La Marieta que va aterrar al Prat

                                   

Hi havia una vegada una parella de marietes que volien ser pares, però no aconseguien tenir fills.

Varen demanar consell a la familia i als amics, però cadascú els deia una cosa diferent i, en comptes d’ajudar-los, el que aconseguien era posar-los més nerviosos.

Uns els deien que el que necessitaven era agafar-se uns dies de vacances i relaxar-se, d’altres els espantaven recomanant-los que visitessin un metge amb urgència i alguns altres els deien que els envejàven perquè els fills només donaven problemes i ells podien viure molt tranquils.

El cas és que la parella se’ls escoltava a tots, però a l’hora de la veritat, continuaven sense trobar-li una solució al seu problema.

Així passaren uns quants mesos que no trigaren en esdevenir uns anys i res no havia canviat.

S’estimaven moltissim, però se sentien molt sols i patien molt en veure com els seus germans i els seus amics tenien les seves marietes petites i les veien crèixer. Es preguntaven per quina raö ells no podien gaudir del mateix.

Però un dia va arribar al prat on vivien una marieta que acostumava a passar-se la vida viatjant i que, de tant en tant, tornava al lloc on havia nascut per tal de no perdre el contacte amb els seus. Es deia Ventura, però tothom el coneixia com “el mag”.

Sempre que tornava d’un viatge convocava a tota la colònia de marietes al centre del prat, en una espècie de catifa verda piguellada de lliris grocs que s’extenia tot dibuixant la riba esquerra del rierol que travessava el poblat, per tal d’explicar als companys i companyes el que havia descobert al darrer viatge.

Aquella vegada els va explicar que havia estat a la Xina i que venia molt impressionat pel que havia vist allà.

Havia voltat per jardins de les ciutats, però també s’havia deixat caure per les valls i els camps dels pobles més petits. Havia conegut moltes colònies de marietes i havia viscut un temps amb elles, compartint els seus costums, però també les seves pors.

Mentre explicava tot això, una de les marietes més crítiques de la colònia el va interrompre:

-  T’ho estàs inventant tot. Es impossible que tu hagis pogut volar fins a la Xina.

Cap marieta del món podria aconseguir volar fins a un indret tant llunyà amb unes aletes tan insignificants com les nostres.

-   Es clar que no ho hauria pogut fer, però és que jo en cap moment he dit que hagi anat pel meu compte. M’agrada l’aventura, però encara no he perdut el cap. El cas és que sempre que viatjo ho faig aprofitant els viatges que fan molts ocells que emigren a d’altres indrets amb els canvis d’estació.

I ara fa dos anys vaig marxar en direcció a la Xina camuflat entre les plomes dels flamencs que volaven cap al centre d’Europa. Setmanes després els vaig deixar a ells i vaig fer una mena de trasbordament al nord d’Alemanya per tal de seguir la ruta de les cigonyes cap a Russia. Van ser molts dies i moltes nits de passar molta fred i força gana perquè el menjar escassejava amb tots els camps nevats, però ho vaig aguantar prou bé. Les cigonyes eren llestes, no s’encantaven a l’hora de buscar-se la vida i no van passar gaires setmanes quan varem albirar la Gran Muralla Xina.

-   Però tot això que expliques és molt perillós: tant els flamencs com les cigonyes se t’haurien pogut menjar. Ets un inconscient- li recriminà la seva mare, qui ja era una marieta molt gran i a dures penes podia ja volar entre les flors.

-    Sí que és perillós, mare. Però hi ha moltes maneres de fer les coses. Si tu vas pel món aprofitant-te de la bona fe dels altres, és molt fàcil que un dia t’enganxin i t’ho facin pagar tot de cop. Però si et dediques a ser considerat amb els altres i a demanar permís com cal, et sorprendria el que es pot arribar a aconseguir d’aquests altres. Jo sempre demano permís a les aus abans d’enfilar-me per les seves ales i instal.lar-me entre les seves plomes i sempre pago el meu billet de vol, perquè negocio amb elles el fet de volar gratis a canvi de netejar-los els cossos de paràsits. I elles sempre accepten encantades, sobre tot quan es tracta de viatges molts llargs, perquè han d’invertir molts esforços i concentració en volar i no tenen temps ni forces per desparasitar-se elles mateixes.

-  Caray, s’ha de reconèixer que t’ho saps muntar molt bé- li digué una marieta jove que havia quedat encantada amb l’explicació.
-              Es que són ja uns quants anys anant pel món. Però ara, si ningú té més dubtes, m’agradaria explicar-vos el que he viscut a la Xina i el que més em preocupa del que m’han explicat allà: Resulta que a la Xina han crescut molt les colònies de marietes i gairebé ja no els queden espais verds on poder viure. El problema ha acabat en mans dels governants i aquests ja fa un temps que varen decidir imposar una sèrie de normes i restriccions a la natalitat de marietes. De manera que una parella només pot tenir un únic fill i per anar bé, hauria de nèixer mascle per tal de que les families puguin continuar amb les seves tradicions. Aquest fet ha comportat molts problemes i ha obligat a moltes parelles de marietes a abandonar a les seves filles acabades de nèixer per tal  de poder tenir una altra oportunitat de tenir un fill mascle ó perquè ja tenen un primer fill ó filla i volen evitar el càstig del govern.
El cas és que mentre jo estava amb una colònia de marietes xineses a un parc d’una bonica ciutat, vaig veure com una jove marieta abandonava la seva filla acabada de nèixer sobre una flor blanca per tal que algú la pogués veure de seguida i potser pogués salvar-la d’una mort segura. En descobrir-la, tan indefensa, no vaig dubtar a volar cap a la flor blanca i em vaig carregar a l’esquena la petita criatureta. Durant unes hores em vaig dedicar a donar-li escalfor i una mica de nèctar de la flor on vaig refugiar-la, però em preguntava què podia fer amb ella. Jo no m’en podia ocupar. Sempre havia estat una marieta lliure, sense cap mena de càrrega familiar i ara no estava disposat a canviar la meva vida per cuidar d’aquella criatura per molta pena que en fés. Per aquesta raö, vaig decidir que el millor que podia fer era entregar-la al centre d’acollida de marietes abandonades per tal que allà la cuidessin i li poguessin buscar uns pares adoptius.

En sentir això, la parella de marietes que no podia tenir fills van obrir molt els ulls i van demanar la paraula.

-  Què se n’ha fet d’aquesta criatura? On és exactament? Creus que podriem adoptar-la nosaltres?
-      Aquesta criatura és viva- al menys vivia fa dos mesos quan vaig deixar la Xina. Però Xina és a l’altra punta del món i no serà gens fàcil que arribeu fins allà i després pogueu tornar tots tres sans i estalvis.

-         Però tu acabes de fer el mateix viatge i bé te n’has sortit- protestà el mascle de la parella.

-         Sí, però no oblidem que aquesta criatureta és en mans del govern xinès i que aquest és molt estricte. No es tracta només d’anar a buscar-la i tornar. Abans s’hauran de fer moltes coses, com preparar molt bé el viatge per tal d’evitar molts riscos i negociar molt bé amb el govern per tal que us deixin emportar-vos la criatura. També haureu d’estar preparats per altres entrebancs com possibles problemes de salut de la petita, perquè al centre d’acogida on és no acostumen a cuidar-los massa bé. Crec que, abans de decidir res, us ho hauríeu de pensar tot molt bé.

-         Però tu ho veus factible?

-         Factible sí. I no us negaré que m’encantaria que aquesta pobre marieta a qui vaig salvar la vida es convertís en la vostra filla. Però no us precipiteu, d’acord?

La parella es va mirar als ulls i van contestar al mateix temps que no s’havien de pensar res, perquè ja havien decidit que aquella marieta i cap altra, es convertiria en la seva filla.

L’endemà començaren a preparar-se pel viatge i el mag es va oferir a acompanyar-los i a ocupar-se de parlar amb les aus que en aquella estació de l’any es disposaven a emprendre el viatge cap a terres més càl.lides.

En pocs dies tots els preparatius van quedar enllestits i la parella va poder iniciar el seu viatge.

Les primeres hores de vol van resultar molt agradables i varen gaudir molt de les vistes i de paisatges que fins llavors no havien vist mai, perquè gairebé no s’havien allunyat del prat on vivien, però en caure la nit la cosa es va començar a complicar i l’experiència ja no els resultà tan enriquidora.

Passaren dies i setmanes, travessaren tota Europa i part d’Asia i, quan ja semblava que les forces se’ls havien acabat, arribaren a la Xina i els començaren els veritables problemes.
                   
                      

En arribar al centre d’acollida els posaren molts entrebancs burocràtics, els demanaren molts papers i també diners. Van haver de tornar durant uns quants dies i semblava que mai arribaria el moment d’entregar-los la que es convertiria en la seva filla, però finalment, aquest dia va arribar. Després de fer-los esperar hores, per fi va sortir una marieta amb una petita marieta sota les seves ales i els la va lliurar. En veure-la, la que s’acabava de convertir en la seva mare es va espantar molt, perquè era molt més petita del que ella s’esperava i estava molt dèbil.

Es mirà al mag i aquest assentí amb el cap, perquè ell ja els ho havia advertit, i ella savia que havien d’estar preparats pel pitjor.

Els tres dies següents van ser molt dolents, perquè la criatura estava molt malalta i els metges que la varen veure els deien que potser no s’en sortiria. Llavors el mag, malfiant-se d’aquests metges, els va convèncer per abandonar la Xina aquella mateixa nit.

-         La criatura està molt dèbil, però s’en sortirà. L’únic que necessita és una mica de carinyo, estar ben alimentada i en molt poc temps recuperarà la força, ja ho veureu. Ells us volen fer creure que està molt més greu per a que desistiu del vostre desig de salvar-la i la deixeu aqui, abandonada a la seva sort, fins que es mori, com passa amb moltes altres criatures.

-         Però, i si durant el viatge es posa pitjor i s’ens mort pel camí?

-         Això no passarà. Confieu en mi.

Fent cas del mag, qui ja havia parlat amb una bandada de cigonyes que es disposaven a emigrar cap al Mediterrani, van enfilar-se entre les plomes de les aus i emprengueren el viatge de tornada.

Setmanes més tard, desprès d’haver fet diferents escales a Turquia, Alemanya i França, van aterrar al prat on vivien.

Tota la colònia de marietes els esperava amb les ales obertes i el cor bategant de valent.

Les àvies i l’avi de la petita marieta que arribava de l’Orient ploraven veient-li la carona per primera vegada, les que serien les seves cosinetes se la miraven encuriosides perquè feia mesos que savien de la seva existència i la somniaven cada nit mentre esperaven que arribés el gran dia i als seus padrins se’ls queia la baba mirant els seus ulls tant expressius.

Llavors descobriren que les papallones, ajudades per les abelles i algunes formigues, havien composat una catifa de benvinguda amb pètals de flors de diferents colors:

                     BENVINGUDA A CASA, JÚLIA!

Tots s’emocionaren en aquell moment i a tots els brollaren unes llàgrimes dels ulls, però eren de felicitat, perquè després de tot el temps que havien esperat i de tot el que la petita marieta havia patit a la Xina, havien aconseguit fer realitat el seu somni de ser pares i la seva filla, tal com els havia promés el mag, s’havia refet, convertint-se en una marieta preciosa i molt sana.

                                                          Estrella Pisa

                                                  11 de Juny de 2009

                                                A la Júlia Xin, i a la Núria,                                          la Natàlia, la Ruth i la Meritxell.