Blanc i Negre

A la Mariona sempre li havia agradat que l’àvia li expliqués històries dels membres de la família que ella no havia conegut, perquè havien mort molt abans que ella, la seva germana i les seves cosines neixessin.

Una de les històries que més l’havia intrigat havia estat la de l’avi Pep i el seu amic Beni. Tot va començar un dia després de dinar, mentre esperava que el seu pare l’anés a recollir a casa de l’àvia per dur-la a l’escola. Moltes vegades s’entretenia mirant DVD’s dels seus dibuixos preferits, però aquell dia va veure un dels àlbums de fotos antigues a sobre de la taula del sofà i va decidir explorar-lo. Va veure moltes cares que no li sonaven de res, però de sobte va trobar una foto en blanc i negre on havien molts nois vestits de capellans. Un dels nois era molt ros i somreia i, al seu costat n’hi havia un altre de pell molt fosca. Era l’únic negre de la  foto.

Amb la curiositat infantil tan entremeliada que sempre l’havia caracteritzada, li va preguntar a l’àvia qui era aquell noi negre:

-          Àvia, aquest noi negre…  per què el tens a l’àlbum familiar?

-          Perquè sempre ha estat de la família. Era el germà del teu avi Pep.

-          Com pot ser? Tots som blancs a aquesta família!

-          Sí, però el teu avi s’estimava en Beni com si fós el seu germà. Des de que es van conèixer al seminari, sempre van estar molt units.

-          Què és un seminari?

-          Una espècie d’institut on els nois es preparaven per ser capellans.

-          L’avi Pep va ser capellà?

-          No. Va estudiar uns quants anys per ser-ho, però als 16 anys va deixar el seminari i va començar a dur una vida més convencional.

-          I en Beni?

-          En Beni sí que es va ordenar sacerdot i va viure molts anys a París, on va estudiar etnografia.

-          Què és això de l’etnografia?

-          L’estudi de diferents cultures. Es va especialitzar en la cultura bubi, a la qual pertanyia.

-          Però en Beni, a quin país va nèixer?

-          A Guinea Equatorial, a una illa que abans es deia Fernando Poo i més tard es va rebatejar amb el nom de Santa Isabel. Ara crec que es diu Bioko.

-          I l’avi va estar mai a aquesta illa?

-          Com vols que l’avi hagués estat mai allà? L’avi no va sortir mai d’Espanya.

-          I en Beni va venir algun cop a casa vostra?

-          Mai. Però durant molts anys es varen escriure i s’enviaven fotos. Mira, aquesta és de quan en Beni es va ordenar sacerdot a Roma.- l’avia li va mostrar una altra foto en blanc i negre on es veia un home negre molt més madur que a la foto anterior.

En aquell moment va sonar el timbre de la porta de baix. Era el pare de la Mariona, qui la venia a buscar. Àvia i néta van haver d’interrompre la conversa perquè la nena va haver de marxar correns. Sabia que el seu  pare sempre duia pressa i no li agradava fer-lo esperar.

Setmanes després, quan les vacances escolars ja havien començat, la comissió de festes del poble va decidir copiar la iniciativa d’altres pobles propers i  dedicar una nit a la setmana a projectar a l’aire lliure pel.lícules que ja s’havien estrenat feia un temps a les sales de cinema. D’aquesta nova proposta per gaudir de les nits d’estiu sense sortir del poble en deien “Cinema a la fresca”.

Quan la Natascha va saber que una de les pel.licules que projectarien en un parell de setmanes era “Palmeres a la neu”, va començar a insistir-li a l’àvia que l’hauria d’anar a veure. Ella i les seves cosines ja l’havien vista quan es va estrenar, però l’àvia mai anava al cinema i se l’havia perdut. 

       A més, àvia, el protagonista de la peli és en Mario Casas i no te’l pots perdre. Està boníssim.

-          Què potser l’has provat per saber-ho?

-          No, però ja m’agradaria…

-          Nena! Un respecte per la teva àvia!

La Mariona, per la seva banda, també els havia explicat als seus pares i a la seva germana la conversa que havia tingut amb l’àvia i no parava de parlar del seu “oncle negre” ni de Fernando Poo. Cada dia, quan l’àvia l’anava a buscar a l’escola per dur-la a dinar a casa seva, aprofitava per preguntar-li més coses de l’avi i d’en Beni.

-          Però si ja t’ho he explicat tot,  Mariona. L’avi va deixar el seminari i ja no es van tornar a veure mai més. Sempre explicava que el moment de dir-se adéu va ser molt dur pels dos i que en Beni volia marxar amb ell.

-          I per què no ho va fer?

-          Perquè el teu avi tampoc ho hauria permés. Sabia que la fe d’en Beni era molt més forta que la seva pròpia i que es penediria tota la vida si deixava aquest camí. L’avi li va dir molt seriós: “Allà on vaig, tu no pots venir encara”

La Natascha també dinava aquell dia a casa de l’àvia i, en sentir aquesta frase que havia dit l’avi al seu amic feia tants anys, no va poder evitar emocionar-se:

         Què poètic, àvia.

-          L’avi sempre va tenir molt de poeta. Escrivia unes cartes llarguíssimes. En Beni també. Ell va arribar a publicar algun llibre.

-          En serio?

-          Sí, escrivia molt sobre la seva cultura, els Bubis.

-          Ho veus com has de veure Palmeres a la neu?

-          Quina dèria us ha agafat a totes amb aquesta pel.lícula… Què tindrà que veure en Mario Casas aquest amb el vostre avi i el seu germà?

-          Doncs tenen molt a veure, perquè la pel.lícula està ambientada precisament a Fernando Poo i parla dels anys en que segurament va nèixer en Beni, quan Guinea Equatorial encara era una colònia espanyola. Parla també dels Bubis, de com els diferents governs de l'illa i la majoria dels colonitzadors els van exclavitzar al seu propi país i de com van intentar aniquilar-los com a poble i com a cultura.

-          Ara que ho dius, en Beni li explicava per carta al vostre avi com havien mort bona part de la seva família, tret d’algun membre que havia aconseguit fugir.

-          I doncs? Encara insisteixes en no veure-la? Què et costa?

-          Sabeu que no m’agrada sortir i menys anar a la zona de la piscina.

-          Uy sí, potser se te menjaran.

-          No és això, Natascha. Però què hi pinto jo allà al mig?

-          Estaràs amb nosaltres, les teves quatre nétes i les teves filles. I. a més, també hi haurà la Jana, qui vindrà amb els seus pares.

En sentir en nom de la Jana, la Mariona va cridar d’alegria:

-          Jo no ho sabia que vindria la Jana… Amb les ganes que tinc de tornar-la a veure!

-          Segur que us ho passeu de conya totes cinc, però a mi no m’atabaleu pas. Ja veuré aquesta pel.lícula quan la facin per la tele.- va insistir l’àvia.

-          Mira que n’arribes a ser de tossuda. Però aquesta vegada, nosaltres ho serem molt més. La Noa i la Roe també volen que vinguis i no pararem pas fins que baixis del burro.

L’àvia, potser per no sentir-les més, va  deixar d’oposar-se i es va comprometre a anar amb elles.

La nit de la projecció gairebé la meitat de les cadires que s’havien preparat pels assistents van quedar buides, però les cinc nenes i la seva àvia eren allà, davant la pantalla gegant, ben concentrades en les escenes i els diàlegs de la pel.lícula. Aquelles cartes que en diferents moments apareixien en mans de la protagonista segurament li recordaven a l’àvia tantes altres cartes que ella i l’avi havien llegit d’en Beni durant tants anys. Les diferències entre el blanc i negre del passat i els colors tan variats dels nostres dies, les fronteres invisibles, però tan amenaçadores i mortíferes com vidres trencats o filats electrificats, s’elevaven implacables entre aquells que tenien el poder i aquells que l’havien perdut, entre els blancs totpoderosos i els negres que als seus ulls només eren braços i cames per treballar o cossos per escalfar el llit, com mercaderia d’un sol ús que després es llença sense cap mena de contemplació.

L’àvia va plorar després de veure-la i va agrair a les seves nétes que li haguessin insistint tant per tal que les acompanyés. La Noa i la Natascha la van voler acompanyar a ella a casa i després van anar a casa de la Natascha, on la Noa, la Roé i la Jana es quedaríen a dormir aquella nit. Normalment no ho feien això de dormir juntes, però aquella nit era una excepció i n’estaven encantades.

La casa de la Natascha tenia un altell amb una àmplia terrassa des d’on es podia divisar bona part de l’Empordà i també el mar. Les nits d’estiu li agrada pujar al terrat i estirar-se sobre un sac de dormir per gaudir de l’espectacle que oferia el cel. Es distreia cercant estels i cada cop que enxampava un de fugaç, gaudia formulant desitjos que, alguna vegada, sortosament, havia vist complerts.

Estirades sobre els seus respectius sacs de dormir, la Noa i la Natascha es preguntaven què seria del seu futur. El curs vinent acabarien l’ESO i havien de triar què seguirien estudiant i a on. Les dues tenien clar que volien continuar els estudis i que farien el batxillerat, però tenien tants dubtes que no sabien per quina branca s’acabarien decantant. Des de ben petites, les dues havien destacat per les seves bones notes i pel seu talent artístic. La Natascha per la  interpretació i la Noa per la música. Però tenien por de no ser prou bones i de dedicar molts anys de les seves vides a uns estudis que després no els obrissin cap porta. Què era preferible: estudiar el que els pares consideraven que sempre tindria sortida, encara que les avorrís? O arriscar-se a fer el que els hi sortís de l’ànima i còrrer el risc de fracassar?

Davant d’aquesta qüestió que va plantejar la Noa, es va fer un silenci i de sobte el negre cel plagat d’estels es va anar esvaint donant pas a una extensa platja de sorra blanca custodiada per centenars de palmeres.

Les noies es van sobresaltar al mateix temps i la Natascha va cridar:

-        Oi que tu també estàs veient el mateix que jo: la platja amb palmeres?

-          Sí, Natascha. Ja feia massa temps que no ens passava res semblant, però està vist que estem condemnades a viatjar en el temps cada cop que el destí s’encapritxa de nosaltres.

-          El destí o la fada blanca…

-          Bé, ja que algú ens està donant l’oportunitat de viure una nova aventura, potser que no la desaprofitem. Haurem de deixar-nos portar i veure què passa.

-          Som-hi doncs.

La platja era inmensa, però no estava pas deserta. A uns vint metres d’on eren elles dues van veure que la Roe, la Jana i la Mariona jugaven amb uns cargols gegants que havien trobat a la sorra. L’escena era paradisíaca, però la Natascha i la Noa no es van refiar del tot perquè no sabien on eren ni quins tipus de perills podien trobar-se allà. Van reunir-se amb les petites i van aconseguir convèncer-les per deixar la platja i endinsar-se entre les palmeres per tal de no fer-se tan visibles per qui les pogués estar vigilant.

Van caminar durant més d’una hora fins que la zona de les palmeres es va anar aclarint i va desembocar en una carretera de terra que no deixava entreveure cap a on conduia. Van decidir seguir-la en direcció est i, després de caminar una altra hora, van arribar a una espècie de poblat indígena on la gent anava vestida amb roba de colors molt vius i les dones duien el pit descobert. Hi havia moltes mares molt joves amb fills petits i d’altres dones que semblaven molt grans, però que segurament no ho devien ser tant. Les cases eren petites cabanes fetes d’algun material que recordava el fang i els sostres eren de fulla de palmera. Mentre les cinc nenes-noies passejaven pel mig del poblat, tothom les saludava amb amabilitat, fent servir una llengua que elles desconeixien, però ningú no semblava estranyar-se de la seva presència ni de la seva indumentària. Van arribar a una plaça i van veure un grup de nens de diferents edats asseguts a terra en rotllana. Al centre hi havia dos homes, l’un era negre i l’altre era blanc. Després d’estudiar l’escena durant uns minuts, la Noa va arribar a la conclusió de que el que estaven presenciant era una classe a l’aire lliure de l’escola del poblat.

-          I aquests dos que xerren i gesticulen tant, qui són: els profes?- va aventurar, divertida, la Roe.

-          Això sembla!

-          Es pots saber què fem al mig d’un poblat perdut a la selva de vés a saber quin país de l’Àfrica? – preguntà la Roe una mica empipada.

-          A mi què em preguntes?- es defensa la Noa- Qualsevol diria que el destí l’he triat jo.

-          Aquesta vegada he estat jo qui l’ha triat- explicà tota decidida la Mariona.

-          Com dius?- la interrogà posant cara de pocs amics la seva germana.

-          El que sents, que he estat jo qui li va demanar un desig a l’estel fugaç que vam veure l’altra nit des de la terrassa.

-          I el desig era venir a aquest lloc perdut del món?

-          No és un lloc perdut del món. Es Fernando Poo.

-          I a tu que se t’ha perdut a Fernando Poo? M’ho pots explicar?

-          Si us ho dic em direu que estic boja, així que millor callo.

-          Jo us ho diré- va intervenir la Jana- Volia veure al vostre avi Pep i a l’oncle Beni.

-          Però, tu t’has begut l’enteniment? L’avi Pep no va sortir mai d’Espanya...

-          Això també m’ho va dir l’àvia, però jo l’acabo de veure.

-          Ah sí, a on?

-          Es allà, amb en Beni. Són els professors de l’escola.

-          Però què dius tu ara? En Beni, després d’estudiar amb l’avi, tampoc va tornar mai aquí. I el que és segur que mai va passar és que ells dos vinguessin junts aquí.

Llavors es van adonar de que no estaven soles i que els dos nois les estaven escoltant i semblaven molt divertits amb les ocurrències de les nenes:

-          És veritat que mai vam venir junts aquí, però ho havíem somiat moltes vegades.

-          Ho veieu? – les va desafiar amb un dels seus esguards més entremeliats la Mariona- Jo sabia que ho havien somiat i vaig voler fer realitat aquell vell somni.

-          Però com els has reconegut?

-          Per una foto que té l’àvia de quan ells dos encara eren al seminari.

El cert és que l’avi Pep i el seu germà Beni que les noies tenien al davant devien tenir la mateixa edat que la Noa i la Natascha, uns quinze anys, tot i que semblaven més grans.           

-    Així que ens tornem a retrobar… - va dir rient l’avi Pep.

-          Sí, avi. Ha passat molt de temps des del dia que et vam veure cantar a la clariana d’aquell bosc on ens havíem perdut - va contestar la Noa- Tot i que en aquell moment semblaves més gran. Ara se’m fa molt estrany dirigir-me a tu com el meu avi quan tenim la mateixa edat.

-          És el que té la ment humana: és molt capritxosa i ens fa somiar retrobades que semblen impossibles d’explicar o explorar realitats paralel.les que no podem compartir amb ningú perquè ens prendrien per bojos.

-          Quan t’hem descobert fa un moment donant classe a aquests nens… semblaves molt feliç.

-          Sóc molt feliç, Noa. Però no només donant classes aquí. També ho era aquell dia que cantava, o quan estudiava amb en Beni al seminari, o els anys que vaig tenir la sort de compartir la meva vida amb la vostra àvia. Quan algú aconsegueix viure amb els cinc sentits desperts i s’atreveix a decidir allò que vol i allò que no vol a la seva vida, per molt dures que siguin les circumstàncies que l’envoltin, sempre se’n sortirà, faci el que faci.

-          De debó ho creus, avi? Mai he entès per què vas deixar el seminari. Tu creies molt en Deu i sempre et va agradar molt ajudar als altres.

-          Sí, Noa, però sempre vaig creure més en les persones.

-          L’àvia sempre diu que eres millor cristià i més capellà tu que els propis capellans que ella ha conegut al llarg de la seva vida.

-          Això diu l’àvia? Ella sempre va creure en mi i sempre em va recolzar. I em consta que no va ser fàcil, perquè li vaig posar les coses molt difícils i no vaig saber estar a l’alçada de les circumstàncies.

-          Perquè vas caure malalt. Tu no tens la culpa.

-          La malaltia mai pot ser una excusa per llençar la tovallola, Natascha. Però el mal ja està fet i no podem canviar el que va passar.

De sobte, es va fer un silenci i tots van evitar mirar-se als ulls. No era fàcil pair que estaven parlant amb el noi que havia estat el seu avi, qui havia mort amb només 40 anys i que cap d’elles havia arribat a conèixer amb vida.

En Beni va voler trencar el gel i va intentar canviar de tema, parlant de coses més alegres:

-          Què us sembla el meu poble? És bonic, oi? Aquí la vida és molt senzilla i la gent molt amable. Tots ens ajudem els uns als altres i procurem que a ningú li falti el més essencial.

-          Això està molt bé, però perquè estem dins d’un somni.- puntualitzà la Noa.- He llegit molt sobre la vostra història i sé que mai us han deixat viure en pau i tranquil.litat. Primer van ser els colonitzadors que van venir de països europeus, entre ells Espanya i també Catalunya, buscant el vostre tresor més preuat: el cacau. Després van venir els capellans amb la intenció d’imposar-vos el cristianisme, desplaçant les vostres creences, els vostres deus, la vostra cultura. Els Bubis vau ser perseguits i reduïts a guetos que, quan Guinea Equatorial va aconseguir la Independència i els estrangers van haver de retornar als seus països amb la cua entre cames, el règim dictatorial que es va implantar al país gairebé va acabar d’arrassar. Dictadura que es va instaturar amb l’ajut d’Espanya. No ho hem d’oblidar.

-          Per què sempre has de ser tan xafa-truites, Noa? És un lloc bellíssim i la gent aquí sembla molt feliç. Per què has de buscar sempre la part més negativa de tot? – L’increpà la seva germana Roe.

En Beni va intervenir per evitar que les dues germanes comencessin a discutir i va prendre part per l’argumentació de la Noa.

-          No renyis la teva germana, Roe. Té raó en tot el que ha dit. Una cosa són els ideals que tots abracem de jovenets i una altra molt diferent la realitat que ens desperta després. Quan jo era un nen, el meu pare era l’equivalent a un rei. El cap de la meva comunitat. Això em convertia a mi en una espècie de príncep, un príncep bubi a qui tothom respectava. Quan van venir els sacerdots espanyols a evangelitzar-nos, van convèncer la meva família perquè em deixessin marxar amb ells a un seminari a Catalunya. Els hi van vendre tan bé la moto que vaig marxar cap allà. El primer que em vaig trobar va ser la sorpresa de la neu i un fred que pelava. Jo era l’únic noi de color en mig d’un munt de joves ben blancs que em feien el buit. Tots, tret del vostre avi, qui em va donar suport des del primer dia.

-          Cert- va confirmar l’avi- Però el que en Beni ignorava llavors és que jo, tot i la meva condició de blanc, em sentia allà al mig igual de sol que ell, perquè a mi tampoc no m’acceptaven els meus companys. Podem dir que, amb les meves idees, els espantava. En Beni va ser per mi com una espècie de taula de salvació. Jo li ajudava a ell amb les matemàtiques i ell m’ajudava a mi amb el llatí.

-          Per això us vau fer germans? – Va preguntar de sobte la Jana.

-          Per això i per moltes més coses que teníem en comú, perquè a la meva família també la van convèncer els capellans perquè entreguessin el seu únic fill mascle a l’església. Eren anys molt difícils i a la dictadura no se li podia dir que no si no volies patir les conseqüències de les seves represàlies.

-          Però, al final, tu vas deixar el seminari.- aclarí la Natascha.

-          Sí, però no per decisió meva ni dels meus pares.

-          Et van fer fora els capellans?

-          Podríem dir que no em van considerar apte per convertir-me en un dels seus.

-          No tenies prou fe?

-          Sí que tenia fe, però com us he dit abans, la meva fe era més forta cap a les persones que cap a un Deu que permetia tantes desgràcies, tanta desigualtat i tant dolor sense sentit.

En Beni va tornar a intervenir per compartir la seva opinió sobre la fe del seu amic:

-          El vostre avi és la millor persona que he conegut mai. Una persona transparent, que sempre s’ha atrevit a dir el que pensava i que ha intentat seguir la Biblia al peu de la lletra. Per això no el volien entre nosaltres, perquè s’atrevia a qüestionar als nostres professors i a posar en dubte alguns dels vots que havien de jurar els homes d’esglèsia en ordenar-se.

-          Com per exemple… - inquirí la Noa.

-          El vot de castedat. El vostre avi sempre va veure ridícul el fet de que els capellans no es poguessin casar.

-          Es cert- va riure a l’avi- Quan ja estava casat i tenia les meves tres filles, tenia molta afinitat amb el capellà del poble on vivíem. El vaig considerar un amic i li vaig confiar moltes de les meves idees. Però sempre acababem discutint pel mateix, perquè jo li preguntava per què carai ell no es podia casar. Em deia que era boig.

-          Sí avi, però, tu no saps el més bo… - li respongué la Noa- Aquest capellà de qui parles va esperar a jubilar-se i tenir assegurada la pensió per casar-se amb la dona amb qui havia estat compartint la vida- en pecat com diuen ells- els últims anys.

-          Ho dius de veritat?- Va preguntar l’avi ben sorprés.

-          Completament!

-          Aquesta sí que és bona, Beni. No hi ha cosa més trista que veure com algú fa malbé la seva vida intentant combregar amb allò que no creu. Sort que al final el pobre mossen va perdre la por i podrà viure els darrers anys d’acord amb el que sent.

Tots van arrencar-se a riure

-          Avi, ja que som aquí i, sabent que sempre vas ser un paio molt intel.ligent, què ens recomanes a la Noa i a mi a l’hora de triar estudis?

-          Jo no us puc recomanar res, Natascha. L’elecció del que un vol fer a la vida és un tema molt personal.

-          Ho sabem, avi, però estem ben perdudes. Amb tant d’atur i tants entrebancs que tenim ara els joves per accedir al mercat laboral, tenim molta por d’equivocar-nos.

-          Feu el que feu, aquesta por us acompanyarà sempre, Noa.

-          Però, què és millor: estudiar alguna cosa que ens agradi arriscant-nos a que després no tingui sortida o triar uns estudis que ens puguin obrir portes, encara que no ens motivin del tot?

-          Jo no puc dir-vos el que heu de fer, però sí puc dir-vos el que jo faria: Estudiaria el que de debò m’agradés i em motivés. Sense il.lusió, sense motivació i sense vocació no té sentit embarcar-se en res. Tu et casaries amb un noi sense estar enamorada d’ell?

-          És clar que no!- va contestar la Noa.

-          Llavors per què em preguntes si pots dedicar-te la resta de la teva vida a intentar fer una feina que no et motivi?

-          Vist així, em sembla que ho tinc molt clar: No estudiaré res que no m’agradi.

-          Però heu d’anar amb compte, Noa. Perquè els estudis tampoc es poden triar per capritxo. Us heu d’assegurar que doneu la talla per accedir a aquestes disciplines que trieu i que ho haureu de donar tot si voleu superar-les amb èxit. Fer una carrera per anar a escalfar la cadira de la facultat i copiar als exàmens no és la millor manera d’intentar formar-te en res. Més aviat, és la millor forma de fer l’imbècil i d’abusar dels vostres pares.

-          Està molt clar que tens raó, avi.

-          I tu Beni, què en penses del tema? Ens podries donar algun consell?- li demanà la Natascha.

-          Doncs sí: que us concentreu en el camí i no en la meta. El més interessant de la vida és el viatge que fem a través d’ella per dins de nosaltres mateixos. L’important és tenir clar el punt de partida i l’actitud que adoptarem al llarg del viatge; la resta ens l’anirem trobant pel camí. Cada nova experiència que vivim ens va modelant i ens va obrint portes que ara ni imaginem que hi siguin. Cadascuna d’aquestes portes ens pot donar pas a noves realitats i a nous mons que ens poden acabar portant a metes que no podem ni atrevir-nos a somniar. Teniu moltíssimes opcions i tots els camins són igual de correctes. La qüestió és acabar triant el que vosaltres considereu més correcte per a vosaltres en particular. Una vida que no us faci riure cada dia, mai no serà una bona opció. Una vida que us obligui a fer coses que no sentiu pot acabar sent tant grisa com la del capellà que va haver d’esperar a jubilar-se per casar-se. La vida no es pot viure en blanc i negre. S’ha de viure en colors i en matissos.

-          En Beni té raó- apuntà l’avi- No tingueu por d’equivocar-vos i trieu allò que us faci sentir-vos a gust sota la vostra pròpia pell. La resta, ja l’anireu veient. Sou molt joves, ho teniu tot per començar i per fer. No us amargueu abans d’hora, no us retalleu les ales abans d’aprendre a volar.

-          Què maco això que acabes de dir, avi!- va cridar la Roe.

-          Són dignes nétes teves, Pep- va dir-li en Beni, ben admirat de les noies.

-          Són unes noies increïbles i la Jana també. Ella és una mica com tu, Beni. No està emparentada amb les meves nétes per la biologia, però ho està pel cor. S’entenen i s’estimen més que si fossin cosines biològiques.

-          Per mi la sang no vol dir res- va explicar la Jana- Els meus pares són les dues persones que em van anar a buscar a l’orfanat xinès on vaig passar el meu primer any de vida. Em van rescatar d’una realitat molt incerta i em van regalar una vida meravellosa. Ells dos ho són tot per a mi i les meves cosines i els altres cosins que tinc els considero elements imprescindibles de la meva vida. Per això entenc que en Beni i tu us estimeu com germans. Senzillament ho sou.

L’avi Pep i en Beni es van emocionar i van abraçar la Jana.

En Beni va mirar l’avi i li va preguntar:

-          Recordes aquell dia al seminari quan ens vam acomiadar?

-          Com per oblidar-ho… No vaig deixar mai de donar-hi voltes.

-          Em vas dir unes paraules que em van acompanyar tota la vida…

-          “Allà on vaig, tu no pots venir encara”.

-          Doncs el moment de retrobar-nos ha arribat, Pep. Som aquí. El que la vida no va fer possible perquè els dos vam morir massa aviat, ho han fet possible les teves nétes i la Jana.

-          Com dius? Tu també ets mort? Com? Quan?

-          Vaig marxar uns mesos abans que tu, l’estiu del 1981, quan vivia a Colmenar Viejo, a prop de Madrid.

-          Aquell estiu havia parlat molt de tu amb la meva filla gran. Trobava a faltar les teves cartes i fantasejava amb la idea de tornar-te a veure.

-          Doncs ja ho veus. A l’hora de la veritat, vaig ser jo qui va marxar a un lloc on tu no podies marxar encara.

-          Jo vaig morir al gener del 1982, uns mesos després que tu, convençut de que vivies, de que estaries publicant els teus llibres i sent un gran sacerdot.

-          Vaig tenir temps de fer tot això que dius, però la meva biologia no va donar per més.

-          Em sap greu.

-          Oblidem-ho. Ara som aquí, amb aquestes cinc criatures sensacionals que, de no ser perquè tu vas abandonar el seminari, no serien aquí, no ens haurien fet reviure, ni que sigui en un somni.

-          Tens raó Beni. Som molt afortunats. Tant del que vam viure com del llegat que hem deixat.

La Mariona es va apropar a n’en Beni i li va entregar un llibre. Amb els ulls emocionats, el noi es va mirar la nena i li van començar a caure les llàgrimes dels ulls.

-          Beni, vam trobar aquest llibre per internet. Recull els teus contes sobre la cultura Bubi i parlen de tu com d’un gran etnògraf que ha contribuït amb els seus estudis a difondre aquesta cultura arreu del món.

En aquell moment van descobrir que estaven envoltats de tots els habitants del poblat, que cantaven i ballaven sense trencar la rotllana i els feien sentir persones molt importants. Animats per l’alegria contagiosa d’aquella gent tan diferent a ells però a la vegada tant igual en allò que de debò importa, les cinc noies i els dos nois es van afegir a la festa i van gaudir d’una experiència tan exòtica com alliberadora.

Acabats els cants i les dances van compartir una beguda  estranya que els va acabar produïnt molta son i tots van tancar els ulls i van relaxar tot el cos.

La Natascha va ser la primera en despertar-se. Notava el sol a la cara, però no era el sol de Fernando Poo, sinó el de l’Empordà. Era a la terrassa de casa seva i tenia a la Noa al costat, dormint al seu sac. La va sacsejar per despertar-la i la Noa va obrir els ulls. Va sentir la mateixa decepció que la seva cosina en adonar-se de que no eren a l’illa, sinó a casa. Havien tornat a la realitat. Amb el cap ple de núvols estranys, van llevar-se, recolliren els sacs i baixaren al pis de sota a reunir-se amb la resta de la família.

La Roe, la Mariona i la Jana estaven esmorzant i li van picar l’ullet a les més grans. La Mariona es va acostar a la seva germana i li va parlar baixet a l’orella:

-          No digueu res de la nostra aventura a Fernando Poo. La mare mai no ho entendria i l’àvia tampoc. I ens podrien prohibir poder dormir juntes un altre dia. Millor fer veure que no ens ha passat res.

-          Per una vegada t’he de donar la raó, Mariona. Descuida que no direm pas res. Serà un més dels nostres secrets.

En aquell moment va entrar a la cuina la mare de la Jana, qui la venia a buscar. Va parlar un moment amb la mare de la Natascha i la Mariona i li va donar una fotografia que la seva mare havia trobat entre d’altres fotos antigues. La foto la va emocionar. No era una imatge en blanc i negre, sinó en color. Hi apareixien els seus pares, molt joves, i ella amb les seves dues germanes quan encara eren molt nenes. Tots cinc es mostraven riallers i semblaven feliços i, de la pared de fons, penjava un quadre que va cridar l’atenció de la Mariona.

-          Mireu, és Fernando Poo!.

-          Quines ocurrències- va increpar-la la mare.- No se us pot portar al cinema, perquè després no deixeu de parlar de les pel.lícules que hi veieu durant dies.

Les altres quatre noies van respirar, alleujades de que la mare hagués pensat en “Palmeres a la neu” i no sospités res més.

-          El quadre el va pintar el meu oncle Fernando i va ser un regal per l’avi Pep, qui sempre li parlava del seu amic Beni.

-          O sigui, que el negre de la llança és l’oncle Beni i el paisatge és el que jo he dit: Fernando Poo.

-          Si tu ho dius- li va contestar la mare.

-          Si tu sapiguessis…

-          Què he de saber? Quin misteri us porteu entre totes avui?

-          Coses de noies i de nenes, res que podeu entendre els grans, perquè no viviu la vida en colors, sinó en blanc i negre- va deixar anar la Noa.

Estrella Pisa

26 de Març de 2017

Al meu pare i al seu germà Benigne.

A la Núria, la Natàlia, la Ruth, la Júlia Xing i la Meritxell

Per inspirar-me aquesta història.