La Noia que es passejava per la Barcelona dels Tramvies

Aquella nit la Noa i la Natascha gairebé no havien dormit. Acostumades a quedar-se fins tard vigilant els missatges de whatsapp que rebien constantment al mòbil, no van saber resignar-se a deixar, ni que fós per una nit, aquell mal costum. L’endemà havien de matinar més del que ja era habitual. Normalment es llevaven cada dia a les 7 per anar a esperar l’autocar que les duia fins a l’institut de la població del costat, on estudiaven segon d’ESO. Però aquell dia aquest mateix autocar les esperava una hora abans, perquè anaven d’excursió a Barcelona amb tots els de la mateixa classe. La idea era visitar l’Aquàrium i el Parc Güell.

Mortes de son i de nervis per no arribar tard havien sortit de les seves respectives cases prometent a les mares que enviarien missatges un cop arribessin a Barcelona.

A aquella hora, el sol ja s’aventurava a fer-se veure per sobre la muntanya de Vardera, il.luminant l’Ermita de Sant Onofre. La primavera ja havia esclatat amb tots els seus colors i aromes.

Les dues cosines esperaven l’autocar a l’entrada del poble, xerrant amb les companyes i companys que ja s’havien congregat al lloc i comentant el que esperaven d’aquell dia fora de les aules. El bon temps convidava a passar estones a l’aire lliure i no a tancar-se davant d’una pissarra. Tant de bo programessin més activitats com aquella.

El trajecte fins a Barcelona era llarg, però els mòbils van ser l’opció més encertada per combatre la monotonia d’aquelles hores asseguts. Alguns veien vídeos, d’altres xerraven pel whatsapp o el Facebook, sempre n’hi havia qui es decantava pels jocs i, molts menys, triaven l’ebook i passaven l’estona submergits en lectures gairebé infinites.

En arribar a l’Aquarium, van baixar de l’autocar amb unes preses increíbles, com si els hi anés la vida. Els dos professors que els acompanyaven van haver de cridar-los a l’ordre per evitar que algú es despistés o es descontrolés. Amb adolescents, tot era possible.

Per la Noa l’Aquarium no va ser cap novetat. Ja hi havia estat, sis anys enrera, amb els seus pares i la seva germana Roé. Li havia agradat i recordava força bé com era tot allà dins. Sempre havia estat una nena desperta i amb molta memòria. Es fixava en els petits detalls i procurava retenir a la ment tot allò que l’havia sorprès o, senzillament, li havia agradat. La gran varietat de peixos de colors, els coralls, les majestuoses ratlles o els imponents taurons que nedaven marcant el seu territori per sobre dels túnels de vidre que ensostraven els passadissos per on ella i la seva família passejaven tranquil.lament, sense pensar en el perill de que aquella estructura de vidre cedís.

Ara tornava a ser allà i reia dels comentaris que feia la Natascha. La veia tan pallassa com els peixos pallassos que estaven mirant amb tanta expectació. S’estimaven molt, però eren tan diferents… La Noa sempre semblava trista, quan la seva cosina era tot el contrari. Era una noia extrovertida, decidida, valenta. Tot el que tenia al cap ho tenia a la boca. Directa i sense preàmbuls, deixava anar el que pensava i es quedava tan ampla. La Noa, en canvi, era com un llibre tancat amb clau. Ningú podia endevinar el que pensava ni aventurar el que sentia.

La Natascha tenia moltes amigues, la Noa tenia companyes i conegudes, perquè, per molt bé que es trobés entre la seva companyonia, mai les deixava traspassar límits invisibles que ella mateixa es construïa. Era com si intentés protegir-se, ningú sabia de què, potser ni tan sols ella mateixa ho sabés.

En sortir de l’Aquàrium, van tornar a pujar a l’autocar per dirigir-se al Parc Güell. Malgrat que el trajecte no duraria gaire aquest cop, els nois i noies van tornar als seus aparells electrònics. Resultava difícil d’imaginar-se com serien les seves vides sense ells.

En tractar-se d’un dia feiner, el tràfic a Barcelona, a aquella hora del matí, era un caos. Però van arribar a l’hora prevista. Al parking del parc hi havia d’altres autocars estacionats. Molts d’ells estrangers i molts grups de gent molt diversa voltaven per l’indret atenent les explicacions dels seus respectius guies. En abandonar l’autocar, els professors no es van adonar de que la Natascha i la Noa s’havien quedat endarrerides perquè la Natascha es descuidava les ulleres al seient i van haver de tornar a pujar per agafar-les.

En tornar a baixar de l’autocar, ja no van saber trobar al seu grup. De  sobte, van sentir una espècie de música molt estranya, com si en comptes de tocar-la amb els instruments habituals, algú estés fent servir vidres i aigua per composar-la. L’ambient davant dels seus ulls es va tornar confós i difuminat. Van veure com aquella música ho penetrava tot i ho descomposava en fragments molt petits per tornar a dibuixar noves imatges a partir d’aquells fragments. Era com si el temps i el món s’haguessin aturat per un moment i haguessin decidit canviar-ho tot. Destruir per tornar a construir, com qui fa i desfà un trenca-closques o trenca ceràmica de colors per fer petites tesel.les per formar un mosaic.

Així, la imatge del Parc que tenien al davant, havia canviat totalment. Abdues cosines van sentir una esgarrifança que se’ls obria camí al llarg del cos. Era com si la realitat s’hagués esfumat del tot, com si el temps no fos el seu temps, com si, fins i tot la resta de la gent, hagués desaparegut per sempre. Perquè no es veia ni un ànima per aquell indret. Els autocars estacionats ja no hi eren, el propi parking no era tal i es trovaben al mig d’un carrer solcat de rails. Mai havien vist res semblant abans. No havien acabat de posar els peus a la vorera del carrer per on s’accedia al parc, quan gairebé les atropella un tramvia. Bé, en realitat, elles no havien vist mai un tramvia, però van deduir que aquella barreja d’autocar i tren no podia ser cap altra cosa. Llavors van sentir darrera seu un senyor malhumorat vestit amb un uniforme molt estrany i amb pinta de molt antic que les escridassava:

-        -     Què no teniu ulls a la cara? Aquest tramvia us podia haver atropellat!

-         -    Ho sentim, senyor. No ens havíem adonat.

-       -    Què no sabeu que no podeu travessar fins que jo us ho indiqui? Tampoc us heu adonat de la meva presència?

-         -   No, senyor, no l’havíem vist.

-      - Per aquesta vegada, passi. Però si us torno a enxampar travessant d’aquesta manera, us hauré de posar una multa.

Les noies, amb el cap baix, van intuïr que es tractava d’una espècie d’agent municipal. En realitat era un guàrdia urbà.

Caminaven cap a l’entrada del parc, quan la van veure. Se’ls va apropar una noia que deuria tenir la seva edat, però anava vestida, calçada i pentinada com d’una altra època molt llunyana a la seva. Semblava sortida d’una pel.lícula antiga. Era una noia morena, amb el cabell curt i ondulat. Era molt prima i duia una faldilla  i un gersei de colors apagats. Es van fixar que duia la mà dreta embenada. Les dues cosines no gosaven dir-li res, perquè no la creien real. Havien d’estar somniant. Potser s’havien quedat adormides i continuaven a l’autocar. Però mentre elles pensaven en aquella possibilitat, la noia es va acostar més a elles i els va parlar:

-         -   Heu d’anar més en compte quan travesseu per aquí. Els tramvies passen a cada moment i podríeu acabar com el pobre Gaudí.

-         -   En Gaudí, et refereixes al de la Sagrada Família?

-         -   El mateix. Ell també va crear aquest parc.

-        -   Què li va passar?

-        -   No ho sabeu? Va ser fa molts anys, concretament al 1926. El va atropellar un d’aquests tramvies.

-         -   I el va matar?

-     -  No en un primer moment, però va acabar morint tres dies després a l’hospital.

-   -   Quina llàstima!

-  -  Doncs sí, i més quan potser es podia haver salvat si la gent que va veure l’accident hagués actuat d’una altra manera.

-     -   Com van actuar?

-    - Alguns no van voler implicar-se perquè no el van reconèixer, confonent-lo amb un pidolaire. I va passar massa temps fins que el van poder atendre els metges. Gaudí anava indocumentat i mal vestit, amb unes senzilles espardenyes. I a les butxaques només duia unes panses i unes anous.

-   -   Un home tan important anava així pel món?- No es va poder estar de dir la Natascha.

-     -   Sí, perquè era un home senzill a qui no agradava fer ostentació del que valia.

-     -   I en canvi, era un geni- va dir tota pensativa la Noa.

-     -   Heu estat mai al Parc?

-     -   No. Avui hem vingut a Barcelona amb els companys de l’institut per visitar-lo.

-     -   Però us heu despistat i ara no els trobeu.

-     -   Com ho saps?

-     -   Què farien dues noies soles passejant un dimecres a aquesta hora?

-     -   També tens raö.

-    -    Si voleu, jo us puc ensenyar el Parc Güell. Des de que sóc a Barcelona, l’he visitat tantes vegades que gairebé el podria recòrrer amb els ulls tancats.

-    -   Però tenim un problema: Les entrades les tenen els nostres professors i ells ja deuen ser a dins. Haurem de comprar-ne de noves i no sé si portarem prous diners.

-  - Comprar entrades, dius? Poc s’ha de pagar per visitar el parc. Només faltaria… Tu creus que jo podria venir cada setmana si hagués de pagar entrada?

-     -   Ho dius en serio? De debó no cobren per deixar-nos passar?

-     -   Tu veus algun cobrador per aquí?

Eren a l’entrada, i tal com els deia la noia, no havia ningú a la zona que hauria d’estar habilitada com una recepció. Precedides per ella, van entrar-hi i es van començar a meravellar amb el que hi descobrien.

La noia es disposava a explicar l’història del parc a les seves noves amigues:

-     -   Aquest parc, en realitat, es va començar a construir amb una altra finalitat. Tot va començar quan l’any 1899 el Comte Eusebi Güell va comprar dues finques a la que anomenaven Muntanya Pelada i li va encarregar al seu amic Antoni Gaudí que hi construís una urbanització de cases per a gent acomodada que buscava gaudir d’un entorn priviligiat amb vistes a la muntanya i al mar. Es van projectar seixanta parcel.les, però diferents factors van impedir que el projecte es fés realitat. El lloc era preciós, però quedava massa apartat de qualsevol altre punt de la ciutat i el transport públic no hi arribava. En morir el comte, els seus hereus van cedir l’indret a l’Ajuntament de Barcelona. Quatre anys més tard, l’indret es va obrir al públic com un parc municipal. Va ser el mateix any que va morir en Gaudí.

-     -    Sí que coneixes bé la història del parc.

-    -    Quan no tens gaire res a fer en tot el dia, tens molt de temps per escoltar la gent que et vas trobant arreu. Hi ha gent molt ignorant, però també hi ha gent molt Intel.ligent. Només és qüestió de sort a l’hora d’ensopegar amb uns o els altres.

Eren davant la doble escalinata que donava accés a la sala de les columnes i gaudien de la impressionant imatge del drac. Havien vist reproduccions d’aquella figura infinitat de vegades a les botigues de souvenirs de tot arreu, però veure l’original i el seu tamany real, les va deixar bocabadades. També les va fer recordar la música de vidres trencats que havien sentit per uns instants, quan aquella estranya experiència havia començat. Hi devia tenir alguna relació tot plegat, però no acabaven de trobar-la. Els mosaics, Gaudí, el tramvia i l’estranya noia eren elements que no resultaven casuals. Era com si al seu voltant algú estigués teixint una història que elles necessitaven conèixer, però no li trobaven el sentit.

La noia se les mirava de cap a peus i no gosava arrencar-se a riure perquè no volia fer-les sentir malament, però és que no entenia com anaven vestides aquelles noies ni la manera com parlaven, ni els aparells que duien a aquelles extrafalàries bosses que carregaven a l’espatlla.

Per la seva banda, la Noa i la Natascha, també se la miraven de reüll i tampoc entenien de què anava aquella noia tant “diferent”. En un moment donat, la Natascha, seguint la seva innata impulsivitat, no es va poder resistir i li va preguntar directament:

-   -    Per què vas vestida així?

-   -    Així com?

-   -    Doncs així com vas. Quants anys tens?

-   -     Catorze.

-   -    Igual que nosaltres… però, en canvi, la nostra indumentària no té res a veure amb la teva. Ets d’alguna secta o quelcom així?

-   -    Noo! Les noies de la meva edat van igual que jo. Les que sembleu d’un altre planeta sou vosaltres.

-  -    Però tu, a quin món vius? Què no veus que tothom va com nosaltres i que la que desentona aquí ets tu?- Va defensar-se la Natascha.

-  -    N’estàs segura del que dius? Mira cap allà- va dir assenyalant unes noies que en aquell moment sortien del parc.

-  -    Ostres Noa, és cert. Van igual que ella. Però, com és possible?

- -   Què no has notat abans de trobar-la que el paissatge havia canviat, Natascha?

 - Què no has trobat estranya la indumentària del municipal que ens ha cridat l’atenció? Recordes la porta transparent i la bruixa de l’Illa del foc?

- -   Sí, però no em diguis que ens ha tornat a passar…

 -  Doncs és la única explicació que li trobo.- Va callar un moment i va fer cara d’estar rumiant alguna cosa. – A quin any estem?

- -     Quina pregunta! Al 1959.

- -     De debò? – Va respondre, atònita, la Natascha.

- -      Per què us hauria d’enganyar en una cosa així?

- -      Es clar, és clar. No hi guanyaries res. Per cert, ella és la meva cosina Noa i jo em dic Natascha. Tu, com et dius?

- -      Anna Maria.

- -      Per què portes la mà embenada?

- -      Per un accident que vaig patir a la fàbrica on treballo. Ara estic de baixa.

- -      Amb catorze anys treballes?

- -      Treballo des dels dotze.

- -      Però… no hauries de ser a l’institut?

- -  A l’institut dius? Jo pràcticament no he pogut anar ni a l’escola primària. Només vaig poder anar-hi tres anys, el just per aprendre a llegir i escriure. Vaig haver de plegar per començar a treballar.

- -     Però, per què?

- -     Per ajudar als pares i als meus set germans.

- -     Tu ets la més gran?

- -    No, sóc la segona. La meva germana gran ni tant sols sap llegir. Ella també treballa a la fàbrica.

- -     Viviu aquí a Barcelona?

- -   No, a un poble de Girona. Però jo he de fer rehabilitació durant un any i per això estic aquí sola.

- -    La teva mare no és amb tu?

- -    La meva mare prou feina té a casa amb els més petits

- -    Quina història més trista, Anna Maria.

- -   Depèn de com la miris. Jo crec que tinc molta sort. Podia haver perdut la mà quan em va quedar atrapada a la màquina. I, en canvi, els metges són molt optimistes. Creuen que em recuperaré del tot i que podré tornar a treballar.

- -    Vist així, tens raó. Però, tot i així, és molt injust que hagis de treballar sent tant jove.

- -  Però és el mateix que fa tothom. La fàbrica és plena de noies de la nostra edat.

- -    Al temps que nosaltres vivim està prohibit treballar si no tens 16 anys.

- -    I a quin any esteu vivint vosaltres?

- -    Al 2015!

- -    En serio? Em sembla que m’esteu enganyant.

La Noa li ensenyà el seu mòbil i li explica diferents aplicacions.

Per davant dels ulls de l’Anna Maria, van anar desfilant tot de fotos, vídeos, música, jocs, converses i internet. La Noa no s’ho podia creure, però en aquella dimensió de 1959 li funcionava internet. I l’Anna Maria es va quedar tant impactada que pensava que estava perdent el cap. No s’en sabia avenir que un aparell tant petit pogués fer tantes coses. De sobte, la Natascha va tenir la idea de fer-se un selfie totes tres i, ben decidida, va agafar el seu mòbil, es va abraçar a la seva cosina i a l’Anna Maria i va fer la foto. L’Anna Maria mirava la foto, però no parava de negar amb el cap. Allò no podia ser real. Ella no havia vist una càmara de fotos en tota la seva vida, ni havia fet servir mai un telèfon. A casa seva no tenien televisió, només una ràdio vella on el seu pare i la seva mare escoltaven moltes nits Ràdio Pirenaica i se n’assabentaven del que feia i deixava de fer la Passionària a l’Est d’Europa. Aquella ràdio, on de tant en tant, també narraven novel.les i posaven alguna cançó, ja li semblava tot un prodigi.  Com li volien fer creure aquelles dues noies que el món havia avançat tant. D’acord, elles vivien al 2015. Això volia dir que les separaven 56 anys, però com podia ser que en aquell moment concret, s’haguessin trobat?

  -  No és una cosa fàcil d’explicar, ni molt menys, d’entendre, Anna Maria. Però la meva cosina i jo sospitem que hem tornat a travessar la porta transparent.

-  -    Quina porta transparent?

-  -     La que connecta diferents dimensions de la realitat.

-  -     No entenc ni una paraula del que em dius. Per què heu de parlar d’una forma tan estranya?

-  -  Ho sento, ja t’he dit que és complicat d’entendre. Es com si el temps estigués dividit en diferents habitacions i aquestes habitacions, en comptes d’estar separades per parets de rajols, ho estiguessin per vidres transparents. Si travesses un d’aquests vidres, pots entrar en un temps o en una realitat que no et pertocaria viure.

-  -  I, pel que deies abans, imagino que ja us ha passat altres vegades.

- -  Sí, hem viscut experiències similars en dues ocasions, però mai tornant enrera en el temps.

La Natascha se la va quedar mirant un moment tota pensativa i la va interrompre:

- -  Bé, Noa, això no és del tot correcte. Quan vam trobar la fada blanca… sí que vam viatjar en el temps per un moment.

-  -  Vols dir?

-  -    Què no recordes que vam estar cantant amb l’avi quan era jove?

-  -    Es veritat! Què fort!

L’Anna Maria les escoltava i no donava crèdit de la conversa que mantenien. Com era possible tot allò que explicaven?

Va decidir continuar el seu guiatge pel parc i els va ensenyar la Sala de les Columnes, un espai que en un principi es va dissenyar per utilizar-lo com a mercat de la urbanització. Inspirat en les àgores del món grec, amb 86 columnes dòriques, els va semblar el lloc ideal per jugar a fet i amagar. El sostre estava format per petites cúpul.les construïdes amb la tècnica de la bòveda catalana i revestides de trencadís, amb una curiosa roseta de ceràmica al centre. Just a sobre d’aquest espai, les va sorprendre amb l’anomenada Plaça de la Natura, coneguda també com a Teatre Greg. En els seus orígens, es va pensar que seria utilitzada per representar espectacles a l’aire lliure. Tota la plaça estava voltada per un blanc ondulat, construït amb blocs prefabricats de formigó recoberts de trencadís i peces de ceràmica cilíndriques. Des d’aquesta plaça la vista era espectacular. Podien veure bona part del parc, amb la consergeria i la casa del guarda i bona part de Barcelona.

Baixant de la Plaça de la Natura, va decidir dur-les a recòrrer els viaductes, uns camins d’uns tres kilòmetres de longitud, que mostraven diferents estils arquitectònics. El principal d’aquests camins era l’anomenat “Del Rosari” per tenir una filera de boles de pedra, com si de comptes de rosari es tractés. Aquests camins tant canviants a cada tram i tan plens de formes que simulaven elements de la natura i signes religiosos, els evocaven coves estranyes per la forma inclinada de les parets interiors, però a la vegada eren com balcons capritxosos que s’obrien al parc. Un d’aquests camins les va dur fins a una espècie de columna amb forma de dona.  L’Anna Maria es va aturar i els va explicar que eren davant del Pòrtic de la Bugadera.

- -   Sempre que visito el parc vinc aquí i em quedo mirant una estona aquesta columna.

-  -    Per algun motiu en concret?

- -  Sí, perquè em recorda a mi. Cada diumenge em toca anar al rentador del poble a rentar la roba de tota la meva família, mentre la meva germana gran cuina per a tots.

-  -    No teniu rentadora?

-  - Com vols que tinguem rentadora? La gent normal no té rentadores, ni televisió, ni telèfon, ni cotxe, ni res del que teniu vosaltres. No oblidis que estem a l’any 1959. No fa tants anys que va acabar una guerra que ens va deixar a tots morts de gana i sense res. Només misèria.

- -   Ho sento, Anna Maria. Es que encara no em faig a la idea. A nosaltres mai no ens ha faltat res i, així i tot, ens queixem.

- -    No teniu ni idea del que és tenir motius per queixar-se!

Les dues cosines van callar i es van mirar llarga estona l’una a l’altra. Sentien una barreja de pena, vergonya i culpabilitat. Però, de fet, elles no eren responsables de totes les misèries que vivia aquella noia. Ni tant sols la coneixien. No tenien la culpa de que els seus pares la fessin treballar tant i la privessin de tantes coses. Ben mirat, els pares de la noia tampoc tenien la culpa de res. No li donaven més, perquè no tenien més per donar. Eren tan víctimes com ella d’un temps i d’unes circumstàncies que no eren les més desitjables per a ningú.

Acabada la visita al parc, les dues cosines van decidir continuar amb l’Anna Maria i, aprofitant que havien descobert una parada al mig d’una plaça on venien uns gelats molt peculiars, van proposar-li de comprar-ne. La noia es va sentir una mica violenta, perquè no duia diners a sobre. No entenia que la volien convidar.

- -  Però els gelats, a aquestes paradetes, són molt cars. No ens ho podem permetre.

-   -   Qui ho ha dit que siguin cars?

La Natascha es va avançar, va demanar els tres gelats i a l’hora de pagar, es va adonar que, en comptes dels vint euros que duia al matí, ara duia un feix de bitllets de 100 pessetes i moltes monedes de 5 pessetes, 1 pesseta i 50 cèntims de pesseta. Gairebé cau de culs de la impressió que va rebre. Els gelats no van passar de 3 pessetes i les cosines al.lucinaven del tot. Per un moment, sentien que podien comprar qualsevol cosa i van decidir, només mirant-se als ulls, que aprofitarien aquell cop de sort per comprar-li a la seva nova amiga tot el que necessités i en molt de temps no podria comprar-se ella.

El primer que van fer en acabar de menjar-se els gelats, va ser muntar en un d’aquells tramvies. Per res del món s’haurien perdut aquella experiència i el cas és que la van gaudir de valent. Van baixar a la Rambla i van determinar anar a uns grans magatzems que dominaven bona part de la vorera que tenien davant dels ulls. Magatzem Sepu deia el rètol que lluïa a la façana. Van entrar-hi com si coneguessin la botiga d’anar-hi a comprar cada setmana i li van demanar a l’Anna Maria que els digués tot el que li agradés perquè pensaven comprar-li.

-   -  Però… és que us heu tornat boges o què? Aquí només compren els rics. Què no us en adoneu de com ens miren els dependents?

-    -     Com ens miren?
   -    Amb menyspreu.
  -   Això creus? Jo més aviat diria que ens miren amb desconcert, perquè els semblem el mateix que t’hem semblat a tu: d’un altre planeta.

-  -    Però, com que tenim diners per gastar, no ens poden fer fora. Vés per on.

-  -    Però ells no ho saben que teniu diners per gastar.

-  -    Això ho arreglo jo ràpid- va riure la Natascha. Ara veure-ho:

Ben decidida, va acostar-se a una dependenta que hi havia darrera d’un mostrador i li va preguntar:

-   -  Veus la meva amiga Anna Maria? Sí, aquella noia de la faldilla clara. Doncs bé, necessita unes quantes coses d’aquesta botiga i nosaltres tenim un munt de diners per comprar-li o sigui que, sigueu amables amb ella i, sobre tot, feu-li molt la pilota. - Dit això, li va donar una moneda de 5 pessetes i la noia va dibuixar un somriure d’orella a orella.

-    -    Per descomptat, estarem encantats de servir-la. Què necessita?

L’Anna Maria es va provar un munt de roba i sabates. Va mirar bosses i es va enamorar-se de diferents mitges i altres articles de roba interior. Van sortir de la botiga carregades de bosses i van parar un taxi per acompanyar la noia a la clínica on vivia. Un cop dins del vehicle, la Natascha va arrencar-se a riure i la Noa la va acompanyar.

-   -    No em puc creure que li hagis dit a la dependenta tot el que li has deixat anar. Ets ben boja, ho sabies?

-    -   Es que sempre he volgut fer com Richard Gere a Pretty Woman.

-   -   Qui és en Richard Gere i què és Pretty Woman? De veritat que no entenc res del que digueu… va insistir l’Anna Maria.

-  -   En Richard Gere és un actor de Hollybood i Pretty Woman una pel.lícula que va fer amb la Júlia Roberts, qui és una actriu a qui anomenen la xicota d’Amèrica.

-   -   I què té a veure aquesta pel.lícula amb el que li has dit a la dependenta?

-   -   Doncs que li he dit el mateix que en Richard Gere li va dir a la venedora de la pel.lícula per tal que tractessin com una reina a la Júlia Roberts, qui feia el paper d’una prostituta.

-   -   Deu meu, quines històries veieu les noies del 2015…

-   -    No saps prou com ens ho passem de bé… Ja, ja, ja.

Entre riures i bromes amb els mòbils, van arribar a la porta de la Clínica del Remei, on vivia temporalment la seva nova amiga fins que acabés la seva rehabilitació. En agafar les bosses amb tot el que li havien comprat a l’Anna Maria, la Natascha no es va adonar de que el seu mòbil va acabar dins d’una d’aquelles bosses.

Van sortir del taxi, van pagar al conductor i van acompanyar l’Anna Maria fins a la porta, decidint que no entrarien amb ella per tal de no posar-la en un compromís amb les monges i els seus companys de la clínica.

-   -    Si et demanen d’on has tret tot això, els dius que uns familiars que viuen lluny han vingut a passar el dia a Barcelona i han aprofitat per visitar-te i per fer-te un regal.

-    -   Però jo no tinc familiars amb diners.

-    -   No tenen que ser familiars molt directes. Poden ser cosins de la teva mare o del teu pare. A més, les monges no saben quanta família tens.

-   -   Això és veritat. I, de fet, la meva mare té una cosina a Tarragona que sempre ha estat força bé de diners.

-   -  Ho veus? No hauràs ni de mentir del tot… Es que, ja ho dic jo… T’hauries de treure més partit.

-   -   Sort n’he tingut avui de trobar-me amb vosaltres.

-  -  I nosaltres de trobar-nos amb tu. Ningú ens hauria ensenyat el Parc Güell, ni els tramvies, ni la Rambla, millor que tu.

-  -   Però ja no ens tornarem a veure, oi?

-  -   Això no ho podem saber.

- -   Trobareu la porta transparent i tornareu al 2015. I jo em quedaré al 1959, en aquesta realitat tan grisa.

- -  Sí, no ens enganyem pas, les coses seran així. Però aquest pais canviarà molt en pocs anys i segur que viuràs coses molt importants. De moment, pensa en positiu: ara tens roba i sabates noves per quan surtis amb el teu xicot. Seràs la més maca del ball.

-  -   Això segur! Mai oblidaré el que heu fet per mi.

-  -   Nosaltres tampoc t’oblidarem a tu, Anna Maria.

Les tres noies es van fondre en una càl.lida abraçada i després es van separar. L’Anna Maria va entrar a la Clínica i les dues cosines van decidir agafar un tramvia i tornar al lloc on havia començat aquella estranya experiència. En arribar a la parada més propera al Parc Güell, van tornar a sentir aquella música d’aigua i vidres trencats i el tramvia es va transformar en un autocar, el mateix autocar que les havia dut fins a Barcelona. Els seus companys de l’institut eren amb elles i ni s’havien adonat de que elles haguessin estat “absents” tant de temps.  Pels comentaris que feien entre ells, ja havien visitat el parc i ja tornaven cap a casa. La Noa i la Natascha, atònites, no entenien ben res.

La Noa va agafar el seu mòbil, buscant entretenir-se amb algun joc per fer el viatge més lleuger. La Natascha va fer el mateix, però va descobrir, horroritzada, que el seu mòbil no era pas a la bossa. Va obrir el moneder i va veure que els 20 euros tornaven a ser allà dins i no quedava ni rastre de cap pesseta. Va obrir més butxaques de la bossa insistint en la recerca del mòbil. Havia d’aparèixer. Li havia costat una pasta que havia reunit a base d’ajudar molts dies al seu oncle al bar que tenia. No era just que l’hagués perdut d’una manera tan simple. Li van venir ganes de plorar, de cridar, d’empipar-se amb tothom. Però, finalment, es va posar a riure.

-   -   T’imagines, Noa: Que el meu mòbil s’hagi quedat al 1959?

-   -    I això et fa gràcia?

-  -   Doncs, sí, molta! Seria un mòbil viatger en el temps. Potser em truca algú i m’explica com estan les coses 56 anys enrera.

-   -    I a quin número vols que et truquin?

-  -    Doncs també és veritat. Què soca que sóc… Però, en fi, ens ho hem passat de conya, oi?

-  -    Això per descomptat.

-  -    Doncs d’això es tractava, ni més ni menys.

-  -    Estàs ben sonada, Natascha.

-  -    Però m’estimes perquè si no… qui et faria riure tant com jo?

-  -    Ho tinc claríssim. Amb ningú m’ho passo tant bé com amb tu.

-  -    Doncs, apa: “Que todo fluya y que nada influya”.

-  -    El que jo deia: cada dia estàs pitjor. Ja, ja, ja…

I rient les seves pròpies gràcies, arribaren al poble quan ja s’havia fet fosc. Es van acomiadar davant la casa de la Natascha i van quedar que l’endemà, que era dissabte, anirien a visitar l’àvia per tal de reprogramar-li els canals de la televisió.

Al dia següent, en arribar a casa de l’àvia, aquesta li va preguntar a la Natascha si no havia trobat res a faltar el dia abans i li va donar el mòbil que ella creia que havia perdut al 1959.

- -  No pot ser que me’l deixés aquí. Si jo el tenia ahir quan vam arribar a Barcelona.

-   -   Això és impossible, perquè ha estat tot el temps aquí.

-  -  Et demostraré que no t’enganyo. Ahir vaig fer fotos. Ens vam fer un selfie amb l’Anna Maria. Ara el veuràs.
  - Va començar a buscar les fotos al telèfon i va trobar la del selfie, però, per  a sorpresa seva, només apareixien la Noa i ella. Ni rastre de l’Anna Maria.

- -  No pot ser, Noa. Tu saps que no m’ho estic inventant. A la foto sortiem les tres.

- -    Es veritat, àvia. Vam conèixer una noia a prop del Parc Güell i ens vam fer una foto amb ella, però ara ella no hi surt pas.

- -    Quines coses més estranyes m’expliqueu sempre, Noa…- diguè l’àvia.

Llavors les dues cosines van entendre que, com sempre que vivien aquelles experiències inexplicables, no les podien compartir amb ningú més.

Però, de sobte, va sonar el mòbil de l’àvia. Es tractava d’un whatsapp que rebia en aquell moment. L’àvia el va obrir i se li va il.luminar la mirada. Algú li enviava una fotografía de quan ella tenia 14 anys. Recordava que tenia aquella edat perquè la foto estava feta al Parc Güell i ella duia la mà dreta embenada. Va ensenyar la foto a les seves netes i elles, en veure-la, van descobrir que es tractava de la mateixa fotografía que la Natascha havia fet el dia abans, però només sortia l’Anna Maria.

La Natascha va tornar a mirar el seu mòbil i li va ensenyar la foto que ella tenia a l’àvia, comparant-la amb la que tenia ella.

-   -    Què no veus que és la mateixa foto, àvia?

-   -    Això semblaria, sí, però la meva és antiga i aquesta és d’ara.

-  -   No, àvia, mira-les bé. Les fotos són idéntiques, estan presses a l’any 1959. Només canvien els personatges.

-  -   Es veritat, però… com pot ser?

-  -   Qui t’ha enviat la foto?

- -  Doncs, ara que ho dius, no ho sé, Noa. – Ho va mirar i va veure que havia estat la Natascha.

- -   Jo no t’he enviat res, àvia.

- -   Mira al teu mòbil els darrers missatges enviats, Natascha – li demanà la Noa.

En fer-ho, la Natascha va trobar un missatge, enviat feia tan sols un moment i que ella estava completament segura de no haver enviat, que a banda de la fotografia, contenia una explicació: “ahir vaig conèixer les que algun dia seran les meves nétes. Elles em van fer passar un dia per no oblidar mai. Em van colmar d’atencions i de regals. Però a la Natascha li va caure el seu mòbil a una de les bosses que jo duia i, en descobrir-ho avui, he buscat entre els seus contactes el de la seva àvia, que algun dia seré jo mateixa, i he volgut enviar-vos el mòbil de tornada al 2015 i la foto que ens vam fer, encara que acabi dividida en dos temps: la meva sola i la de les meves nétes. Només nosaltres tres sabem que a la foto original sortiem les tres quan teniem 14 anys”.

Va ser així com les dues cosines es van adonar de que l’Anna Maria era, en realitat, la seva àvia quan tenia la mateixa edat que elles ara. No els va caldre més explicació. L’estranya experiència, per fi, cobrava sentit i se sentien més properes a l’àvia del que ho havien estat mai. Ara entenien els consells que sempre els donava, perquè ara coneixien part de les calamitats que ella havia hagut de viure des de molt joveneta.

Comprenent que no podien ensenyar aquell missatge a ningú perquè ningú tret d’elles ho entendria, van decidir no dir res més a l’àvia sobre aquell tema i posar-se a fer el que havien vingut a fer: reprogramar els canals de la televisió.

Qui no entenia res ara era l’àvia Anna Maria. Aquelles nétes seves sempre s’embolicaven en històries molt rares. Però el que comptava és que eren bones noies i unes nétes molt carinyoses amb ella. I avui l’havien fet molt feliç enviant-li aquella foto de feia 56 anys, tot i que no recordava qui li havia fet en el seu moment. Però tant li era. I millor no preguntar d’on l’havien tret, perquè amb aquelles dues cosines, sabia que qualsevol cosa era possible.

                  

       

Estrella Pisa                                      

5 d’Abril de 2015

                               A la meva mare i els seus records de Barcelona

A les meves nebodes, Núria i Natàlia, còmplices en la construcció d’aquesta història.^]